Quan es trenca l'encanteri

Una nit de dolces caricies, petons embogits i sexe gairebe tántric. Una conexió impossible d'explicar. Mirades, desig, espurnes.
Marxes. La feina fora del pais et crida. 2 anys de contracte min. I a la tornada no hi ha ni paraules, ni petons embogits. queda el record del desig que un dia hi va haver. I amb un intent desesperat per aferra-nos-hi entre llençols -Cling!- sents el soroll. El soroll de copa trencada que indica que s'ha trencat l'encanteri més dolç que mai hagues pogut existir.
Es va perdre en algun lloc entre Londres i Barcelona.

Els ulls

que veieu?

Diuen que els ulls son el reflex de l'anima

Un dia

Un dia a la vida de la Déjà:
- Algun somriure.
- Un bon café.
- Un piropillo gratuit (aparentment).
- Alguna borderia o mala resposta involuntaria.
- Una mica de musica (mentres camina, a casa, cantant entreclasses aquella cançó que no es pots treure del cap, mentre cuina...).
- Aprendre alguna cosa nova.
- Abaixar la mirada o apartar-la timidament.
- Dir alguna paraula en una altre llengua que no sigui en la que parla en aquell moment.
- Una rialla.
- Veure als seus.
- Un petó.
- Mirar als ulls.
- Llegir quelcom.
- Escriure encara que només siguin apunts.
- Enviar algun missatge.
- Rebre algun missatge.
- Menjar alguna verdureta.
- Pensar en algú.

Color Otoño

Viento.
frio, guantes y bufanda
Olor a humedo
humeante chimenea.
Otoño.
Soledad, silencio y frio.
Calma, mucha calma.
El calmar de las cerezas rojo-vivo
El descansar del espumoso mar de verano
El reposar del gazpacho, salmorejo.
El sentir la sopita de caldo para el alma en cada dedito de tus pies.
Marrón castaña
Manta afelpada
Sofá en casa y,
Otoño, todo se tiñe color otoño.

Remenar

Qué extrany és quan remenes...
Després d'alguns mesos de correr per terres catalanes encara tinc caixes per endreçar de la curta vida italiana. ( digueu-me desastre...alguns som aixi.)
Avui amb musica popoplare del sud em poso a fusionar part del contigut de les caixes + endreçar l'armari que fa anys que m'ho demana a crits + posar roba d'hivern i treure la d'estiu.
El resultat és trobar en bolsos abandonats en un racó perdut flyers de discoteques de adolescents, que te'n adones, no cau pas tant lluny on sortir significava llarga vida a les tardes. Tots i cada un dels bolsos trobats té per descomptat un pintallavis (ara entenc pq em desapareixen tant), trobes roba que ja no et posaras mai més i tickets de compra escrits en italià. Mitges de colors i et demanes si algun dia encara les aprofitaras. Escalfadors mig destrossats, sabates de taló que no uses. Deses la genollera expectant i una ferula que esperes no haver de fer servir mai més. Amb una presió a l'estomag deixes ben lluny la bossa de la càmara que algun any havia tret fum.
Trobes milers notes amagades escrites amb amor pel teu ex, que ara no té sentit descobrir. Trobes troçets de tu en un altre moment del temps.
Respires profundament i vas asumint a ritme de Zebda, ara, la gran mescla que acaba sent el nostre armari i com cada calaix, prestatge i raconet oblidat ens diu alguna coseta sobre naltros.

Mundos paralelos

Des de que tenia quinze anys, havia hagut de patir aquella feixuga condemna.
Als catorze i tres dies li van diagnosticar aquella odiosa malaltia. “T’aniràs fent menuda menuda”, li va dir el metge. Ella va riure, no entenia pas res. Què significava allò? Ni ella ni la seva família li van donar més importància que la visita a un Doctor ben estrafolari, tal com les escultures que tenia a la saleta d’espera de colors estridents i poc avinguts.
A les dues setmanes es va trobar a la mare plorant al gronxador on li solia llegir contes de petita asseguda a la falda. La roba es va anar fent gran. I ella a l’any va ser recluida en aquella casa de parets de paper. Ara que la mare ja no hi era, ja es coneixia cada mil•límetre d’ imperfecció d’aquella casa. Cada passa havia sigut trepitjada infinitat de vegades abans. Els detalls havien sigut recorreguts per la mirada, pel tacte i fins i tot per l’olfacte una i una altre vegada fins que passaven desapercebuts. Dia rere dia igual que l’anterior, sense conèixer gent nova, sense veure llocs nous, sense vida...
Feia dos mesos que havia gosat saltar-se una de les normes més inculcades desde la pubertat. Va obrir la finestra! Va procurar protegir-se be: barret pel sol i samarreta de màniga llarga i. La sensació de brisa que topava la seva cara juntament amb la llum del sol, gairebé la fa caure rodona. Desprès del mareig del primer moment, l’emoció va recórrer des del dit petit del peu fins al cap damunt del barret blau de palla tintada. Un pessigolleig que omplia de vida les venes transportant oxigen al cervell.
Els batecs del seu cor eren tant ràpids que va pensar que en qualsevol moment petaria. La seva respiració, primer, massa curta i rapida, contribuïa a la sensació de mareig, d’estar en una altra realitat, de viure en un mon paral•lel. Una sensació de no tocar amb els peus a terra, de ser lleugera, de volar. Desprès s’estabilitzà i inspirava assaborint el sabor de la llibertat.
Aquesta va ser doncs la manera de sobreviure als llargs dies. Entre les 13h i la 14h tenia una cita amb l’exterior, una injecció d’adrenalina, veure els arbres que sense voler dibuixava a les seves parets en somnis. En estripar el paper que cobria un mon paral•lel que mai trepitjarà però ja havia pogut veure. I trencar les normes si no la deixen viure com el gerro buit que s’esquerda per si sol. I en aquelles hores mortes mirar la planteta de vora la finestra closa i recordar aquella hora de plenitud amb un verd intens com mai les plantes d’interior aconseguiran tenir.



És una proposta de relats Conjunts (el link el poso quan tingui un ptit peu plus d temps)

Calma i solitud

De vegades despres de dies molt intensos un necessita calma. Aquella calma que transmet el mar a l'hivern i tu tot sol sense adornar t'endinses en tu mateix mentre deixes que el só de les ones fluixi. Mentres toques la sorra amb la punteta dels dits o fas figures sense sentit a la sorra.
Hi ha dies que tens ganes d'estar sol, no perque estas malament, no perque rebutgis els altres, sino perque el cap i el cos tambe és saturen d'emocions i la tranquilitat ens ajuda a posar les coses a lloc, a digerir, a absorbir a pair...
Com quan mirem el foc, hipnotitzats per la seva gama de colors, quan els sorolls d'una conversa son alients a nosaltres i només som capaços de sentir l'escalfor que despren. L'olor a brases i sentir les galtes de mes en mes vermelles.
Hi ha moments en que seure al cim d'una montanya i viure un paisatge determinat durants segons, minuts o fins i tot hores ens aporta pau interior i perdriem el temps com a referencia.
Hi ha dies per tot.

Més gran

La Déjà es fa gran. Sí senyors si, ja se que molts us posareu les mans al cap al sentir aixo pero jo tambe em faig gran. Dintre d'una setmaneta compelixo un quart de segle ben bó amb la famosa frase, ara estaras mes aprop dels 30 que dels 20 que sol fer una gracia...
Una de les coses que et va desmostrant que et vas fent es son:

- Els teus amics quan arriba el divendres estan cansats i no volen sortir, com a molt massa una birreta i pel barri.

- El dia que aconsegueixes sortir vas al local on solies anar abans d marxar a viure fora i te'n adones que la majoria son més joves que tu. Intentes no fixarti gaire i colocarte entre gent que tingui com a minim un 2 al primer nombre de la seva edat.

-Quan canvies resignat pensant, que tot i aixi, no ets tant gran, te'n adones que ets la mes jove i que de sobte no et trobes amb nois, sino que son homes els que et miren.

- Els sopars amb els amics no solen ser porcions de pizzes sino a casa dels independitzats o en algun restaurant fashion-japonés.

-La gent ja no s'envia sms, sino que TRUCA.

-Uns 20 euros no es que no durin mes de mitja setmana com abans sino que abans de ser conscient de tenir-los a la cartera, ja han volat.

-Beure unes xibeques en una plaça, ja deu tenir cap gracia, ara si no son mojitos amb musica tropical de fons, la cosa no rutlla.

-La majoria dels teus amics, ja no estudien, fa anys que treballen. Algun de la carrera (primera) s'ha casat i d'altres s'han fet pares.

- se us acudeix alguna mes de les 3.500 coses q fan sentirte gran?

Gordos

Esta vez, ecribo para recomendaros una pelicula que me ha sorprendido muy gratamente.
Al ver el anuncio por primera vez en el metro pensé que era la tipico film del estilo "mi novia gorda" o "el amor es ciego" o algo parecid,o sin contenido mas alla de unas cascajadas para mi absurdas, humillantes y 0 a nivel intelectual.
Obviamente no habia oido hablar de Gordos .

Si bien es cierto que azul oscuro casi negro, me gusto mucho no deberia ser extraño que el mismo director, David Sánche Arebalo, creara otro pequeño mundo detras de la pantalla al que darle vueltas al salir.
Para nada se habla de obesidad, o mas bien dicho, no de la obesidad por si sola. Con una fuerte carga psicologica, el fim gira entorno a fracasos personales del que no se salva ni un solo de los perfectamente bien escogidos perfiles de los personajes.

Vale la pena ir a verla.

Aigua o foc?

Ara que vaig agafant, el ritmillo poc a poc (o aixo crec), i em dono petites concessions, voldria fer-vos alguna pregunteta.



Valoro molt coses que abans em passaven més per alt com:
-L'equilibri.
-L'energia.
-La calma.
-L'harmonia.
-Descubrir el mon dels chakras.

Aixó, però, no vol dir que oblidi coses com:
-El vigor.
-La passió.
-La força.
-o fins i tot l'agresivitat.

Estic mirant de fer Tai-chi i/o Yoga, n'heu fet? que us sembla?

Soc una persona força visceral, intintiva i espontanea, tot i que amb el temps vas pulint i matitzant una mica més cap on vols anar. Vosaltres com us deifnirieu? aigua alma o foc embogit?

Com costa obrir la paradeta!!

Realment no em trobo despres d'un temps prudencia d'adaptació, dins la meva vida.
No tinc temps per fer tot el que voldria, o potser tot el que voldria son massa coses.
El rellotge em renya cada vegada que el miro perque no hi ha cap cita que no faci tart.
Les aglomeracions m'estressen de manera desorbitada (potser no nomes son les aglomeracions).
Abans de que s'acabi el dia ja estic morta.
I necessito el café de bon matí.
Com costa obrir la paradeta, de fet nose si ho aconseguire.
De moment em concedire encara uns dies més per adaptarme a aquesta ciutat que sempre m'ha agradat i ara em torna boja. Als meus amics que no paren ni un instant i on esta quiet deu ser pecat. O a la universitat on no tenir res a fer pel dia següent nomes pot ser un acudit, ben bé com a escola.
No voldria que els meus post es convertissin en un seguit de critiques a una adaptació forçada aixi que espero poc a poc trobar el meu lloc. Sino tancarem la paradeta.

Sal i pebre

Sovint, la vida ens dona sorpreses i generalment amb el ritme frenétic que portem en la occidentalitat del dia a dia, de les presses per anar enlloc, les passem per alt.

Ahir mentre observava dues de les persones que més estimo en aquest món pensava en aquella extranya mescla, una abraçada entre sal i pebre.
Jo havia creat aquell deliciós gust agredolç i és que, quan els amics passen a ser familia i la familia segueix sent familia els lligams es dilueixen per tornar-se més fort creant una teranyina inmensa.
És ben cert que els amics son la familia que nosaltres escollim, i també es dificil fer aquesta selecció perque tots sabem que d'amics de debó ni ha que es conten amb els dits d'una mà.
Dès que soc aqui les meves responsabilitats s'han duplicat, però tot i aixi les faig de bon grat(és el que toca). Ejerceixo com a germana gran amb tots els ets i els uts que pot tenir una germana gran quan veu la seva nena feta una flor pansida despres d'un trencament (el primer seriós)de parella.
Ejerceixo d'amiga, per l'altra banda, quan la parella marxa molt més lluny, massa per a poder-la visitar. I dia rere dia intento ser amb elles creant un nou futur, cada una pel seu costat, fins que ahir, la sal i el pebre s'unien sense mi, mentre jo m'embadalia mirant-les desde darrera i creient fermament que tot anirà bé.

Qué en penseu dels amics i la familia? Els junteu? son coses diferents¿ son ben bé el mateix???

PD: per error i un click on no tocava vaig esborrar tots els links que tenia, si en voleu un aqui, diguem'ho ja estare encantada d posar-vos-el.

Solo necesitamos una noche

Solamente necesitamos una noche,
todavia tengo tus ojos negros clavados en mi
y la imagen de tu piel oscura danzando al son de musicas caribeñas,
Me enseñaste algunos pasos y jamas reconociste lo mal que lo hacia.
Al finalizar cada canción un pequeño abrazo y tus palabras siempre intactas:
" és un placer, bailar contigo. gracias"
No se en que punto el baile dejo de ser senzillamente baile y la quimica se introdujo en cada poro de nuestra piel.
Fuí tu manguito esa noche,
ya me auguraste al entrar que yo seria tu pareja de baile.
El calor no importó, ni siquiera mis torpes ganas de aprender salsa.

Me hiciste pasar las manos por tu pelo demasiado tupido para poder introducir mis dedos entre tus cabellos, un sinfin de caracoles se escondia bajo la oscuridad.
Tu no dejabas de tocar el mio, de acariciarme el rostro.
Como un niño cuando descubre un extraño agradable.
Tu blanca sonrisa se me repite una y otra vez al mismo tiempo que tus dulces palabras
Inevitable borrar millones de pequeños detalles,
tu marca en mi cuello me obliga a pensarte.
Azucarada tortura.

Te hubiera preguntado 230 ideas que recorren mi cabeza pero solo me di cuenta al dia siguiente cuando ya todo se habia esfumado.
Me pregutaste si me volverias a ver, te dije que te quedaras con el recuerdo.
Y el consejo me lo aplico una y otra y infinitas veces porque nunca pense que algo tan fugaz podria ser tan especial.

Ja soc aqui

Ja soc qui.
Soc a la meva ciutat, amb la meva familia i els meus amics, parlo la meva llengua i surto pels carrers que tant estimo, però no és com hom podria esperar.
He estat visquent un any fora de casa, parlant una llengua extrangera a diari i ara que porto una setmana aqui ja em manca el parlarla.

Un any convivint amb persones que desconeixia i ara seria capaç de llegir els seus pensaments amb la mirada. Gent amb qui m'he barallat, amb qui he rigut, amb qui he compartit menjars, dels bons i quan s'havien de llençar els podrits.
Gent que no s'assembla gens a mi, que mai haurien sigut de la meva colla d'amics senzillament per manca d'afinitats i tot i aixi el darrer dia no ni havia ni un que no es conmogués amb la idea d'un adeu.
Sis persones en un pis, no es feina facil pero si que et garenteix una vida Erasmus amb els seus ets i uts.

Al sortit al carrer, ara, de bon matí no son ni en Francesco ni en Nicola qui em pregunten com estic i em donen el bon dia amb una capuccino a la ma i un somriure d'orella a orella.
Acostumada a fer horaris ben extranys: menjar quan hi ha gana, dormir quan hi ha son, sense importar normes socials. Aquell pis de 4 habitacions era el nostre petit regne i ningú ens deia que haviem de fer. Una mica com Juan Palomo...
La vida allà era relaxada, res tenia massa importancia, arribar tart era la norma i les responsabilitats inexistens.
Amics d'arreu, amb carreres oposades a la teva, donant un punt de vista completament oposati com a llengua vehicular l'italià.

Ara me'n adono del sorollam de la gran ciutat que sempre he benerat, del soroll infernat del meu telefon fix quan sona i sona sens parar; de la gran desgracia al no ser de cap companyia de mobil que tingui trucades gratuites a la gent dl mateix operador.
Me'n adono que m'estresso per un no res i que aqui la gent corre, esbofega i segueix corrent. I el pitjor, a tothom li sembla normal, és més, si tu no ho fas pots arribar a estar assanyalat amb el dit i que et diguin que no fas res.

Veig moltes coses que abans semblaven no ser-hi. Tinc moltissimes ganes de fer moltes coses, tinc nous projectes i guardo molts records.

L'Erasmus es una experiencia en molt sentits, que m'ha absorbit completament durant molts mesos, ha sigut un trasbals en alguns moments i milers de coses positives en altres. El balanç, però, no l'he pogut fer fins el dia del seu final. Tinc moltes, moltissimes histories a explicar pero poc a poc s'aniran ordenant dincs del caos que tinc actualment a sobre. No soc la mateixa Déjà que va marxar, no em reconec ni a la foto del perfil, ni als colors del bloc, ni tan sols se molt be com encaminar el meu futur però ara nomes escribia per saludar-vos i per dir-vos que torno a ser entre vosaltres, ben aviat tornare a escriure.

qualcosa stranna

A vegades penso que soc com una olivera. Les meves arrels costen a creixer, a formar-se pero tant bon punt el sol, l'aigua i l'aire fan la combinació perfecte tot canvia. Quan arrela, arrela de debó endinsant-se dins la terra. Mediterranea tant de forma com de sentiment.
Nose pas pq escric aixó, ni quin sentit té donar explicació als de l'altre banda que fa temps que reben noticies. Només escric sense pensar perqué de vegades no es pot viure i pensar al mateix temps aixi q ara em concentro i segur que mes endavant escriure tot el q aquest any no he pogut.

Ptons a tots ( sembla una carta aixo, merda! ja nose fer ni posts!!!)

Mirant el cel

Ara, que parlo el català pel carrer, recordo aquell cel on massa sovint els nuvols es reunien i la pluja feia creixer el riu que creuava dos dies.
Sobre el pont, m'aturava sempre al bell mig mirava l'aigua, el ponte vecchio, suspirava i seguia el meu camí.

La pizza aqui no té el mateix sabor i el capuccino no porta ni l'escuma ni els meus dos cambrers preferits amb un somriure a la boca i un comliment preparat al mateix temps que el café. Nicola i Francesco, sempre vaig pensar que era la nineta dels seus ulls, una joveneta extrangera amb accent força marcat pero amb una premisa, prendre un capuccino cada dia. Ells sabien que jo estava encantada amb el nostre joc.

Avui he rebut un missatge bonic i senzill, com m'agraden a mi les coses. "Ti voglio bene" deia. Ni ell ni jo parlavem la nostra llengua materna, un esforç per entendre'ns, massa cops no ens compreniem pero a vegades un somriure o una abraçada era tot el que sabiem dir. Una mirada tenia moltes mes lletres que qualsevol de les nostres precaries converses.

Anyoro? Crec que sí, anyoro.

Els companys de pis que tantes nits brindaven amb mi o ens rescatavem els uns als altres per no ser pescats(/des) quan l'acohol no ens deixava veure clar. Resopóns hipercalórics quan tot just surtia el sol i riures.

Vaja, potser si que anyoro...

Converses a l'endemà

Una nit d'aquelles entre riures, mossegades i llençols remoguts, ara que ja no erem tant valents, sense la copa com a escut, et vaig preguntar qué estudiaves.
La resposta encara em fa rumiar, setmanes més tart.
-Farmacia...però no m'agrada.
La meva reacció va ser massa previsible.
-I perqué ho estudies si no t'agrada?
Només podia escollir entre medicina, farmacia o dret.
Vaig pensar un instant i vaig tornar a preguntar:
-Com? Perque?
-Ja t'ho he dit.- em va respondre. A la meva familia tots son metges, farmaceutics o advocats.
No vaig dir res més.
Per dins, però, em preguntava si el fet de ser d'un petit poble de la Campania, regió entre Calabria i la Puglia, al sud d'Italia tindria alguna cosa a veure.

Cosetes per a la vista.

Endivina, endivinalla. On s'ha fet cada foto?




">

cap 2: El temps

Aqui la concepció de temps és molt diferent. Un dia poden semblar setmanes o una nit un instant. Molts Erasmus no es regeixen pel sol o la llum del dia. Molts dormen de dia i viuen la nit. No fan diversos apats als dia, sino que mengen quan tenen gana pero amb l'horari trasgiversat ...
Les setmanes es creen i es destrueixen a un ritme impresionant sense saber ben bé qué has fet dins de totes aquelles hores, aquells minuts viscuts.

Dins de casa el problema, però és més greu. Pots ser la persona mes activa del mon, que si t'endinses al meu saló i t'asseus en una butaca, l'atmosfera t'absorbeix i no et deixa anar. El minim indispensable de cul al sofà son dues bones hores pero el maxim encara no l'hem descobert. Cada nit algú hi dorm. És ben cert que tothom que arriba a casa ralenteix el seu ritme de vida i deixa les hores passar, el temps no té importancia. Extranyament, el temps no té importancia.

Mi piso capitulo 1: Fauna

El numero de ocupantes de la casa o mejor dicho de "posto di letto" ( vulgarmente: camas) son 6 pero en realidad puede oscilar hasta 10, dependiendo de las visitas o amigos.

La casa se compone de dos habitaciones dobles y dos individuales.
En las individuales tenemos al hombretón de apariencia cavernicola pero corazón de mantequilla. Solo sus ojos verdes le delatan y cuando le pillas desprevenido. Suele agredir con las palabras y hacer chistes ingeniosos. No se valora como deberia.

En la otra "singola" encontramos al chico de gafas gruesas y mirada perdida. Suele empezar y terminar él la conversaciones que se acaban haciendo infinitamente largas. Nunca come en casa, va al comedor univeristario cada dia y en cada comida. Es cierto que primero, segundo y postre 2.80 euros es economico pero... Domingos baja al chino a por algo de arroz.

Las dos dobles ahora mismo son mixtas pero anteriormente hubo una de chicas. La mia.

La habitación de al lado contiene a dos amigos de adolescencia que cuando dejaron de parecer pareja empezaron a adoptar una relacion de hermanos con todos sus ventajas e incovenientes.
Ella es la chica de faldas y escotes que le gusta mantener la atención. No le gusta hacer las cosas sola y siempre se escuda con un hombre bonachón.

Él, el chico de pantalones bajados, calzoncillos a rallas y piercing en la lengua. Suelta tacos soeces por la boca sin ton ni son para dejar de ser un mimosin que despierta ternura. Provoca una ganas irrefrenables de abrazarle modo osito de peluche.

En la mia vivía hasta hace tres semanas una chica de pelo corto y sudaderas a cuadros. Su paso por la casa solía ser efimero, su (mi) habitación era su cobijo, le gustaba estar en ella. Pasaba largas horas en el ordenador viendo peliculas, hablando con Barcelona, mirando la vida de allá... El roce hace al cariño y las noche de "platea" con vino en la mano y platito de queso, no tiene precio.

Ahora convivo con el chico sigiloso. Es un caballero andante, no molesta, no ensucia, no desordena pero justamente esas con las poquillas cosas que puedo decir de él.

Los que no tienen habitación pero sí un sitio donde dormir son muchos y van rotando, asi que solo describiré la chica de pijama rosa que ve documentales sin parar. Es de las pocas que sigue fumando cigarrillos y no tabaco de liar. Cada centimo es de valor incalculable aqui en casa de los erasmus.

Y estos son mis coinquilinos, compañeros de piso, de erasmus y de vida, ahora mismo.

PD: En breve dejaré la doppia para ir a una singola!