Sovint, la vida ens dona sorpreses i generalment amb el ritme frenétic que portem en la occidentalitat del dia a dia, de les presses per anar enlloc, les passem per alt.
Ahir mentre observava dues de les persones que més estimo en aquest món pensava en aquella extranya mescla, una abraçada entre sal i pebre.
Jo havia creat aquell deliciós gust agredolç i és que, quan els amics passen a ser familia i la familia segueix sent familia els lligams es dilueixen per tornar-se més fort creant una teranyina inmensa.
És ben cert que els amics son la familia que nosaltres escollim, i també es dificil fer aquesta selecció perque tots sabem que d'amics de debó ni ha que es conten amb els dits d'una mà.
Dès que soc aqui les meves responsabilitats s'han duplicat, però tot i aixi les faig de bon grat(és el que toca). Ejerceixo com a germana gran amb tots els ets i els uts que pot tenir una germana gran quan veu la seva nena feta una flor pansida despres d'un trencament (el primer seriós)de parella.
Ejerceixo d'amiga, per l'altra banda, quan la parella marxa molt més lluny, massa per a poder-la visitar. I dia rere dia intento ser amb elles creant un nou futur, cada una pel seu costat, fins que ahir, la sal i el pebre s'unien sense mi, mentre jo m'embadalia mirant-les desde darrera i creient fermament que tot anirà bé.
Qué en penseu dels amics i la familia? Els junteu? son coses diferents¿ son ben bé el mateix???
PD: per error i un click on no tocava vaig esborrar tots els links que tenia, si en voleu un aqui, diguem'ho ja estare encantada d posar-vos-el.
16 comentaris:
Un tema complicat. S'ha de saber mantenir certa distància per no sortir-ne malparat.
Hhmmm... em penso que sóc de l'opinió del Jordi. I si comencem a pensar en "graus" de família i amistat... Sí, tema complicat.
la família no la podem triar... està clar... però els vincles que hi tenim són de sang... i costa de trencar-los si no ens hi sentim a gust o no compartim les idees essencials...
amb els amics és diferent... podem triar-los però sovint el mateix camí de vida ens allunya i ens apropa depenent del que vivim i les decisions que prenem...
potser sóc estranya... però amb el pas del temps... els amics venen i van... (o potser sóc jo que me n'allunyo i després torno? aix... no ho sé... potser no en sé prou... el que si sé és que necessito espai vital i algun silenci per estar bé i això no tothom ho entèn... potser sóc una ànima massa solitària...)
el que sí sé... és que d'amics-gues de debò... n'hi ha ben pocs... cal cuidar-los!
petons i benvinguda a casa meva!
En el meu cas, hi ha una certa barreja, tinc família que són també grans amics...i amics que són com de la família...
Un super petó!
Quan hi ha sentiment pel mig costa mantenir a ratlla els llaços. Cuida't bonica!
complicat.... la "metàfora" de la sal i el pebre, ja et dirà una cosa: junts però no barrejats.... si? Un petó, i bona foto pel text!!
Et recomano "El món groc" de l'Albert Espinosa. Té una visió molt particular del que són els amics i les persones que passen per les nostres vides. Molt interessant.
...intercanviem enllaços? ;)
Un tema complicat, sí...
Les meves dues millors amigues les anomeno jiejie (germana gran). Tenim una relació molt propera, com de germanes, tot i que el que és estrany és que jo, amb la meva germana biològica, no tinc aquesta relació que tinc amb les meves jiejie. Podria dir que amb les jiejie tinc una relació que, més que «de família», és «d'amistat + de família». Amb la meva germana biològica no tinc la mateixa relació amb les jiejie...
I és que és ben cert: La família no la triem, les amistats sí... ains...
Jordi, tens raó la distancia és important xo a vegades s sobrepassa aksta linia, sovint quan no et regeixes amb la raó.
Dusch, si aixó la és ampliar el tema, els graus...uf!! dificil, dificil...
mar, és ben bé aixi els amics van i venen, a vegades uns a vegades altres segons la etapa pro si en trobes un de bó a mi m'agrada molt cuidarlo pq es mooooooooooolt valios.
zel, aqui és on volia arribar una mica amb el post, q a vegades no saps ben bé qui és que.
Joana, ais el sentiments!! petonassos.
Cris, la foto no és pas mva, les meves les firmo xo stic una mica passiva amb la camra pobreta!!
la propia metafora ja ho diu, sí.
alegria, doncs me l'apunto. Gracis!! intercanviem interncanviem, tot i q jo encara stic retocant coses dl blog. :P
núr, si potser amb els amics pot anar creant una cosa nova pq no hi ha certs pratons d gerarquitzacio, d tradicio familiar, etc. pots fer-ho més a la tva manera. ptons
depèn de moltes coses els vincles que tu puguis tenir amb la família. Els amics (per mi i en el meu cas) són un món a part. Les amistats molts cops han estat la meva família en els moments més crus i amargs que m'he pogut trobar, però la família també hi ha estat de manera més superficial. No sé si l'amor que sents cap a uns i cap als altres es pot comparar. Intento no ajuntar-ho, perquè tots cometem errors, tots et poden decepcionar i aprens a perdonar perquè te'ls estimes, però a l'hora de comptar amb algú primer, tiro dels amics i de la parella. Està clar. Petonets!!!
A mi no em sembla un tema gens complicat, però sóc un cas extrem, que més val no fer-li cas. Per mi els amics ocupen la primera posició, i a molta distància. La família no la tries, com bé apuntes, i encara que sempre estan allà, a mi no m'aporta cap mena de tranquil·litat ni benestar. Quan tinc una necessitat recorro sempre a les amistats. Recordo que quan em vaig trencar la clavícula fent castells (que va ser quan vaig crear el blog), els primers que vaig trucar són una parella d'amics, que són els que més em van cuidar. Després vaig avisar la família, i tot i que també em van cuidar, els que més s'encarregaven de mi eren els amics. Aquells dies vaig rebre moltes visites, i em vaig sentir molt estimat per una sèrie de gent.
Aquests amics que em van cuidar, com els teus, han marxat lluny a viure per una temporada. Aquests dies els he anat a visitar i hi tornaré, però no tots els llocs són igualment accessibles per tothom. Només et diré que les amistats de veritat no es perden per res del món, ni per la distància ni per les discussions. Sé tot el que els passa als meus amics d'Edinburgh, estic al corrent i anem parlant molt sovint. La meva família viu a 5 minuts de casa i no els veig gairebé mai.
Ja he avisat, jo sóc un cas especial, un integrista de l'amistat.
Jo tinc un cas particular...
Una amiga, era la meva companya de feina i molt amiga, una nit de gresca conec al seu germà. I en poquets mesos passem de ser amigues a ser cunyades.
Dic ara després de molts anys, que la relació és de cunyada però no tant d'amiga com ho era abans.
No sé és una mica extrany, tot això....
Crec que (tot i no haver tingut cap mal rotllo) no es pot barrejar les amistats amb els temes de família.
Bufff.. és que el tema donaria molt de sí...
Supose que si els asseparem ha de ser per algún motiu... I crec que és perquè som (en aquest cas) dues persones diferents. I estaria malament que cap de les dues bandes descobrís la nostra impostura.
.... Ejem, que no tornes???
instints, doncs jo d vegades si k comparo akst amor tot i k dsd el dia k vaig escriure cosetes han anat canviant.
xexu, jo sempre et fare cas per molt extrem q siguis. :)tens raó els amics han stat amb mi a les bones i a les dolentes, pro la familia tambe!
Eli, ostres!!! k complicat lo teu!! ai ai ai, com ho portes?
ferran, no ho barregem doncs?
Cris, he escrit un post especialment dspres d veure el teu comentari. Vaig amb l'aigua fins al coll i nose si podre tornar. Em veig saturada ara mateix, d vegades s'ha d saber dir prou, no?
Publica un comentari a l'entrada