Mundos paralelos

Des de que tenia quinze anys, havia hagut de patir aquella feixuga condemna.
Als catorze i tres dies li van diagnosticar aquella odiosa malaltia. “T’aniràs fent menuda menuda”, li va dir el metge. Ella va riure, no entenia pas res. Què significava allò? Ni ella ni la seva família li van donar més importància que la visita a un Doctor ben estrafolari, tal com les escultures que tenia a la saleta d’espera de colors estridents i poc avinguts.
A les dues setmanes es va trobar a la mare plorant al gronxador on li solia llegir contes de petita asseguda a la falda. La roba es va anar fent gran. I ella a l’any va ser recluida en aquella casa de parets de paper. Ara que la mare ja no hi era, ja es coneixia cada mil•límetre d’ imperfecció d’aquella casa. Cada passa havia sigut trepitjada infinitat de vegades abans. Els detalls havien sigut recorreguts per la mirada, pel tacte i fins i tot per l’olfacte una i una altre vegada fins que passaven desapercebuts. Dia rere dia igual que l’anterior, sense conèixer gent nova, sense veure llocs nous, sense vida...
Feia dos mesos que havia gosat saltar-se una de les normes més inculcades desde la pubertat. Va obrir la finestra! Va procurar protegir-se be: barret pel sol i samarreta de màniga llarga i. La sensació de brisa que topava la seva cara juntament amb la llum del sol, gairebé la fa caure rodona. Desprès del mareig del primer moment, l’emoció va recórrer des del dit petit del peu fins al cap damunt del barret blau de palla tintada. Un pessigolleig que omplia de vida les venes transportant oxigen al cervell.
Els batecs del seu cor eren tant ràpids que va pensar que en qualsevol moment petaria. La seva respiració, primer, massa curta i rapida, contribuïa a la sensació de mareig, d’estar en una altra realitat, de viure en un mon paral•lel. Una sensació de no tocar amb els peus a terra, de ser lleugera, de volar. Desprès s’estabilitzà i inspirava assaborint el sabor de la llibertat.
Aquesta va ser doncs la manera de sobreviure als llargs dies. Entre les 13h i la 14h tenia una cita amb l’exterior, una injecció d’adrenalina, veure els arbres que sense voler dibuixava a les seves parets en somnis. En estripar el paper que cobria un mon paral•lel que mai trepitjarà però ja havia pogut veure. I trencar les normes si no la deixen viure com el gerro buit que s’esquerda per si sol. I en aquelles hores mortes mirar la planteta de vora la finestra closa i recordar aquella hora de plenitud amb un verd intens com mai les plantes d’interior aconseguiran tenir.



És una proposta de relats Conjunts (el link el poso quan tingui un ptit peu plus d temps)