¿Recordais cuando fue la primera vez que os montasteis en una bicicleta? ¿Cuando aprendisteis a correr como kamikazes sintiendos libres?¿Cuando os sacaron las ruedecitas y os hicisteis mayores oficialmente?
Yo me acuerdo que aprendí con pocos años. Mi padre me enseñó. Pero lo que recuerdo con mas claridad es el dia que me quitaron las ruedecitas.
Estaba dispuesta a hacer el paso, a ser una niña mayor. Estaba nerviosa.
Él me dijo: "No te preocupes, yo te cojo del sillín mientras tu pedaleas".
Así lo hizo. Se agarró a mi sillín mientras yo pedaleaba insegura le iba pidiendo que no me soltara. "Por favor, no me sueltes papá".
Corrió detras de mi a medida que yo iba cogiendo seguridad. De pronto me soltó sin que yo me enterara, seguía pedaleando a mi ritmo. Giré la cabeza para verle detras de mi, pero al voltearme me dijo: "Sigue, lo haces muy bien, estas sola. Lo estas haciendo sola!"
La emoción y el miedo recorrieron mi cuerpo al mismo tiempo. Y eso fue lo que desestabilizó mi manillar. Acabé, como no, feliz en el suelo.
Que el miedo no nos frene nunca.
Hace un par de dias dejé mis ruedecitas en casa. Otra vez. Ahora vuelvo a andar como una niña mayor.
30 comentaris:
Felicitats, ara quan et giris per saber si som darrere agafa't... que l'experiència et serveixi d'alguna cosa
Em sembla que tots hem apres a anar amb bici de la forma que descrius! A mi també me'n va ensenyar el meu pare... m'ha fet molta gràcia llegir la història que expliques, semblava com si estigués revivint la meva pròpia vida!!
Tenca els ulls i deixa't emportar, doncs, on les teves cames vulguin arribar.
Felicidades, vuelves a ser tu!
Si m'enrecordo de la meva primera bici va ser per un nadal, per desgracia a vegades trobo a faltar las rodetas, per sentirme segur.
Jo, yo también me acuerdo de ese día. Después de darme un par de leñazos, aprendí a subirme sin caerme simplemente dándome un poco de impulso y entonces saltando sobre la bici. Para bajarme lo mismo. Una vez depurada esa técnica, ir en bici fue pan comido...
Besos
La sensació de caminar sol…per a mi fa tants anys d’això. Però mai s’oblida, encara que el meu final va ser la imatge d’un pal de fusta que aguantava les connexions elèctriques (ara gairebé ja no en queden) per l’acera de davant de casa, recordo el meus ulls darrera de les meves ulleres i una veu llunyana que deia: vigila el poste!!!!
El seguen te’l pots imaginar.
Però va se maco aprendre a caminar tot sol…en “bici”
Moltes felicitats! Tornes a ser una persona amb dues cames! Un petó!
deixar les rodetes es fotut... passes a dependre de tu mateixa...mai tornaras a estar tan be com ara..
Recordo les rodetes, però no va ser fins que em vaig entestar en treure-les que vaig apendre. Hi havia un camí asfaltat amb una pendent mooolt lleugera, l'únic que havia de fer era deixar-me anar ben quieta i aguantar l'equilibri i després, algunes hòsties sobre els matolls amb punxes...
recordo que jo tenia 6 anys a Castelldefels....bicicleta BH de color blanc...qui pogués tornar a sentir aquella mena de por...
Si que men recordo, pero nomes men van llevar una i anava molt malament. Me les van llevar les dues i ja ta.
Jo abans dels 3 anys ja me tirava per tricicles per costes empinades i coses aixi. Veus els videos i es molt agradable tot plegat.
jordi, i tant pero ara aconseguiré mantenirme en equilibri!
iruna, ai akests papes q els hi fa il·lusió ensenyar a nar en bici als petits d la casa.
lmewmon, gracies maco. Sí, torno a ser amb dues cames que funcionen per si soles, no tot lo be q podrien, pro ja podran. ;)
striper, on les deuriem desar akelles rodetes. T'ajudo a buscarles?
j. coltrane, justo como la técnica de andar.
soler, jejejeje jo stic en "ello" caminant sns bisi i sns rodetes. ;) pro caminant.
puji, ueeeee ue ue ue!! si per fí! Caminar amb dues cames i sense bastons!!!
a sobre i a sota, jo parlava d'unes crosses. Crec q el canvi és millor.
terra, aprendre és aixó, oi?
rosa, has provat el paracaigudisme? :P
xupasangre, Home!! com volies anar be només amb una rodeta!!???
jo t'agafaria el sillín pero no et soltaria mai, vindria darrere teu...corrent si fa falta...
L'escena, papa no me suesltes es la que hem viscut tot, primer vas amb una, que sembla que estiguis desestabilitzat, i despres, arriba la segona etapa, soy mayor...vaig sense rodes...pero els meus genolls -parlo dels propis- s'han jiñat al alimón en totes les lleis de la física...i sempre han acabat per terra...perdona que sigui tan llarg pero es proporcional al petó que et donaria...
t'estimo
spazzolino
macos recordsa mi em van fer igual,i vaig acabar a terra tambe,era una Derbara Basoli de color dorat.
Ara ni rodetes ni rodes,estic totalment desbocat i cami de la deriva.
felicitats! ja tornes a ser gran! :)
fa por al principi.. pero tot es superable
El niño: un ruido lleno de suciedad.
Doncs a caminar s'ha dit!
També recordo el primer cop que vaig anar en bici...em vaig fotre un nyap de cal deu...
Una abraçada ben forta!
spazzolino, oooooooooooh doncs vine et deixo un lloquet a la meva bici. ;)
Pots ser tan llarg com vulguis smpre q sigui proporcional al petó. Despres passaré comptes!!
Me too, my love.
ddriver, goita com se'n recorda dl color i el model. Ara nem d baixada i sns frens?
marina, m'he fet una nena gran. Ale, ale!
vuestro humilde narrador, bienvenido a mi casita.
uribetty, viska els nyaps amb bici!! jajajaja una abraçada.
Fa una mica de por deixar les rodes i de cop "ser gran"...però tots hi hem passat.
Vigila de no caure! i aviat a córrer!
Bon diumenge wapa!
Doncs me'n vaig assabentar tard, però m'alegro de que ja puguis anar sense crosses. Ànim, que això ja està.
recorda que ara el límit de velocitat és 80!
una abraçada
jo en adonar-me q m'havia deixat anar em vaig emprenyar moltíssim, vaig baixar de la bici i la vaig tirar a terra... ja tenia geni de petit...
A mi van trigar molt a treure-me-les, i a sobre jo no volia que ho fessin! :-D Avui dia, però, agafo la bici de carretera i em llenço Tibidabo avall tant ràpid com em permetin les cames. No hi ha res millor que les bicis!
"Que el miedo no nos frene nunca." Molt ben dit!
Endavant amb aquestes cames noves.
Jo només recordo està al garatge de casa anant donant voltes per a aprendre a anar amb bici, i quan en sabia, anar per la ciutat donant voltes amunt i avall xDD Vagi tot molt bé!
joana, tinc unes ganes d correr q no t'ho pots ni imaginar!!
xexu, i tant! dintre d poc ballaruca blogaire. :P
robertinhos, jajaja gracies per la adventencia q una mika mes i em passo.
esteve, elgeni ja es nota ds d ben petitons, eh.
vier, home les cames no soc noves son les mateixes d smpre, aixo si, tinc un tuning nou, la cicatriu. ;)
joan marc, ei nen! com va tot? jo tambe donava voltes pel garatge!! tots aprenen d la mateixa manera.
siiiiiiiiiii, esperam que ja vinc, falta molt molt molt molt poc! muas, muas, muas, em vindras a buscar amb la teva crocicleta? un petó, se que no, que vindré jo i després dinarem, i després farem mil coses...i després...mil mes...i així...fins cada vegada fer-ne mil mes...(ytresmilmillonesdemildellençol)
Doncs ara ja saps el que toca: a volar!
tengo grabado a fuego el dia que aprendí a ir en bici...
es mas, suelo pasar por la plaza donde se dio el feliz acontecimiento, y siempre pienso en ello.
Hehehe, tuning :-D
spazzolino, mmmmmmmmmm quines ganetes...aviadet mil mil i mil.
dani r. a volaaaaaaaaaaaaar
denke, oooh el dia q a prendiste a montar en bici.
vier, XDDD
Publica un comentari a l'entrada