Les primeres cites

Ultimament nose que passa pro estic tenint algunes cites, potser estic mes receptiva o potser pq tinc ganes de coneixer gent nova sense que aixo implica res mes.
La cosa es que cada primera cita es tot un mon.
Desde fer un café coma primer "toma de contcto",com el que vol fer una passejada, el de les birretes o el de sopar (mayday!!).

Trobo que es un moment super curiós quan et trobes davant d'algú que coneixes molt poc i com si tinguessis una motxilla gegant intentes guardar dins tot el que aquella persona et transmet. Com parla, com es mou, com et mira (o si no et mira), si es posa nervios, si esta molt segur, si et fa riure, si es preocupa per tu, si parla pel movil, si xerra molt, si es molt callat...

Crec que estic en una fase que una mica em fascina tot (no tant eh) pero ara trobo interessant aixo i allo i tot i m'ha semblat gracios comentar-vos-ho. Per cert, vosaltres qué en penseu de les primeres cites?? pq hi ha moltiiiiiiiiiiiiiiiiisssimes coses a dir, aixo nomes era un petit tastet. :P

M'he enamorat (Euforia post-viatge)

El primer dia que et vaig veure no ho vaig entendre,
no eren els teus ulls blaus cristal·lins els que m'hipnotitzaven,
ni era el teu cabell ros que mai m'ha agradat
No vaig entendre quin extrany magnetisme hi havia entre nosaltres
fins que vaig veure com ens miravem.
No era la teva mirada, ni la meva, sino la nostra.
El meu somriure no tenia sentit fins que em miraves pausadament
i em tornaves obertament el somriure.
Res no va passar perque res havia de passar. Era senzillament tan maco com un somriure i una mirada corresposta el que ens mantenia en aquella espiral energetica.

Em vaig enamorar, de seure vora el forn de llenya en el que constantment hi havia una olla escalfant aigua per fer té mentre nevava fora, i el fred feia que tinguessim el nas vermell.

Vaig banyar-me en aigües termals, mentre a fora la meva prima toballola es congelava quedant-se garrativada esperant la meva sortida.

Mai he agraït tant un vi calent que escalfa mans i gola, peus i cos fins arribar a la punteta dels dits tornant-los la vida.

Comunicar-se amb senyes i entendre's. Veure diferents maneres de ser i totes possibles i valides.

Parlar quatre llengues diferents en un viatge i pensar -collons sort que les parlo!- i tornar i somiar en anglés.

Budapest pel Danubi, Bratislava pel castell, Vienna per ells.

Podria dir infinitats de coses d'uns 10 dies genials dels quals part he viatjat sola pero mai ho he estat. Aquesta, però, es la meva humil crónica d'un viatge excepcional.
Els viatges els fan les persones no les coses. La vida la fan les persones. I ara com una bomolla en la que que desfet amb l'escalfor la recordo una dies més com aquells ulls i aquell somriure. Només uns dies més i deixare que la bombolla marxi...fins el proper viatge.