Ja soc aqui

Ja soc qui.
Soc a la meva ciutat, amb la meva familia i els meus amics, parlo la meva llengua i surto pels carrers que tant estimo, però no és com hom podria esperar.
He estat visquent un any fora de casa, parlant una llengua extrangera a diari i ara que porto una setmana aqui ja em manca el parlarla.

Un any convivint amb persones que desconeixia i ara seria capaç de llegir els seus pensaments amb la mirada. Gent amb qui m'he barallat, amb qui he rigut, amb qui he compartit menjars, dels bons i quan s'havien de llençar els podrits.
Gent que no s'assembla gens a mi, que mai haurien sigut de la meva colla d'amics senzillament per manca d'afinitats i tot i aixi el darrer dia no ni havia ni un que no es conmogués amb la idea d'un adeu.
Sis persones en un pis, no es feina facil pero si que et garenteix una vida Erasmus amb els seus ets i uts.

Al sortit al carrer, ara, de bon matí no son ni en Francesco ni en Nicola qui em pregunten com estic i em donen el bon dia amb una capuccino a la ma i un somriure d'orella a orella.
Acostumada a fer horaris ben extranys: menjar quan hi ha gana, dormir quan hi ha son, sense importar normes socials. Aquell pis de 4 habitacions era el nostre petit regne i ningú ens deia que haviem de fer. Una mica com Juan Palomo...
La vida allà era relaxada, res tenia massa importancia, arribar tart era la norma i les responsabilitats inexistens.
Amics d'arreu, amb carreres oposades a la teva, donant un punt de vista completament oposati com a llengua vehicular l'italià.

Ara me'n adono del sorollam de la gran ciutat que sempre he benerat, del soroll infernat del meu telefon fix quan sona i sona sens parar; de la gran desgracia al no ser de cap companyia de mobil que tingui trucades gratuites a la gent dl mateix operador.
Me'n adono que m'estresso per un no res i que aqui la gent corre, esbofega i segueix corrent. I el pitjor, a tothom li sembla normal, és més, si tu no ho fas pots arribar a estar assanyalat amb el dit i que et diguin que no fas res.

Veig moltes coses que abans semblaven no ser-hi. Tinc moltissimes ganes de fer moltes coses, tinc nous projectes i guardo molts records.

L'Erasmus es una experiencia en molt sentits, que m'ha absorbit completament durant molts mesos, ha sigut un trasbals en alguns moments i milers de coses positives en altres. El balanç, però, no l'he pogut fer fins el dia del seu final. Tinc moltes, moltissimes histories a explicar pero poc a poc s'aniran ordenant dincs del caos que tinc actualment a sobre. No soc la mateixa Déjà que va marxar, no em reconec ni a la foto del perfil, ni als colors del bloc, ni tan sols se molt be com encaminar el meu futur però ara nomes escribia per saludar-vos i per dir-vos que torno a ser entre vosaltres, ben aviat tornare a escriure.