Des de una distancia prudencial Crim, l’àngel en discòrdia, ja feia ben bé 16 minuts que observava l’escena. Mut i Res tenien un aire de reflexionar lo irreflexionable. Ulls en blanc mirant al cel, més amunt del cel, aixecant una cella, l’altre, girant el cap. Sense mirar-se ni una sola vegada. Crim seguia intentant desxifrar els seus pensaments lleugers com els núvols als que estaven recolzats. Ja tenia una llista mental del que podia ser important però què equivocat estava…
Mut: m’estima? O no m’estima? Sembla sempre molt amable amb mi però...i si no m’estima? Potser esta pensant el mateix que jo i això voldrà dir que m’estima! Sí, sí segur que m’estima. Està aquí al meu costat, oi? Això és que m’estima!! Però…si m’estima perquè no m’ho diu? Esta clar que si no m’ho diu és que no m’estima i no m’estima gens! Gens ni mica, fins i tot m’odia! Ui espera un moment...de l’amor a l’odi només hi ha un pas. Decidit, M’estima.
Res: Ara em menjaria una xocolata desfeta d’aquella fosca, fosca, feta a foc lent. Tota espessa, cremosa, dolceta. Ja la noto als llavis. L’aniria remenant poc a poc veient com agafa cós, consistència i quan estigués al punt just muntaria la nata. Ai la nata per sobre, només de pensar-ho les ales se’m estarrufen. Seria el millor berenar de la meva vida.
Crim: Una idea, nois! Desperteu! A la de tres diem en veu alta el que estem pensant.
Unaaaa, doooos i treeees.
Mut: Res m’estima!
Res: Vull una xocolata amb nata!
Crim: Què coi és el que val la pena pensar tanta estona?
Una altre proposta de Relats conjunts.
12 comentaris:
doncs no se si t'ho creuras pero estaba menjant una xocolateta calenta per berenar.... molt maco el teu relat
la xocolata era el substitut de l'amor o del sexe? ;)
Mira m'ha agradat molt el relat. Quan veiem una persona pensant, és pràcticament imprevisible saber el que li passa pel cap, perquè de vegades el pensament salta ràpidament d'un cantó a l'altre, i sense adonar-nos-en, podem estar molt lluny d'on havíem començat. Ja veus aquests tres.
ja feia dies que esperava un relat teu!
mua!
m'ha encantat, "niña de cuatro años con ganas de preguntar y mas lista que el hambre y el sabio de barba blanca"
Que xul·lo! M'ha encantat!
perquè serà que em venen al cap uns jardins florentins i una arpa de fons mentre et llegeixo
Fa poc vaig retornar a Florencia. M'encanta aquesta ciutat. M'encanta la Toscana...
Salut
Cesc
Divertit i entretingut, ben bé un conte...
jejeje, semblava que estaven pensant coses transcendentals... i mira. Un relat ben divertit :)
mon, mmmmmm una xocolata calenta aqui no les fan pas igual...
jordi, jo diria mes aviat del segon pero cada un ho apliqui al seu gust.
xexu, jo sempre començo xerrant d'una cosa i sense adonarme'n acabo parlan d'algo q no tenia res a veure.
amnesia, wapa! la niña...soy yo?
neopoeta, gracies. M'agrada q t'agradi.
oriol, pq sera...
cesc, i a mi!!!! tinc ganes d descobrir-ho tot.
zel, ;)
pd40, res es el q aparenta. :P
hahahahahaha
M'ha agradat molt!
El que no acabo d'entendre és com és que en Mut parla...! hihihi
Molt bunik! Somriures!
núr, gracies maca...somriures
Publica un comentari a l'entrada