Mamá naturaleza.
Me abrazó con sus montañas
mientras dejaba que recorriera
sus aguas tranquilas.
Me acarició con su intensa luz
de mediodia y pude notar
que se alegró al ver-me,
me bendijo con unas pocas lagrimas.
Me sentí pocahontas, una vez mas.
Porque ella es parte de mi,
y yo de ella.
13 comentaris:
crec que ets la natura en persona...tanta bellesa en tan poc espai no es normal...sino explica-ho XD, t'estimo reina.
SPAZZOLINO BLU!
ai l'spazziolino... :)
nena, realment, llegint el que escrius, em plantejo anar algun dia a mèxic, tot i que en el seu moment, degut al coneixement desagradable d'un especímen nadiu d'allà vaig pensar que mai de la vida m'atrauria aquell país.. :o
besissssss
qué onda!
llavors, tu ets una ninfa segons en blauet, no?
jejejejeje
PD: quines "pedazo" de vacances que t'estàs pegant!
això és una bona integració.
només falta saber-lo llegir amb l'accent adequat.
Salut!
qué lindo dejarse abrazar por las montañas!
Y ya recogiste tu premio por casa?
Un besito
preciós...totes som en certe manera una mica pocahontas.
i saltes i balles? ;-PPP
Ei! com anem?? feia bastant que no entrava aquí i la veritat és que trobava a trobar aquests textos tant macos i tant "colorido"...XD. La veritat és q a mi em passa igual, i si he de creure en algo és en la natura. Apa un petó!
No saps les ganes que tin de veure les fotooooooosssssssssss...
Petons!
joder nena, això sí que és un quadern de bitàcora de debó. déja vie on the road, visca méxico lindo y bonito!!!
molts molts petons!
nena, ja toca que tornis, no? demà? or when?
truca'm immediatly o comsedigui, eh???? i fem un tè-cafè-something que vull tenir la crònica primícia, valens?
muàaaaaaaaa!
Manita debia se muy bonitó...
bonic bonic!
Publica un comentari a l'entrada