Le chat noir

Cada dia m’asseia al balcó. M’agradava sentir la fredor del terra enrajolat marró- moca a les cames. Una fiblada em recorria la columna fins que el meu coll feia un lleuger moviment cap endavant. M’agradava, a les vuit del vespre, fumar-me aquella cigarreta que em feia somiar.
La única cigarreta del dia, la cigarreta dels somnis.
Deixava una cama estirada al llarg del balcó i l’altre sempre penjant, notant la brisa marina perdent-se entre els meus dits.
Des del primer dia que va començar el meu ritual d'estiu, en aquell apartament de platja, un gat negre m’observava des del carreró ple de geranis vermells. Le chat noir l’anomenava. Tot galant es passejava davant meu com si m’hagués confós amb una gateta blanca. Em mirava amb ulls felins i estirava la cua per poder refregar-la pel meu peu descalç. Em cantava cançons d’amor com el trobador a la seva princesa. S’hipnotitzava amb el fum blanc del meu cigar i el resseguia alçant el cap.
Le chat noir em feia transportar a altres mons, mentre fumava i em deixava endur pel vent suau de garbí.
Chat noir.
Oh mon chat noir! où es tu quand je te cherche maintenant?