Ara, que parlo el català pel carrer, recordo aquell cel on massa sovint els nuvols es reunien i la pluja feia creixer el riu que creuava dos dies.
Sobre el pont, m'aturava sempre al bell mig mirava l'aigua, el ponte vecchio, suspirava i seguia el meu camí.
La pizza aqui no té el mateix sabor i el capuccino no porta ni l'escuma ni els meus dos cambrers preferits amb un somriure a la boca i un comliment preparat al mateix temps que el café. Nicola i Francesco, sempre vaig pensar que era la nineta dels seus ulls, una joveneta extrangera amb accent força marcat pero amb una premisa, prendre un capuccino cada dia. Ells sabien que jo estava encantada amb el nostre joc.
Avui he rebut un missatge bonic i senzill, com m'agraden a mi les coses. "Ti voglio bene" deia. Ni ell ni jo parlavem la nostra llengua materna, un esforç per entendre'ns, massa cops no ens compreniem pero a vegades un somriure o una abraçada era tot el que sabiem dir. Una mirada tenia moltes mes lletres que qualsevol de les nostres precaries converses.
Anyoro? Crec que sí, anyoro.
Els companys de pis que tantes nits brindaven amb mi o ens rescatavem els uns als altres per no ser pescats(/des) quan l'acohol no ens deixava veure clar. Resopóns hipercalórics quan tot just surtia el sol i riures.
Vaja, potser si que anyoro...
16 comentaris:
Quina sort d'haver viscut aquesta experiència. Ets molt afortunada. Queda't amb això. Una abraçada!
Deu ser normal que t'enyoris, no? Especialment si vas viure tan intensament allà com ens ho has anat explicant. Ara has de tornar a trobar el teu lloc, i mica en mica seran els teus records agradables, però voldràs estar on estàs, i parlaràs en passat.
Per cert, ara he vist que aquests blog ha fet 3 anys, fa una setmana, així que felicitats, ja tens un motiu de celebració, veus?
ALS ADEUS, ENRIQUEIXENT.
L'ANYOR, UN GRAN REMEI PER CURAR LA VULGARITAT,DEL DIA A DIA.
JUGANT AMB BCN.
Si enyores és perquè ho has viscut, queda't amb això! :-)
Bentornada, maca!
PS Felicitats pels 3 anys!
Abogada, tens tota la raó! soc molt afortunada pero encara no s'ha acabt l'experiencia. Me'n hi torno ben aviat!
Xexu, Ondia! stic tant out de la blogosfera i tot plegat que no recordava q feia 3 anys del blog!! mare meva com passa el temps!! moltes gracies per recordarm'ho.
Per altre banda sí, posarse al seu lloc costa uns dies i sentiments contradictoris tot i aixi la setmana q ve segueixo la vida intensa d'alla!! petonarrooooos.
Jugant amb barcelona, m'encanta el teu misteri. ;)
Rita, Gracies, d fet soc aki x histories d salut. Els genolls q em porten pel cami d l'amargura!!!! I si ara q ja s'acaba haure d'anar agafant els records i posarlos en una caixeta. ptonets
la meva àvia et diria allò de:
"aquesta vol i dol"
Guapíssima! Estic planejant un viatge a Firenze pel setembre i m'agradaria demanar-te consell de llocs a visitar, restaurants, algun bar que sàpigues que val la pena anar. Si no et sap greu, em pots enviar un correu (lhabitacioneta@gmail.com) o em deixes un comentari al meu bloc.
Merxi, maca!
Pel que fa a l'article... ains, nineta! A mi el que sempre m'ha sabut més greu de les tornades és quan deixes de dir aquelles expressions quotidianes en l'altre idioma, quan tornes a recuperar el «gràcies!», el «bon dia» i l'«adéu». Crec que és llavors quan realment has tornat...
I no, el menjar MAI no té el mateix gust aquí que allà!! argh!
Nineta, que te quiten lo bailao, has gaudit, t'ho has pasat genial, tens amics nous i has coengut un lloc precios, l'enyorança es senyal de que allà estaves be, però aqui també ho estas...no??
Besitussssssssssss dolcets, guapa!!!!
Sempre serà un gustas recordar-ho, no creus? I de mentres, potser toqui anar ampliant la mateixa col·lecció de records!
La mateixa col·lecció de records que un dia trist ens fa pujar l'ànim i plantar-li cara al destí ;)
I plantar-li cara al destí amb un somriure d'orella a orella, d'aquells de saber la sort que hem tingut. I ja paro, que si no no acabo mai... xDD
Està bé enyorar, això és que estaves bé, i n'has tret una bona experiència...endavant, princesa!
hola, com va tot????
ja no escrius...?
vull pensar que és perque estàs molt entretinguda amb coses bones.. ;)
Jordi, mmmm i m'ho traduiria la tva avia (o tu).
Nùr, amb molt d gust et recomanare cosetes abans d setembre tot i k pensa q jo stic vivint una vida erasmus, k no es ben be anar d restaurant pro algun he anat q val la pena. Ptonassos.
Jo mateixa, tants canvis en tant poc temps fan destorotarme. Ara soc a Florencia altre vegada i d'examens. ptonets
Efrem, jejejeje si, sort, molta!
zel, :) maca!
carmncitta, sisi stic viva encara k no ho smbli. Ara amb examens i tu???
Xènia, aki smpre s'esta entretingut. :P
Publica un comentari a l'entrada