dimarts, de desembre 16, 2008

IMG_4189

Despedidas descafeinadas
en plena piazza san Lorenzo, entre vendedores de bolsos de colores
y tursitas de todas nacionalidades surge un "hasta luego, creo que ya no nos vemos"
y un abrazo a medias con sabor a ruido.
Sin acabar de entender las palabras que pronunciabamos
nos distanciamos y aparentemente todo ocurre de igual forma que cada dia,
nos veremos en dos horas; solo que esta vez oleran a enero.

11 comentaris:

Sergi ha dit...

Ara no he entès si és un comiat definitiu, o si us torneu a veure al gener. De vegades em perdo amb coses tan personals i profundes.

Antoni Esteve ha dit...

mmmmm, els comiats els odio i si són descafeïnats em deixen un regust de boca força dolent, però qui sap, sempre queda la il·lusió que la tornada sigui diferent.
petons!

estrip ha dit...

fred com el gener....
potser el retrobament necessita una mica d'escalfor.

Robertinhos ha dit...

Ja estàs a Plaça Catalunya?

Anònim ha dit...

Sei a Barcellona? Mini relat, com sempre sublim i amb molts gustos diferents, moltes percepcions narrades brutalment...mmm..si..c'est déjà...100% prodotto naturale...

Vero???

Ci vediamo cara

Spazzolo

carmncitta ha dit...

la imatge és impactant!

rhanya2 ha dit...

Molt bona la imatge... l'has fet tu la foto?
Doux bisous, chérie!

Anònim ha dit...

Suggeriment per al bloc..

Puoi scrivermi!

ptons(italians)
nando

Déjà vie ha dit...

xexu, ens veiem al gener, Tranquil d vegades escric amb els sentiments no amb el cap. jeje.

antoni, d fet al final aquell no va ser el comiat definitiu pero quan ho vaig escriure no ho sabia.

estrip, si pq a florencia d'escalfor poca fa un fred de mil dimonis!!!

Robertinhos, ahir hi vaig ser i avui hi torno!!

anonim, nose si es autentic o no, jo tot el q escric es fidel al q penso o snto.

carmncitta, si, oi?? ptonets.

violette, nops no l'he feta pas jo d fet es gent molt propera a mi per aixo la mequejo tant. :P

nando, k?

Irene Pujadas ha dit...

és preciós i quina gran veritat lo de l'abrazo a medias con sabor a ruido
en versió barcelona seria com despedir-se davant del zurich
muà!:)

Núr ha dit...

M'agrada moltíssim la imatge.

I com a la Irene encara m'agrada més la frase del abrazo a medias con sabor a ruido, és tan descriptiu i queda tan clar a quina mena d'abraçada et refereixes...

Això sí: m'has deixat ben perduda amb la concepció temporal final! ;)

Pitonets!