Realment no em trobo despres d'un temps prudencia d'adaptació, dins la meva vida.
No tinc temps per fer tot el que voldria, o potser tot el que voldria son massa coses.
El rellotge em renya cada vegada que el miro perque no hi ha cap cita que no faci tart.
Les aglomeracions m'estressen de manera desorbitada (potser no nomes son les aglomeracions).
Abans de que s'acabi el dia ja estic morta.
I necessito el café de bon matí.
Com costa obrir la paradeta, de fet nose si ho aconseguire.
De moment em concedire encara uns dies més per adaptarme a aquesta ciutat que sempre m'ha agradat i ara em torna boja. Als meus amics que no paren ni un instant i on esta quiet deu ser pecat. O a la universitat on no tenir res a fer pel dia següent nomes pot ser un acudit, ben bé com a escola.
No voldria que els meus post es convertissin en un seguit de critiques a una adaptació forçada aixi que espero poc a poc trobar el meu lloc. Sino tancarem la paradeta.