dimecres, de juliol 02, 2008

tornant a escriure

Després de temps, de molt temps sense escriure. Aqui el teniu. Un relat despres d'un any de silenci literari. Aixó de fer un curset d'estiu fa picar el cuquet més del que esperava i ara em quedo tranquil·la pensant que no he perdut les idees o les ganes d'escriure. A veure qué us sembla...

Disco

Al entrar al Niko’s el volum de la musica estrident va fer que la Noelia sentis com les ones sonores col•lisionaven contra el seu pit.
Mai li havia agradat la musica gaire alta. Va anar a la barra per demanar qualsevol combinat fort. Necessitava gresca desprès de la selectivitat.
Tant d’esforç havia merescut la pena; si al final resultaria que el seu tutor tenia raó i que si no treia més bones notes seria perquè ella no ho volia.

Ara ja podria fer una de les tres mil carreres que sa mare escollis perquè el que era ella no tenia ni la menor idea de què fer l’any vinent.
Va tornar a la rotllana del seu grup d’amics que ballaven, amb molta energia les noies i més timidesa els nois, excepte en Raúl que feia riure intencionadament amb els seus passos de ball espontanis.
La idea de festa boja tal com ella l’esperava, no va començar a sorgir fins la tercera copa, on la rigidesa i la tensió es van evaporar en aquell petit local de calor penetrant.
Poc a poc la inseguretat i la por a no voler fer cap ridícula carrera que ella no escolliria es va anar esvaint. El ritme va anar apoderant-se dels seus companys de classe i la esperada diversió va semblar que arribava.
Noelia va aferrar-se a la mà de la Núria i la va fer pujar amb ella al podi.
Des de dalt, tot es veia molt millor, se sentia molt millor. Estava farta de ser a baix amb la resta. De no aconseguir mai arribar als objectius que es proposava o el que era pitjor, no tenir objectius als quals no poder assolir.

Ella, aquella nit ballava frenèticament, agafant-se els cabells rinxolats i intentant seduir a qualsevol, que se la volgués mirar. Ella era allà, demanant a crits que la desitgessin.
Núria va fer baixar la seva amiga del petit podi rectangular en veure el seu estat etílic; i es que l’últim tequila se li havien pujat al cap, li va confessar.
Observant cada un dels membres de la seva colla, ella no desentonava gens, de fet com mes avançaven les hores dins del Niko’s menys joves sobris s’hi trobaven i el nombre de noies que ballaven soles s’anava reduint.

Quan es disposava a tornar a la barra va ensopegar amb un graó donant un cop de cap contra la cara d’un noi morè. Tots dos anaven ben cecs d’alcohol i no va caler ni la disculpa de la noia perquè s’emboliquessin sense miraments. Ni un hola, ni un com et dius, cap paraula; simplement l’apropament d’ella, agosarat si no fos per les circumstancies, va fer que s’apoderessin d’aquella cantonada fosca on es trobaven.
El local ple d’adolescents va tancar les portes a la mitja hora del sotrac afortunat.
La colla segurament hauria marxat cap a casa, la majoria tenien hora de tornada.
Noelia no va dubtar en marxar al pis d’aquell moreno d’ulls verds que li oferia el seu llit a 10 minuts d’allí.

L’endemà al obrir als ulls es va trobar en una habitació que no li era estranya. Ella havia estat allí. Malgrat les punxades incessants que sentia com un martelleig dins el cap, va llevar-se. Es va acostar al bany i va sentir el soroll de la dutxa, va córrer la cortina de bombolles de sabó i va ser llavors quan tot va cobrar sentit. Era ell.

- Bon dia amor!

Tant de temps intentant oblidar en Xavi perquè en un instant l’esforç s’enderroqués com una casa mal construïda. Dos anys de relació infructuosos que va aconseguir segar amb suor i llàgrimes. No respondre les seves trucades insistents, fins i tot a altes hores de la matinada. Aquella barrera construïda amb maons d’acer se l’havia esfondrat en una nit d’embriagament. El temple de la distancia desapareixia com un oasis en mig del desert, el pont que havia creuat per anar a parar a l’altre riba perdia alçada per segons.
Noelia se’l va mirar asseguda des de la tassa del wàter i li va dir:

- Ara, ja sé el que vull, seré arquitecte.


Mar de Borja

PD: ajudeu-me a buscar titol, no m'acaba d'encaixar.

19 comentaris:

MGJuárez ha dit...

¡Vaja! Un bon text, quines ganes de sapiguer què passava finalment i resulta que tot el maldecap (en el bon sentit) sobre el futur... troba la direcció per una trobada fortuïta amb el passat.

Crec que estructuralment compleix les tres etapes del conte, oi? Però la gracia d'aquest text justament es la naturalitat i bon humor. La chispa del final, una situació d'irònia -tots dos al bany- i el passat que torna per obrir un futur més desitjable.

Molt agradable, de veritat. Felicitats. Ens llegim,
Montse.

Puji ha dit...

Maons d'acer. No?

Bona història amb final tragicòmic!

Clint ha dit...

Ponts al passat.

És autobiogràfic? et va el tequila? jejeje m'agrada que tornis a escriure!

Josep B. ha dit...

Jo et recomano aquest títol:

I tot per una nit.

La critica literària ja te l'han feta, a mi sols em queda dir que m'ha agradat.

El veí de dalt ha dit...

Pont penjant

Robertinhos ha dit...

anava a proposar un titol, però he vist que el Clint ja l'ha dit.

També encaixaria "retorn al futur", però ja van fer tres pelis.

"Tequila d'amor"?

així que ballant en el podium a base de tequiles, eh? jejejejeje

Déjà vie ha dit...

mgjuárez, aprecio la teva critica sobre tot no tenint-les totes despres d tant d temps sns esciure. Ens llegim.

puji, hi havia petites pistetes. Tragicomic? potser sí.

clint, ni és autobiografic, ni em va el tequila, més aviat em tomba. Tot i q he d confessar q a Mexic en vaig haver d prendre, eh! a mi m'agrades tu. ;)

skorbuto, m'agrada el titol, li donare voltes. sempre pots fer una critica encara que l'hagin fet pro estic contenta que t'agradi.

veí, puente colgante és pont penjant?

robertinhos, no fotis q era el mateix titol. En un podium encara pero d tequiles mes aviat pocs i la selectivitat fa molts anys q la vaig passar d resquitllada.

carmncitta ha dit...

trobava a faltar els teus escrits!! m'agradat moltissím :D

Sergi ha dit...

Doncs jo l'anomenaria tant sols Tequila, que crec que ja quedaria prou bé. Un bon text, jo crec que no te n'havia llegit mai cap de l'estil, i estic content d'estrenar-me.

Abogadaenbcn ha dit...

Títol: "ho tinc decidit" per proposar que no quedi!!! Tequila també està bé!

Escrius molt bé! Petons

Judit Ortiz ha dit...

Maons d'acer (li dóna més força)

Petons

estrip ha dit...

Ben trobat i retrobat!

i si es digués? "comentari de text"

Striper ha dit...

Jo crec que tequila amb sal i llimona..

Anònim ha dit...

Això dels títols sempre costa! O et ve o no et ve! Algun dia te'l trobaràs de morros com la Noelia es troba en Xavi! hihi

M'ha agradat molt la història! Ben narrada i ben lligada! I el final, boníssim! M'ha fet sortir un d'aquells somriures amargs el pensament de la noia d'estudiar arquitectura per construir murs més sòlids... Suposo que la Noelia té clar que no hi ha de tornar, oi?

Molt xulo, sí senyora! :D

marietadelullviu ha dit...

Noia, quin bon escrit. Amb el final no he pogut evitar una bona rialla ;)

Déjà vie ha dit...

crmncitta, jo tb els trobava a faltar!! me'n algero molt!!!!

xexu, es q ara feia massa temps q no escribia...pro si jo escribia relats força sovint abans.

abogada, jejejeje a proposar a propposar q aixi es com s'aconsegueixen les coses. el casament com va?

sigorgik, aaaaah es clar...bona pensada!

estrip, massa academic, no?

striper, a tu t'agrada el tequila amb sal i llimona?

núr, pel q em va dir dspres sentenciar la darrera frase va marxar d casa en Xavi per no tornar mai més. ;)

maria, doncs jo dubtava d si no s'entendria!

Anònim ha dit...

ja saps el que en penso, sublim com tots els teus escrits, la crítica ja esta feta, ara només falta el llibre...

sempre confiaré en tu, se que l'acabaras fent...

m'encantes...

petit rei plufi

Anònim ha dit...

ueeeeeeeeeeeeeeeee!!!!! i va ser l'arquitecta més millor del món mundial!

Déjà vie ha dit...

petit rei, tu si q m'encantes i mai arrivaré a entendre com pots confiar tu amb mi mes q jo mateixa pero akst es un dls mil milions d detalls q fan que t'estimi amb bogeria. El llibre, prometo fer-lo algun dia...

núr, jajajajaja ens agraden els finals feliços? i pq no? clar q si!