Nieve

Cuando no esperas nada mas allà de lo habitual
es cuando encuentras que el mundo no gira como tu pensabas
que la vida es una sorpresa y que no podemos desperdiciar
ni un solo segundo de respiración.
Como podia yo pensar cuando tres jovenes se montaban
en un coche gris, la de cosas que podrian suceder en un dia y medio.
Nieve, mucha nieve, algun que otro resbalon,
un intento de baño en las termas en plena noche y a la intemperie.
Una cerveza, otra cerveza, preguntas sobre la nada,
respuestas con mas nada y mas cerveza.
subir seis en un coche, reir, botar, reir, llegar.
Beber, bailar, cantar, preguntas indiscretas
respuestas muy discretas, bailar mas
y mas juntos y todos juntos.
Escuchar en una noche un "¿me llamaras?" y
un "¿te puedo llamar?" de bocas distitas y no entender nada.
Y seguir bailando y seguir cantando y seguir sonriendo.
Comer una crepe chocolateada y dormir en una cama de cuatro
levantarse a las pocas horas y pisar nieve
y buscar, buscar, buscar y no encontrar.
Explicar batallitas y reir hasta que nos duela la barriga
y al octavo Cd llegar a casa y pensar en todo lo ocurrido.
Y con imagenes borrosas y memoria de pez, sonreir antes de dormir.

Bon nadal

BON NADAL A TOTS

He tornat a casa

Una altre proposta de Relats conjunts

Despedidas descafeinadas
en plena piazza san Lorenzo, entre vendedores de bolsos de colores
y tursitas de todas nacionalidades surge un "hasta luego, creo que ya no nos vemos"
y un abrazo a medias con sabor a ruido.
Sin acabar de entender las palabras que pronunciabamos
nos distanciamos y aparentemente todo ocurre de igual forma que cada dia,
nos veremos en dos horas; solo que esta vez oleran a enero.

Els dies d'abans

Decepcions

Les esperances son necessaries per viure, per tirar endavant
pero tal vegada ens traeixen i al recolzarnos en els somnis
ens decepcionen.
Aquelles persones a les que dones l'anima, el cor i el cos
i de sobte sembla que tot s'escola per l'aiguera,
no mereixen el que els hi havies ofert.
Això, però, nomes ho descobreixes dies mes tart i amb una esqueda dins del pit.
Aquelles persones a les que posaries la ma al foc i de ben cert que et cremaries.
Aquelles direm un no t'apropis gaire que el foc crema i les persones fan mal.

Ciutats

Les ciutats totes tenen un color que les diferencia de les altres
tenen una olor especial
i un moviment caracteristic.
Les ciutat semblen solides, inmobils
però trapelles ens enganyen i quan ens descuidem
es tornen mogudes, rapides, vives.
En realitat son elles les que ens miren quan apareixem per primer cop
ens acullen fredes, a vegades, amigables d'altres
i deixen que poc a poc ens fem pas dins del seu esquelet de pedra.
Saben que tenen parts mes estimades, part mes amagades i parts per descubrir.


Quina és la teva ciutat preferida? ( jo acabo de ser a Roma, sense paraules...)

A vegades

A vegades necessites una empenta
una espurneta d'amor
una abraçada
una mirada dolça,
a vegades nomes necessitem petits gestos
per seguir endavant.

Agafar aire i mira amunt
i pensar que cim encara és lluny
i el camí planer.

A vegades necessitem ser necessitats
recordar el que erem, el que som i seguirem sent.
Només a vegades...

Cuando

Cuando en tiempos en que una niña, solo lo es, si lleva falda, tacones, se pinta los ojos y lleva el pelo largo.
Cuando ser guapa es la obligación aunque camuflada con falsas palabras.
Cuando ser hombre parece ir de la mano a intentar ligar todo lo que sus ojos sean capaces de ver, babear, tocar, besar.

La noche, entonces, no me gusta.

Me monto en mi bici vieja, pintada a trozos, oxidada a otros y pedaleo lo mas fuerte que puedo.
El viento golpea mi cara tapada en parte por una bufanda roja, dejando que las lagrimas fluyan librement al son de unos pedales ruidosos.
Llego a la plaza de siempre, sigo a la segunda donde hago las dos vueltas de rigor, llego al puente y mirando al rio, lloro.
Lloro por todo y por nada, por no saber si soy o ni siquiera he llegado a ser.
Por los queridos y por los quedan por querer. Por los desaparecidos, por los que quieren desaparecer, por los que estan y los que apareceran.
Lloro por llorar, descansar, para agotar, para sentir.
Y luego los pedales cantan la nana que lleva a casa, una noche mas.

Reflexionant

Des de una distancia prudencial Crim, l’àngel en discòrdia, ja feia ben bé 16 minuts que observava l’escena. Mut i Res tenien un aire de reflexionar lo irreflexionable. Ulls en blanc mirant al cel, més amunt del cel, aixecant una cella, l’altre, girant el cap. Sense mirar-se ni una sola vegada. Crim seguia intentant desxifrar els seus pensaments lleugers com els núvols als que estaven recolzats. Ja tenia una llista mental del que podia ser important però què equivocat estava…

Mut: m’estima? O no m’estima? Sembla sempre molt amable amb mi però...i si no m’estima? Potser esta pensant el mateix que jo i això voldrà dir que m’estima! Sí, sí segur que m’estima. Està aquí al meu costat, oi? Això és que m’estima!! Però…si m’estima perquè no m’ho diu? Esta clar que si no m’ho diu és que no m’estima i no m’estima gens! Gens ni mica, fins i tot m’odia! Ui espera un moment...de l’amor a l’odi només hi ha un pas. Decidit, M’estima.

Res: Ara em menjaria una xocolata desfeta d’aquella fosca, fosca, feta a foc lent. Tota espessa, cremosa, dolceta. Ja la noto als llavis. L’aniria remenant poc a poc veient com agafa cós, consistència i quan estigués al punt just muntaria la nata. Ai la nata per sobre, només de pensar-ho les ales se’m estarrufen. Seria el millor berenar de la meva vida.

Crim: Una idea, nois! Desperteu! A la de tres diem en veu alta el que estem pensant.
Unaaaa, doooos i treeees.

Mut: Res m’estima!

Res: Vull una xocolata amb nata!

Crim: Què coi és el que val la pena pensar tanta estona?

Una altre proposta de Relats conjunts.

Problemas de convivencia

Problemas de la convivencia:

- ¿de quien son esos platos de la pila?
- hace frio, ¿ponemos la calefacción de una P vez?
- si invitas a 20 personas a cenar, me podrias avisar, tambien es mi casa.
- la basura se tiene que tirar cuando este llena.
- No poner la musica a tope a las 6 de la mañana. Hay gente que duerme.
- No se ponen lavadoras para una chaqueta solo.
- Yo no tengo que hacerme responsable de tooooooodas las cosas externas por hablar el idioma y tu no.
- ¿Piensas airear el submarino en el que se esta convirtiendo el salon?
- ¿Puedes saludar cuando te levantas?
-etc, etc, etc, etc, etc, etc, etc, etc

El plaer de les petites coses

De vegades és el plaer a les petites coses el que fa
que un somriure se't dibuixi als llavis,
que un dia sigui satisfactori
o senzillament gaudir d'un dia mes.
Caminar en un dia de pluja i descobrir,
sota el mateix paraigües que el teu milor amic,
part de la ciutat amagada entre els carrerons.
Fer panellets entre cares amables, torrar castanyes, i cantar cançons amb la guitarra més barata que s'ha trobat mai.
Fer un café amb la Joana i descubrir que realment tenim coses en comú, pensar en estar poca estona i adonarse'n que les agulles del rellotge han fet de les seves i el café tenia gust a tarda de novembre.
Buscar la cupula del duomo en un dia de boira espessa, trobarla i caminar fins el riu sense més intenció que la de observar el paisatge d'aquell instant.

Quin ha sigut el teu petit moment d'avui?

Lleis

Lleis que descontenten, lleis que privatitzen una educació publica, lleis que simplifiquen, menys problemes, menys professors, menys presupostos, menys estudiants?

Firenze

Despres d'un mes les coses s'endrecen soles
comences a tornar a trobar el teu camí
tens el teu grupet d'amics, amics com els de sempre,
ells seran aqui la teva familia.
tens casa teva i la sents teva. Et tires al sofa com sempre ho has fet, et prepares els menjarets que vols, portes a la gent que et ve d gust que vingui.
I et posen internet a casa.
Llavors si que pots dir que has començat en condicions, una nova época a la teva vida.

Ara si!

Ara si!
ja puc dir que tinc casa. Ja puc dir que he passat per la uni. Que dormo al meu llit, que obro l'armari i estan les meves coses.
Ja puc dir que passejo per la meva ciutat. Diria que parlo italia si fos veritat. Hem anat a l'Ikea i hem pagat milions de monetes de fiança.
I vaja que encara no estic adaptada pero suposo q poc a poc.
Xurrimangant wifi als veint pero esperant poder actualitzar sovint i sentir-os mes a prop ara que soc lluny. Us enyoro.

Hi ha animes que mai s'obliden

Hi ha animes que mai s’obliden.
Vas arribar a casa dins d’una caixeta de cartró en una època on et necessitàvem nosaltres a tu més que tu a nosaltres.
La petita de la casa de seguida es va abalançar sobre el teu cos poruc i minúscul. Jo sempre més prudent et mirava des de la seguretat d’un pam més enllà. La mare mirava les reaccions de les nenes i no va caler dir que el nouvingut seria el rei de la casa a partir d’aquell minut.
A mi sempre em vas escatimar esgarrapades.
Teníem un pacte tu i jo. Tu venies i jo t’estimava i quan te’n cansaves marxaves sense compliments i jo mai t’ho retrauria.
Altres més valents no li donaven importància a unes ungles juganeres i unes dents com agulles que deixaven el seu rastre.
Sigil•losament entraves a l’habitació obscura quan totes dormíem i feies la teva ronda habitual. Passaves a donar les bones nits i t’aclofaves unes hores a cada llit, com un pare dona un bes als seus infants. Innombrables cops et recordo als meus peus, hivern o estiu això era el que menys importava.
En moments de malaltia i desesperança sé que vas ser tu qui em va donar les forces. Calmat em miraves i m’acompanyaves sempre. Em cuidaves dissimulat, sense fer-te notar però present a tothora. A voltes ni acaronar-te podia però no desisties i seguies al meu costat
Ara, imagino el teu caminar elegant,marxant pausadament, com en els últims dies cap el mon dels gats i des de allà ens vigilaràs com sempre has fet, Peter.
I nosaltres des d’aquí no oblidarem mai l’ànima del millor gat del món, com sempre et deia, el meu gat preferit perquè una part de nosaltres marxa amb tu.

Dies de Revolució

No és que es estigui eternament capficada,
Ni que m'hagi oblidat de vosaltres,
No es que deixi el bloc penjat,
Ni que no tingui ganes de tornar a postejar,
Simplement venen dies de canvi i de revolució.
La meva vida esta a punt de fer un gir de 180 graus,
encara que nomes sigui per un 1 any.
Aixi q podeu imaginar l'stress, preparatius, despedides, etc.
Tinc ganes d tornar a tenir la meva nova vida en ordre i serà d'aki res.

PD: Ah! i no us escapareu d el repor fotografic de Croacia, a mi akst pais em va deixar amb la boca oberta.

un ptonas i fins aviat.

Ofuscated

Tres dies

Tres dies sense tele, sense mobil, sense agobios, sense calor.
Tres dies de sol, de platja, de passar el dia en barca.
D'amistat, de xerrar sense parar, de coneixe'ns una mica mes, de compartir.
De ser, d'estimar, de vetllar per l'altre i passar-ho molt i molt bé, vora el mar.

Pintar

Arrosegar mobles, posar-se un mocador al cap, empaperar el terra de diaris vells i pintar i pintar i pintar. Renovar, refer, remodelar, reorganitzar i donar esperances...

parte de la diversión

Y que seria de los veranos sin esas quedadas delante del portatil con los amigos. Una guia de viaje para cada uno e intentando cuadrar los posibles itinerarios, del pais con el que soñamos. Sin la emoción de conocer lugares nuevos que esperan nuestra llegada. Que seria de estos dias sin el imaginar de las calles del imminente destino, el hablar de sus gente, el color de su cultura, el olor de su mar y el arte de su patrimonio?
No es acaso organizar el viaje parte de este? No empieza a ser parte de la diversión?
Pues gozad todos. Porque estoy deseando coger la maleta y largarme. Esta vez Croacia es la elegida. Dubrovnik, Split, Hvar, Korkula y Mostar. Hasta aqui puedo leer...

Puede?

Puede el amor esfumarse sin que nada ocurra?

Puede finalizar sin mas, como quien termina un libro, una pelicula?

Puede marchitarse como flor de primavera?

Puede? Puede?

et fas gran

Et dones compte que et fas gran quan:

1. Dels teus amics pocs segueixen estudiant fins i tot els de carreres "llargues" ja van acabant.

2. Els amics de carreres "curtes" ja son semijefes.

3. Els independitzats no arriba al 50% pero saps que d'aqui ha dos anys el supera segur.

4. Els 20 euros que treus del caixer desapareixen abans te'n puguis adonar.

5. Si al cap de setmana surt dos dies seguit fins les tantes el tercer ets un zombi total inutil completament incapaç d'assolir l'estat de vigilia de la resta de mortals.

6. A la Disco hi ha gent mes jove que tu! a vegades molt més jove que tu!!

7. Ja no passes amb el mateix saldo de mobil que abans que nomes feies servir per missatges.

8. Ja no et sap tant de greu agafar algun taxi, si cal.

9. Ja conexes a un parell d'embarassades de la teva edat.

10. Algun ja sta fent el doctorat i algun algun altre ja s'ha tret les opos.

11. Com corre el temps...

PD: ja se que no us ho prendreu gens en serio pq soc d les pekes per aki pro...intenteu posar-vos al meu lloc.

Harley Davidson

perque tard o d'hora pujarem sobre una d'aquestes, agafarem la carretera i el vent ens farà sentir vius.
Sé que m'agafaré fort a tu i sentiré la teva olor inconfusible.
I al canviar els paper, quan jo condueixi, tu delicadament m'abraçaras i sentiras la nostra unió en un especial vehicle de dues rodes.

porta

Avui tanco la porta dels malçons del passat.

De les angunies, del revèssos que encares amb serenitat.

De les males passades a les que regales un bon somriure.

Cicatritzo ara, aquest passat, per fi; amb 5 punts i una agulla
que zitzagueja, una vegada mes, dibuixant la meva pell.

Avui tanco la porta de l'ahir.

Despertar

Sé que habrá un día en que abrir los ojos
y encontrarte a mi lado no será nada extraño,
que tocar tu dulce piel, sin intención,
durante la noche no será nada inusual
El primer beso de la mañana
no dudo que me lo daras con los ojos todavia cerrados.
Pero de mientras ese pequeño momento me llena tanto los pulmones
como para coger aire y empezar un nuevo día.

tornant a escriure

Després de temps, de molt temps sense escriure. Aqui el teniu. Un relat despres d'un any de silenci literari. Aixó de fer un curset d'estiu fa picar el cuquet més del que esperava i ara em quedo tranquil·la pensant que no he perdut les idees o les ganes d'escriure. A veure qué us sembla...

Disco
Al entrar al Niko’s el volum de la musica estrident va fer que la Noelia sentis com les ones sonores col•lisionaven contra el seu pit.
Mai li havia agradat la musica gaire alta. Va anar a la barra per demanar qualsevol combinat fort. Necessitava gresca desprès de la selectivitat.
Tant d’esforç havia merescut la pena; si al final resultaria que el seu tutor tenia raó i que si no treia més bones notes seria perquè ella no ho volia.

Ara ja podria fer una de les tres mil carreres que sa mare escollis perquè el que era ella no tenia ni la menor idea de què fer l’any vinent.
Va tornar a la rotllana del seu grup d’amics que ballaven, amb molta energia les noies i més timidesa els nois, excepte en Raúl que feia riure intencionadament amb els seus passos de ball espontanis.
La idea de festa boja tal com ella l’esperava, no va començar a sorgir fins la tercera copa, on la rigidesa i la tensió es van evaporar en aquell petit local de calor penetrant.
Poc a poc la inseguretat i la por a no voler fer cap ridícula carrera que ella no escolliria es va anar esvaint. El ritme va anar apoderant-se dels seus companys de classe i la esperada diversió va semblar que arribava.
Noelia va aferrar-se a la mà de la Núria i la va fer pujar amb ella al podi.
Des de dalt, tot es veia molt millor, se sentia molt millor. Estava farta de ser a baix amb la resta. De no aconseguir mai arribar als objectius que es proposava o el que era pitjor, no tenir objectius als quals no poder assolir.

Ella, aquella nit ballava frenèticament, agafant-se els cabells rinxolats i intentant seduir a qualsevol, que se la volgués mirar. Ella era allà, demanant a crits que la desitgessin.
Núria va fer baixar la seva amiga del petit podi rectangular en veure el seu estat etílic; i es que l’últim tequila se li havien pujat al cap, li va confessar.
Observant cada un dels membres de la seva colla, ella no desentonava gens, de fet com mes avançaven les hores dins del Niko’s menys joves sobris s’hi trobaven i el nombre de noies que ballaven soles s’anava reduint.

Quan es disposava a tornar a la barra va ensopegar amb un graó donant un cop de cap contra la cara d’un noi morè. Tots dos anaven ben cecs d’alcohol i no va caler ni la disculpa de la noia perquè s’emboliquessin sense miraments. Ni un hola, ni un com et dius, cap paraula; simplement l’apropament d’ella, agosarat si no fos per les circumstancies, va fer que s’apoderessin d’aquella cantonada fosca on es trobaven.
El local ple d’adolescents va tancar les portes a la mitja hora del sotrac afortunat.
La colla segurament hauria marxat cap a casa, la majoria tenien hora de tornada.
Noelia no va dubtar en marxar al pis d’aquell moreno d’ulls verds que li oferia el seu llit a 10 minuts d’allí.

L’endemà al obrir als ulls es va trobar en una habitació que no li era estranya. Ella havia estat allí. Malgrat les punxades incessants que sentia com un martelleig dins el cap, va llevar-se. Es va acostar al bany i va sentir el soroll de la dutxa, va córrer la cortina de bombolles de sabó i va ser llavors quan tot va cobrar sentit. Era ell.

- Bon dia amor!

Tant de temps intentant oblidar en Xavi perquè en un instant l’esforç s’enderroqués com una casa mal construïda. Dos anys de relació infructuosos que va aconseguir segar amb suor i llàgrimes. No respondre les seves trucades insistents, fins i tot a altes hores de la matinada. Aquella barrera construïda amb maons d’acer se l’havia esfondrat en una nit d’embriagament. El temple de la distancia desapareixia com un oasis en mig del desert, el pont que havia creuat per anar a parar a l’altre riba perdia alçada per segons.
Noelia se’l va mirar asseguda des de la tassa del wàter i li va dir:

- Ara, ja sé el que vull, seré arquitecte.

Mar de Borja

PD: ajudeu-me a buscar titol, no m'acaba d'encaixar.

somiem una mica

On us agradaria anar aquest estiu?

Benvinguda a l'estiu

Ara venen dies de sol,
nits de sopar prenent la fresca i anar dormir a les tantes.
Omplirem els caps de setmana d'escapadetes
farem cursets d'estiu i ens broncejarem la pell.
Ara farem gresca i xerinola
nits llargues entre amics i copes buides sobre la taula
i gaudirem, així, de l'estiu. (com cada any)

el primer cop

teorias de la Felicitat

Potser pensareu que estic boja pro estudiant, estudiant, m'he dit: aixó els hi preguntaras als bloggaires! Farta de llegir teories sobre la felicitat i el benestar us en posaré algunes a veure quina s'apropa més al que penseu, ok?

* La teoría del Flujo (lleig): de Csiksntmihalyi. La experiencia placentera de flujo se producirá a tráves de la concentración intensa de la tarea que mantiene equilibrados el reto y las habilidades personales. Cuando no se da tal equilibrio, si la actividad es demasiado fácil se produce aburrimiento y si es demasiado dificil, ansiedad.

* Teoria Bottom-up: entiende la felicidad como resultado de la suma de muchos pequeños placeres o colección de momentos felices.

* Teoria Top-Down: Entienden que uno disfruta de placeres porque es feliz y posee una propensión global a experimentar las cosas de manera positiva.

* Teorías finalistas:La felicidad se logra al alcanzar determinados estados objetivos, metas o satisfacción de necessidades.

* Teorías de la actividad: La felicidad no reside en la satisfacción de metas o estados finales sino en la propia actividad humana.

Quina escull tu? tens alguna altre teoria?
Per avui deixem de banda la típica pregunta de qué es la felicitat i ens mullem amb teories.

paissatges plujosos

Ens vam amagar de la pluja persistent que enrogia el cel
i tenyia la ciutat de rosa palid
i sota aquella jaqueta teva, en una cova improvisada,
em vaig adonar que la meva
propera ciutat seria el cuadre perfecte,
pintat amb acuarel·les d'aigua de pluja.

sabates

Sol

¿Amanecer o atardecer?

examenes

necessito fer una cosa:

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH!

Gradesa

És quan soc aquí dalt que crec que ha valgut la pena el llarg viatge.
Al inspirar i sentir l’aire fred com s’escola per les narius i s’endinsa faringe avall fins contrastar amb l’escalfor de les meves entranyes.
És llavors quan sento que soc una petita peça dins d’aquest trencaclosques perfecte.
Qui seria capaç de crear aquest boira espessa que m’impedeix veure mes enllà dels rocs?Qui?
La grandesa envaeix l’esser al trobar-se al cim d’una muntanya.
La mateixa immensitat de formar part del tot.
Si res i tot és el mateix llavors no soc res més que tota la part de la matèria.

Agafar-se ben fort al bastó, que m’ajuda a caminar, i reflexionar i pensar i deixar volar la ment. La coixesa mai m’ha impedit tirar endavant o potser soc jo qui no li he deixat a ella interposar-se al meu camí.
Començar a no notar els ditets dels peus i gaudir de la panoràmica que ens ofereix aquest paradís. Imaginar-se volant entre l’escarpada serra amunt i avall sense tenir consciencia del cos.

Mai ningú va saber res més de Fox, ningú va poder imaginar que el cos va quedar congelat mentre somiava a ser l’amo del mon i el mes petit dels nans alhora.

Un nova proposta de Relats Conjunts

Qué me'n dius?

iaia

I si quan sigui gran soc una d'aquestes iaies que es pinten els morros rosa fuccia,
els ulls de color verd, em poso roba de colors llampants i que no combinint i un munt de joies? I si soc una iaia-lloro?...i ben felices i guapes que es veuen elles. Potser jo...

I vosaltres com creieu que sereu quan sigueu avis? O com voleu ser?

tres germanes

Tot i un cartell d'aparença hllywoodense 100% esteu davant d'una obra de Txekhov.
Tan actual ara com d'aqui deu anys o fa deu. En el nucli d'una familia es desenvolupa l'historia que es posa en escena. Comença com una comedieta de diumenge i a mesura que avancen els minuts la qualitat aumenta espectacularment in creixendo amb un final brillant.
Et fas teu cada personantge i no n'hi cap de preferit.Tots al seu punt, ni massa ni poc, tots amb el seu puntet. No hi han bons ni dolents com a la vida, tots ens equivoquem, fracasem i triunfem.
Jo em vas identificar clarament amb un personantge; som tres germanes a casa, un fet inevitable, docs.
Moments de musical, preformance, flashback i dinamisme.
Fa riure i fa plorar i desde fora es molt mes facil entendre els punts de vista de cada un dels familiar d'una familia, al cap i a la fi habitual...

Una obra mestra. Molt recomanada! preciosa.

Pedres

Mai les pedres del camí m'havien semblat tant boniques



Com son les vostres pedres?

puente

Adivina adivinanza:
¿Donde he estado soñando estos días? o (que no es lo mismo)
¿Donde he pasado un puente de enueño?

Son

Somni d’una nit d’estiu
Relaxament total
Fatiga màxima
Somnis sense sentit
Persones desconegudes diuen frases extranyes
Dormir a gust
El nostre llit
El nostre coixí
La funda nòrdica
L’olor a llençols nets
Dormir acompanyats.

La son.
Son de nadó
Son de migdiada
Son de quan sona el despertador
De dormir davant la tele.

Son, soneta vine aquí.




PD: marxo a somiar

2 anyets i 16 dies

Un tal dia com avui, o millor dit un tal dia 10 d'abril del 2006 un bloc anomenat Déjà vie s'obria amb poca experiencia en la cibernautica (nose ni si es diu aixi) i cap en el mon dels blocs.

Molta aigua ha plogut desde llavors com diria el meu avi. Les circunstancies en les va començar eren més que dificils, res a veure amb les de ara. Fins i tot el nom de la pagina feia referencia a coses ja viscudes i explico el que viuré.

Ja no sol fotografies meves facilment reconeixibles.

Ultimament no escric en altres llengues que no siguin el català, tot i que sempre tinc algun remalazo. ;)
Ja no publico pausadament, incansablement cada 2 dies, sino que vaig més aviat a trompicons. Abans responia cada comentari abans que us poguessiu adonar, ara responc quan vosalres ja porteu uns quans post publicats. Escric quan tinc un moment sense interrupcions, que costa de trobar.

Però tot i aixi algú em va dir (Núr) que els blocs canvien pq les persones que l'escriuen canvien també. I qué és aixó si no la vida?

No podia acabar el mes sense fer un petit post com aquest.

Ara aprofito per entregar alguns regalets, dic, premis que han arribat per correu certificat als que he fet força cas omis fins ara: Per voltros.




Li otorgo a la núr pq m'encanta la seva senzilla, frescor i vitalitat.





Aquest és per en Xexu perqué m'agrada com explica les coses, pq té una juventud interior (i exterior) facilment aconseguible i pq m'encanta que corris per aqui.









Aquest per la Jo mateixa pq és incansable pq té un cor d'argent i pq s'ho mereix.

Feliç Sant Jordi

-Ya veras tengo una sorpresita para ti, va dir en Gustavo mentre l’Anna li començava a desbotonar la camisa.
-¿Una sorpresa? Li va xiuxiuejar sensualment a l'orella.
Potser s’ha enrecordat de la llegenda que li vaig explicar ara fa un any per telèfon quan en Gustavo preparava una convenció a Zurich. Potser em regalarà una rosa o potser millor, em regalarà un llibre!!
-Mi niña, va dir mirant-la als ulls, ¿Crees que no me acuerdo de cada palabra que sale por tu boquita linda?

L’Anna s’ha preguntat una mil vegades com es pot haver enamorat d’algú amb tant poques similituds al seu ideal imaginari però sempre s’ha donat per vençuda. L’amor és així, es responia, i aprofitava cada moment amb ell com si fos el darrer perquè tot i que en Gustavo volava desenes de vegades a l’any mai eren suficients avions per dormir cada nit al seu costat.

-A ver si lo adivino…tiene que ver con Sant Jordi.
-Anda que rápido me has pillao. Pues por ser tan lista ahora vas a flipar.
Agafa la seva corbata estesa per terra i li envena els ulls a la noia expectant de plaer.
-¿Has venido juguetón de Corea, no?
-No cielo, yo juguetón soy siempre, pero no podia permitir que me sacaras ventaja. Estabas a puntito de descubrir mi sorpresa y eso no puede ser. Abans d’acabar la frase li lleva el vestit de primavera per poder-la contemplar nua.
Ella ho sap i no dubta en estirar-se ben còmode al llit mentre s’acaricia per tot el cos imaginant la cara del seu xicot.

-Y puedo desabrocharte el pantalón o ¿eso también se me está vetado? Diu ella passant-se la llengua lentament per sobre els llavis.
-Hasta con los ojos vendados me sacas ventaja niña, que tremenda eres!
-Un botón, dos botones y…tres botones para mi.
Gustavo no pot evitar una erecció prominent. Aquesta noia sempre l’ha tornat boig.
Ella més picarona que mai es descorda els sostens delicadament escollits per la ocasió i deixa que ell els hi enretiri.

-¿En igualdad de condiciones?
Gustavo no dubta ni instant en treure’s ràpidament la camisa oberta que duia per poder respondre un Sí i llançar-se sobre l’Anna, preciosa només amb unes calcetes roig transparent.
Se li apropa dolçament, retenint els impulsos de menjar-se-la a mossegades per mostrar-li la esperada sorpresa.
Li descorda a poc a poc la corbata grisa que rellisca pel seu rostre i veu un somriure llaminer.

-Ven aquí que te vea bien ahora.
En Gustavo a quatre potes movent el cul amb el seu caminar sobre el llit mostra la seva robusta figura sense complexes i amb molt d’encant.

-¿Que es esto? Exclama l’Anna senyalant la seva espatlla dreta del noi.
Gustavo la mira divertit.
-¿Oye nene que qué es este tatuaje que te has hecho? Quina figura més lletja, nono horrorosa, sense cap sentit i tant gran, a més, a sobre, aixó és per tota la vida. No pot ser, no pot ser que hagi fet aixó.

-Amorcito esta es tu sorpresa, el dragón de tu leyenda, el San Jordi que me decías. Tu dia preferido del año! ¿No es hoy su día? ¿ No te alegras mi amor?

-Ay mi niño! cuanto te quiero- li diu l’Anna abraçant-lo mentre pensa que el seu drac no era així, però, ben mirat ho podria arribar a ser. Tampoc és tant lleig.

Una nova proposta de: relats conjunts.

Déjà estudiant erasmus

La Déjà marxa d'Erasmus, aixó ja us ho vaig anunciar fa uns dies pero d'aqui se'n deriven mooooooooooltes coses:

* Vaig a viure a un pais diferent on no tinc familiars ni amics (de moment)

* La Déjà s'independitza! Deixo el niu de sempre per anar a parar a un pis compratit.

* Discernir quina part de la casa endurme i quina no cal.

* No paro de buscar beques per poder tenir un petit coixinet i fotre'm la més petita patacada economica de tot erasmus.

* Mirar asignatures d'una universitat en que, obviament, tot està en italià i comprovar si tenen el mateix pla d'estudis que les d'aqui i escollir les que més m'agradin.

* Prepararme mentalment de que l'any que vé no caminaré per la meva ciutat, ni em llevaré amb els crits de ma germana, ni la mama em farà el dinar, ni el papa (ais el papa)...

* Fer-li saber al meu senyor papa que no veurà la nena tant sovint com voldria.

* ni veure la petarrufa com et llegeix les redaccions, estupendes per la seva edat ( i q ningú digui q s amor d germana pq ja ho sé!)

* Coneixer un munt de gent nova d'aqui, d'allà i de mes enllà.

*Aprendre una nova llengua i aconseguir seguir una classe.

*I com no tenir una condició especial, ser un especimen diferent dins els estudiants. Ser una eramus.

Vosaltres heu sigut erasmus? Heu estudiat o treballat fora alguna vegada?



PD: ah! i no pregunteu com pero la Déjà de sempre ha tornat.

planta

Cada dia estic més segura de ser una planta,
potser un lliri, blanc inmaculat,
una tulipa de primavera,
una olivera, preciosa fortalesa
o una rosa amb vestit de nit.

Soc una flor, un arbre o una fulla verda
que necessita la pluja per respirar
el sol per creixer
i el vent per bellugarse.

Necessito mullarme sencera
quan decideixes regar les terres
banyarme en els raig de sol
quan l'estació permet una escalfor agradable
perdre'm per la boira juganera de la tardor
o corre com el vent fent zigazagues.

Una planta tant lligada al cel com a la terra, així soc jo.

Ulls de foc i ulls de bosc

T’hipnotitzarem amb ulls de foc i ulls de bosc
i alhora sé que ens hipnotitzaràs
que sabràs massa bé com és el nostre rostre.
Per descomptat conec les teves intencions
però un mocador no és suficient per enredar-te
a ella li afegeixes temps i a mi me’n restes.
Per això la meva mirada es mes severa, mes directa, penetrant
ulls de bosc ho farà amb el pas dels dies seguint exactament
aquelles passes gravades a la sorra sense que les ones s’enduguessin
els records.
I ara m’envies un seguit d’idees fugisseres que fan que no tingui temps
per tu, per ella ni per ningú.
El compte enrere comença per una aventura en italià, nois,
l’any que ve busqueu-me a Firenze.

pensaments

... i avui que el dia és gris i els nuvols cubreixen el cel
me'n adono que torno a veure els dies dels colors de les flors
de que les guspires segueixen a l'aire fent pampallugues
i que mai van desaparaixer.

Vaig ser jo qui les va oblidar amb problemes d'adults.
Nous projectes piquen a la porta i deixo que passin amb una condició:
que ballin la dansa dels benvinguts, jo els convidaré a una taça de bona sort.
Seuen al sofá i s'encaren amb dies passats de textures diluides i colors esmorteits.

Potser és moment de deixar de mirar per l'objectiu, aixecar el cap
i veure que ell t'oberva, embadalit.
Un somriure, dos somriures.

Penses en tancar el blog.
Penses en obrir-ne un altre, poter, o potser no. Amb altres aires, altres rumbs.

Als temps passats se'ls hi ha fet tart i marxen per on han vingut
mentre els nous projectes tenen ganes de gresca.

Rêves

Veig el paisatge dels orígens.
El del principi dels començaments;
Aquell on el verd és abundant, exuberants i quotidià.
Veig flors que mai he sabut distingir
i a mi a punt de devorar un cos carnós.
Vaig néixer lleó i lleó moriré.
Depredador d’instint, la flauta em guia pels camins de la natura.
La misteriosa melodia que s’amaga sota les fulles
m’incita a la captura.
Ulls oberts de bat a bat, postura immòbil.
Soc capaç de sentir l’elefant a deu kilòmetres
i el colibrí sobre el meu cap.
Fins i tot el cantar del meu proper àpat ajagut sobre l’herba,
m’indica que m’espera.

Mais rapelle toi...les rêves toujours sont rêves.


Darrera proposta de relats conjunts