dijous, de maig 08, 2008

Pedres

Mai les pedres del camí m'havien semblat tant boniques

nadal-07-126

Com son les vostres pedres?
Publicat per a

24 comentaris:

Sergi ha dit...

Les meves pedres no em semblen tan agradables com a tu les teves, però el que si que m'agrada és que t'ho prenguis amb aquest optimisme.

9/5/08 00:28
Clint ha dit...

rodants! les meves són Rolling Stones!

Ara que aquestes teves, si te les claves a l'esquena....

9/5/08 00:30
kena ha dit...

les meves són una mica llenguallargues també, (rolling), com les d'en Clint.. són pedres arrodonides per l'aigua cristal.lina dels riuets que baixen per la muntanya de Cajón del Maipo, envoltat de natura ja poc verge però encara bonica.. pedres entre les que s'amaga sorreta que se t'enganxa als dits, si e´s que goses ficar el peu en l'aigua glaçada...

9/5/08 00:37
kena ha dit...

per cert, la teva pedrota sembla un fetge, o un ronyó... bé, no tinc ni idea danatomia i coses d'aquestes, però té la forma d'algun òrgan, no?

9/5/08 00:38
Striper ha dit...

Las meves de punxa i a vegades no nomes estan al terra , que tambe cauen de las teulades.

9/5/08 07:36
Robertinhos ha dit...

Ja ho ha dit en Clint...però les meves també són Rolling Stones o aquelles planes que tires al riu tangencialment de manera que fan bots

9/5/08 08:17
carmncitta ha dit...

kena sembla més un fetge jajajajajaja

És l'organ més gran del cos (si no tenim en compte la pell)..

9/5/08 09:29
estrip ha dit...

compte que no se't posin a la sabata, que són molt grans!
a mi m'agraden aquelles que et marquen el camí, les fites que vas trobant per la muntanya quan segueixes un camí. Hi ha autèntics monuments.

9/5/08 10:25
MaRiNa ha dit...

Grosses enormeeeees rocs que patinen. pero un cop les escalo... la vista es meravellosa

9/5/08 13:43
Antoni Esteve ha dit...

buf, si sol fossin pedres...

9/5/08 13:53
Anònim ha dit...

mmm, fan oloreta a le meua terra...pedres rodades del meu riu, em ve l'olor de l'estiu amb el sol picant-te directament i l'aigua que et gela fins al mes fondo de l'ànima!

Una abraçada my love!!!

Spazzolino Blu

9/5/08 14:07
Jo Mateixa ha dit...

Va a dies, n'hi han que son enormes i sembla que no es puguin fer petites ni tant sols trencant-les, en canvi n'hi han que si les veus en companyis es fan petiiiiiites, petites :-)

Un petonet ben dolç bonica meva!!!

10/5/08 12:49
Anònim ha dit...

Com la Ella Matexa, va a dies, però no els hi faig fotos, jeje.
Ara que hi penso si le sfotografia potser no em semblarien tant grosses..
MUACKS!!!!

10/5/08 14:41
Déjà vie ha dit...

xexu, es clar, sino seran mes lletges i mes grans. ;)

clint, oh yeah! Rolling! home tampoc serien per clavrseles, eh!

kena, brrrrrr aigua glaçada. A l'estiu snta tant be un entreisurt.

striper, ostia! aixo ja es mes futu, ataquen desde varios flancos.

robertinhos, quans bots fas tu?

carmncitta, i el cervell q no us organ?

estrip, ondia si se'm posen aksts pedres a la sabata perdo la sabta segur!

marina, sembla el cim mes gran dl mon, oi?

antoni, tb tens montanyes, rius i arbres al camí, tu?

spazzolino, i tant aixo es son pedres del teu poble amor. si q stem cospolites avui? m'encanta a veure en quin idioma en parles a cau d'orella.

jo mateixa, aixó sta molt be la companyia normalment fa q les pedres disminueixin d tamany a velocitats insospitades.

cafeambllet, podia ser una bona tactica.

10/5/08 21:48
mossèn ha dit...

doloroses ... salut

11/5/08 09:27
Tocat del cargol ha dit...

Si no m'hi entrebanco... són de colors! Amb vida pròpia i moltes coses per dir. N'hi han que les porto a l'esquena, Altres que em senyalen algun camí i n'hi ha un parell que estan perdudes per algun bosc de la garrotxa que em traslladen a èpoques remotes i que sempre que puc m'hi acosto.
Les teves són molt xules... ara hi falta un rierol entremig per acabar-ho d'adobar!
Salut!

11/5/08 11:41
zel ha dit...

Les meves són de colors, però d'aquella mena que només es veuen bé quan són molles, còdols de prop de mar, que han arribat després d'un camí de milers d'anys, de vés a saber quina contrada...pedres viatgeres...Petonets!

11/5/08 13:11
Anònim ha dit...

No m'ho he plantejat mai, com són les meves pedres... N'hi ha de més grosses, n'hi ha de més pesants, n'hi ha de cantelludes i punxants...
Prò les que més m'agraden són les que he pogut fer petites, com les de riu, i ara són arrodonides i llises, són d'aquelles pedres que sempre tindré sota els peus, i que molesten una mica, prò que ja no fan tant de mal. :)
Maca, la foto, prò una mica massa grisa! ;)

11/5/08 23:59
Little Dragonfly ha dit...

Les meves són grandetes, d'aquelles que t'ajuden a creuar el riu sense mullar-te tot i que algun cop topes amb alguna que rellisca però enseguida en trobes una altre on recolzar el peu i no caure :)

12/5/08 11:19
Déjà vie ha dit...

mossen, salut pels dolors.

tocat del cargol, li posem el rierol. Ai el poble de la garrotxa com tira...

zel, m'agraden les pedres viatgeres, les mullades i les de colors tambe!

núr, quina satisfaccio poder fer les pedres petites!!! les pintem de colors doncs?

bambuuu, genial trobarne d'altre q t'ajudin!!

12/5/08 15:00
Rita ha dit...

N'hi ha que em guien i em serveixen per no perdre el camí de vista i n'hi ha que l'obstaculitzen. Normalment procuro seguir-ne unes i esquivar les altres. A vegades, però, se'm barregen i és un caos, però per sort i fins ara, sempre he tornat al camí.

No havia passat mai encara per casa teva. M'ha agradat. :)

13/5/08 12:22
Anònim ha dit...

Sííí! I els podem fer dibuixos de flors o peixos, solets i llunetes! :)

14/5/08 10:28
kena ha dit...

l'altre dia em va passar una d'auqestes coses en les que jo em fixo i tu dius que és la ment la que les inventa, però t'explico: el dia següent de llegir i comentar aquest post, vaig anar-me'n de viatge i vaig decidir endur-me el llibre d'en Murakami, que mig confosa mig decepcionada havia abandonat temporalment. Hi ha un relat que es diu algo així com: la pedra amb forma de ronyó.

Jo vai flipar xD

14/5/08 21:39
Quim ha dit...

"La pedra en forma de ronyó que es mou cada dia."

Per mi un dels millors relats de Murakami. La influència que va tenir de R. Carver és evident, però en aquest relat concret, considero que es reflecteix amb menys cruesa el sentir d'alguna gent.

Un gran relat sens dubte.

25/6/08 14:46

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)