diumenge, de maig 25, 2008

Gradesa

471px-Caspar_David_Friedrich_032

És quan soc aquí dalt que crec que ha valgut la pena el llarg viatge.
Al inspirar i sentir l’aire fred com s’escola per les narius i s’endinsa faringe avall fins contrastar amb l’escalfor de les meves entranyes.
És llavors quan sento que soc una petita peça dins d’aquest trencaclosques perfecte.
Qui seria capaç de crear aquest boira espessa que m’impedeix veure mes enllà dels rocs?Qui?
La grandesa envaeix l’esser al trobar-se al cim d’una muntanya.
La mateixa immensitat de formar part del tot.
Si res i tot és el mateix llavors no soc res més que tota la part de la matèria.

Agafar-se ben fort al bastó, que m’ajuda a caminar, i reflexionar i pensar i deixar volar la ment. La coixesa mai m’ha impedit tirar endavant o potser soc jo qui no li he deixat a ella interposar-se al meu camí.
Començar a no notar els ditets dels peus i gaudir de la panoràmica que ens ofereix aquest paradís. Imaginar-se volant entre l’escarpada serra amunt i avall sense tenir consciencia del cos.

Mai ningú va saber res més de Fox, ningú va poder imaginar que el cos va quedar congelat mentre somiava a ser l’amo del mon i el mes petit dels nans alhora.


Un nova proposta de Relats Conjunts

22 comentaris:

Anònim ha dit...

Perque no et dediques a això, m'encanten els teus relats...me n'has de prometre algun de mes llarg...qui sap si relat o novel·leta...m'encantaria com m'encantes tu...

el teu ptit

t'estimo reina

SPAZZOLINO BLU

Sergi ha dit...

Quin final més trist per algú que semblava haver trobat el seu lloc. Molt bon relat Déjà.

Anònim ha dit...

Quin final més dur, però el relat t'ha quedat molt bé. És veritat que davant la natura tots semblem poca cosa. Bon relat, Déjà!!

Jordi Casanovas ha dit...

Un bon relat amb un final trist...o no?

Anònim ha dit...

el final es trist pero mor pensant q es l'amo del mon i sentint-se be amb ell mateix...lligat amb la natura...no se...es un relat que toca molt fons pq ens fa sentir proximes les sensacions del personatge...

felicitats Déjà!

Rajapluma

Anònim ha dit...

el final es trist pero mor pensant q es l'amo del mon i sentint-se be amb ell mateix...lligat amb la natura...no se...es un relat que toca molt fons pq ens fa sentir proximes les sensacions del personatge...

felicitats Déjà!

Rajapluma

Anònim ha dit...

Quina mena de somni és aquest! voler ser el més petit dels nans del món! No hi ha dret! Aquest sóc jo!

Que es congeli home!

kena ha dit...

eje
m'ha agradat molt que acabés així, tot i que en un moment, quan diu lo de "mai ningú va saber res més de Fox, ningú va poder imaginar que el cos ..." pensava que havia saltat :o
El títol és un error tipogràfic? o Gradesa és el lloc? és que hi he estat pensant, sona a nom de muntanya o algo així, pro com també parles de Grandesa al relat... O_o

escolta al cepillito! a veure si fem relats més llargs i escrivim més sovint... ;)

tonets

Anònim ha dit...

Nineta!
Vinc del budista del Pd40 i segurament per influència et diré que el teu home ha arribat al Nirvana després d'il·luminar-se i veure la veritat del món! Així que no podem estar tristos!

Tot i que els ditets dels peus m'han fet una peneta, pobres! :)

Joana ha dit...

COngelar-se de mica en mica deu ser com morir a poc a poc...
No som res.Insignificants!
Un relat bo bo!

Déjà vie ha dit...

spazzolino, et prometo fer un relat mes llarguet pro quan tingui una miketa mes de temps, carinyu.

xexu, q vols dir q no és ara al seu lloc?

pd40, tu n'has fet un oi? ara m'en hi vaig a llegirlo. Et sembla dur el final?

jordi, rotundament NO!

rajapluma, has sentit el fred com entrava dins el cos poc a poc? ;)

david, una mica tart, ja està congelat.

kena, Grades és la muntanya pero amb una clara similitud al q deies de grandesa. Al cepillo sempre l'escolto. ;)

núr, completament d'accord ha arribat al nirvana potser desitjava acabar així.

joana, gracies maca.

Barbollaire ha dit...

Un altre relat magnific, Déjà!!
Un xic trist, però genial!

M'ha agradat molt!!

;¬)*

Anònim ha dit...

yeah!

Rajapluma

Striper ha dit...

Molt bon relat el final trist pero a vegades a la vida també ni ha de tristor.

Tocat del cargol ha dit...

Al final es va integrar en aquella grandesa o inmensitat o espai o llum o món o tros de cel i va acceptar la llei de la natura.
Salut!

Déjà vie ha dit...

barbollaire, gracies maco!!

rajapluma, oh yeah babe.

striper, ben cert, la vida tb te tristor...

tocat del cargol, integració amb la natura, hi ha millor final?

Martha! ha dit...

arribar a la meta proposada ens alegra i si més no ens deixa respirar d'una manera molt més profunda!
t'expresses molt bé! un petó, ja aniré passant

Anònim ha dit...

Molt bon relat!!! una mica tristot, però molt bo!!

Deric ha dit...

m'encanta la immensitat d'aquest quadre

Déjà vie ha dit...

martha, me'n alegro q t'hagi agradat!

cafeambllet, q va tristot!! :P

deric, si? dona a k pensar, oi?

estrip ha dit...

i des d'aquí dalt, si mires bé no és veu la mar?

Mon ha dit...

malgrat la tristor del relat m'agradat moltissim....gracies