
Ahir tenia una reunió força lluny de casa.
Va nevar, va neva molt. Va nevant tant que el meu cotxe em va xiuxiuejar que no seguís.
No li vaig fer cas, li vaig respondre "una miqueta mes" i aquesta miqueta va fer que em trobes dins un garbuix de cotxes, de neu, de caos i de maremevaiaraquefaig.
Tots, els del garbuix, vam haver de deixar el cotxe mal col·locat allà on era.
Vaig obrir la porta del vehicle i ell, va venir, estava davant meu.
- No ets d'aqui, oi?
No, no ho era. Em va oferir una tassa de caldo i mirar per la finestra la nevada, preciosa, des del caliu d'una casa.
El vent era fort, es veien els arbres trontollar, i se sentía com xiulava.
Potser va ser el fred que ens va empenyer a trobar un lloc encara més arrasarat. Sí, segur. Va ser el fred.
L'endemà ell endormiscat em mirava com, en calcetes i la seva camisa, mirava el pasiatge nevat a traves d'aquella finestra de fusta.
-Quan ens tornarem a veure.-em va dir amb aquella veu serena i pausada que tant m'havia agradat sentir aquella freda nit de març.
-A la propera nevada.