Remenar

Qué extrany és quan remenes...
Després d'alguns mesos de correr per terres catalanes encara tinc caixes per endreçar de la curta vida italiana. ( digueu-me desastre...alguns som aixi.)
Avui amb musica popoplare del sud em poso a fusionar part del contigut de les caixes + endreçar l'armari que fa anys que m'ho demana a crits + posar roba d'hivern i treure la d'estiu.
El resultat és trobar en bolsos abandonats en un racó perdut flyers de discoteques de adolescents, que te'n adones, no cau pas tant lluny on sortir significava llarga vida a les tardes. Tots i cada un dels bolsos trobats té per descomptat un pintallavis (ara entenc pq em desapareixen tant), trobes roba que ja no et posaras mai més i tickets de compra escrits en italià. Mitges de colors i et demanes si algun dia encara les aprofitaras. Escalfadors mig destrossats, sabates de taló que no uses. Deses la genollera expectant i una ferula que esperes no haver de fer servir mai més. Amb una presió a l'estomag deixes ben lluny la bossa de la càmara que algun any havia tret fum.
Trobes milers notes amagades escrites amb amor pel teu ex, que ara no té sentit descobrir. Trobes troçets de tu en un altre moment del temps.
Respires profundament i vas asumint a ritme de Zebda, ara, la gran mescla que acaba sent el nostre armari i com cada calaix, prestatge i raconet oblidat ens diu alguna coseta sobre naltros.

Mundos paralelos

Des de que tenia quinze anys, havia hagut de patir aquella feixuga condemna.
Als catorze i tres dies li van diagnosticar aquella odiosa malaltia. “T’aniràs fent menuda menuda”, li va dir el metge. Ella va riure, no entenia pas res. Què significava allò? Ni ella ni la seva família li van donar més importància que la visita a un Doctor ben estrafolari, tal com les escultures que tenia a la saleta d’espera de colors estridents i poc avinguts.
A les dues setmanes es va trobar a la mare plorant al gronxador on li solia llegir contes de petita asseguda a la falda. La roba es va anar fent gran. I ella a l’any va ser recluida en aquella casa de parets de paper. Ara que la mare ja no hi era, ja es coneixia cada mil•límetre d’ imperfecció d’aquella casa. Cada passa havia sigut trepitjada infinitat de vegades abans. Els detalls havien sigut recorreguts per la mirada, pel tacte i fins i tot per l’olfacte una i una altre vegada fins que passaven desapercebuts. Dia rere dia igual que l’anterior, sense conèixer gent nova, sense veure llocs nous, sense vida...
Feia dos mesos que havia gosat saltar-se una de les normes més inculcades desde la pubertat. Va obrir la finestra! Va procurar protegir-se be: barret pel sol i samarreta de màniga llarga i. La sensació de brisa que topava la seva cara juntament amb la llum del sol, gairebé la fa caure rodona. Desprès del mareig del primer moment, l’emoció va recórrer des del dit petit del peu fins al cap damunt del barret blau de palla tintada. Un pessigolleig que omplia de vida les venes transportant oxigen al cervell.
Els batecs del seu cor eren tant ràpids que va pensar que en qualsevol moment petaria. La seva respiració, primer, massa curta i rapida, contribuïa a la sensació de mareig, d’estar en una altra realitat, de viure en un mon paral•lel. Una sensació de no tocar amb els peus a terra, de ser lleugera, de volar. Desprès s’estabilitzà i inspirava assaborint el sabor de la llibertat.
Aquesta va ser doncs la manera de sobreviure als llargs dies. Entre les 13h i la 14h tenia una cita amb l’exterior, una injecció d’adrenalina, veure els arbres que sense voler dibuixava a les seves parets en somnis. En estripar el paper que cobria un mon paral•lel que mai trepitjarà però ja havia pogut veure. I trencar les normes si no la deixen viure com el gerro buit que s’esquerda per si sol. I en aquelles hores mortes mirar la planteta de vora la finestra closa i recordar aquella hora de plenitud amb un verd intens com mai les plantes d’interior aconseguiran tenir.



És una proposta de relats Conjunts (el link el poso quan tingui un ptit peu plus d temps)

Calma i solitud

De vegades despres de dies molt intensos un necessita calma. Aquella calma que transmet el mar a l'hivern i tu tot sol sense adornar t'endinses en tu mateix mentre deixes que el só de les ones fluixi. Mentres toques la sorra amb la punteta dels dits o fas figures sense sentit a la sorra.
Hi ha dies que tens ganes d'estar sol, no perque estas malament, no perque rebutgis els altres, sino perque el cap i el cos tambe és saturen d'emocions i la tranquilitat ens ajuda a posar les coses a lloc, a digerir, a absorbir a pair...
Com quan mirem el foc, hipnotitzats per la seva gama de colors, quan els sorolls d'una conversa son alients a nosaltres i només som capaços de sentir l'escalfor que despren. L'olor a brases i sentir les galtes de mes en mes vermelles.
Hi ha moments en que seure al cim d'una montanya i viure un paisatge determinat durants segons, minuts o fins i tot hores ens aporta pau interior i perdriem el temps com a referencia.
Hi ha dies per tot.

Més gran

La Déjà es fa gran. Sí senyors si, ja se que molts us posareu les mans al cap al sentir aixo pero jo tambe em faig gran. Dintre d'una setmaneta compelixo un quart de segle ben bó amb la famosa frase, ara estaras mes aprop dels 30 que dels 20 que sol fer una gracia...
Una de les coses que et va desmostrant que et vas fent es son:

- Els teus amics quan arriba el divendres estan cansats i no volen sortir, com a molt massa una birreta i pel barri.

- El dia que aconsegueixes sortir vas al local on solies anar abans d marxar a viure fora i te'n adones que la majoria son més joves que tu. Intentes no fixarti gaire i colocarte entre gent que tingui com a minim un 2 al primer nombre de la seva edat.

-Quan canvies resignat pensant, que tot i aixi, no ets tant gran, te'n adones que ets la mes jove i que de sobte no et trobes amb nois, sino que son homes els que et miren.

- Els sopars amb els amics no solen ser porcions de pizzes sino a casa dels independitzats o en algun restaurant fashion-japonés.

-La gent ja no s'envia sms, sino que TRUCA.

-Uns 20 euros no es que no durin mes de mitja setmana com abans sino que abans de ser conscient de tenir-los a la cartera, ja han volat.

-Beure unes xibeques en una plaça, ja deu tenir cap gracia, ara si no son mojitos amb musica tropical de fons, la cosa no rutlla.

-La majoria dels teus amics, ja no estudien, fa anys que treballen. Algun de la carrera (primera) s'ha casat i d'altres s'han fet pares.

- se us acudeix alguna mes de les 3.500 coses q fan sentirte gran?

Gordos

Esta vez, ecribo para recomendaros una pelicula que me ha sorprendido muy gratamente.
Al ver el anuncio por primera vez en el metro pensé que era la tipico film del estilo "mi novia gorda" o "el amor es ciego" o algo parecid,o sin contenido mas alla de unas cascajadas para mi absurdas, humillantes y 0 a nivel intelectual.
Obviamente no habia oido hablar de Gordos .

Si bien es cierto que azul oscuro casi negro, me gusto mucho no deberia ser extraño que el mismo director, David Sánche Arebalo, creara otro pequeño mundo detras de la pantalla al que darle vueltas al salir.
Para nada se habla de obesidad, o mas bien dicho, no de la obesidad por si sola. Con una fuerte carga psicologica, el fim gira entorno a fracasos personales del que no se salva ni un solo de los perfectamente bien escogidos perfiles de los personajes.

Vale la pena ir a verla.

Aigua o foc?

Ara que vaig agafant, el ritmillo poc a poc (o aixo crec), i em dono petites concessions, voldria fer-vos alguna pregunteta.



Valoro molt coses que abans em passaven més per alt com:
-L'equilibri.
-L'energia.
-La calma.
-L'harmonia.
-Descubrir el mon dels chakras.

Aixó, però, no vol dir que oblidi coses com:
-El vigor.
-La passió.
-La força.
-o fins i tot l'agresivitat.

Estic mirant de fer Tai-chi i/o Yoga, n'heu fet? que us sembla?

Soc una persona força visceral, intintiva i espontanea, tot i que amb el temps vas pulint i matitzant una mica més cap on vols anar. Vosaltres com us deifnirieu? aigua alma o foc embogit?