Ayer volví a provar sabores de lejanía,
sabores de azafrán, curry, basmati
colores que se comen con los ojos.
Ayer me volviste a mirar mientras,
ponia el tenedor en mi boca
al tiempo que un dia saqué la camara de mi bolsa
tu, me retaste con la mirada,
y mi mundo se cayó al suelo.
Tu mano pedia junto a tu mamà enfermà de lepra.
No importa, ya, el dinero que te dimos o no te dimos
Sólo importa que tu mirada jamas se borró de mi mente,
y jamas se borrarà,
como olvidar la mirada del por favor.
Y aunque a veces te apaciguas
y duermes tranquila en mi interior
siempre que vuelva a provar
sabores lejanos de ese país llamado India
vas a volver.
33 comentaris:
que dur! tu vas fer-la i ho sabràs millor, però a la mirada li veig orgull.
Increïble Déjà vie, i la fotografia espectacular!!
Tant debò mai haguéssim de veure-he aquestes crueses, però ja que hi són, sempre va bé recordar-les.
Gràcies per posar-nos els peus a terra de tant en tant.
�Estremecedor post!
simplement, boníssim post i una excel·lent fotografia
i ara a més, ja tens de nou a la teva escudera! ;)
Eiiii la millor Déjà!
La foto és molt maca, parla per si sola. Aquesta nena té un ulls que deixarien pels terres la moral de qualsevol... Molt bona, de debò!
És una molt bona foto; molt ben pensst el contrast de la pell i els ulls amb el blanc i negre. L'has tractat digitalment, oi? Has deixat un blens de cabells negres...
Jo hi veig un interrogant: què estàs fent? post colpidor!
wenu, crec q deus tenir vint i pocs. Vaig llegir en algun dels posts, tot buscant els teus germans/es, que estaves fent el projecte de fi de carrera... mmmh, però no sé a kina edat la vas començar, ni si has anat a curs per any... vint-i-un? vint-i-dos?
;))
Estic sorprès, es cert que la foto es molt maca, que aquests ulls cridaners fan parar l’atenció, que si el contrast, el color, el record....
I aquí s’acaba tot?
Quina pena que no sapiguem fe res mes per que no existeixin tantes diferencies.
És d'aquells moments que hom voldria fer un comentari coherent, però se'm fa difícil. A la segona vegada que he llegit el post he començat a entendre el que deies, i m'ha calgut una tercera per concentrar tots els sentiments que desprèn. La foto és espectacular. La nena més.
que tendre, els sues ulls impacten.
una pena que encara hi hagi al mon tot aquesta fam,malalties, guerres...i que possiblement podriem fer quelcom per arreglar i no fem.
menuda tropa de fans que tienes!
mi blog no está tan transitado como el tuyo.
Vas eliminando gente. Empezaste con 27, cuantos quedamos ahora?
Increíble foto :O
xke sempre em fas plorar amb la teua lletra...pq t'estimo tant, una vegada mes arribes, pero no només aixo...pìques fort...ella segur que tpoc t'oblidarà, pq qui oblida el teu somriure oblida moltes coses...
preciosa t'estimo
5 giorni remaining!
Desprès del que t'han dit poca cosa puc afegir, només que la fotografia és d'allò més impactant, igual què el que descrius...
jordi, akesta mirada te multiples interpretacions i infinits matisos. No m'ateveixo a acotarla nomes en un parell d parules, orgull, sens dubte, repte, amenaça, fins i tot em va recorer el cos un esclafred, i sí als seus ulls hi veig esperança i un per favor.
anonymous, suposo q de tant en tant entre tantes llumetes de colors i cançonetes de nadal també esta be saber altres realitats.
borrego, me culpe cada vez q lo veo y lo he hecho yo. Es ella, puede conmigo.
robertinhos, gracies maco i ella sempra a estat aki. ;) (com els bons escuders)
clint, no se si t'he entés gaire pro merci. ;)
trillina, i tant pro si portes dies veient la pobresa, si camines entre carrers de colors brillants, on les vaques jeuen al vell mig dl carrer i te la trobes a ella. I et mira. Et mata.
veí, gracies, si l'he tractat digitalment tot i q no suficientment a consiencia. El color original és el d la nena pro li volia donar mes enfasi a la figura posant el fons desaturat. Sé q m'he deixat "cusilles" pro he preferit sacrificar cabells a k una part dl fons es veies amb color.
my blogger, vaig estudiar turisme, ara stic a segon d psicologia. 23.
soler, una reflexió molt acertada, tens tota la raó. I per aixó et pregunto " qué faries tu?".
xexu, la nena és el post. No cal res mes.
rosa, tens tota la raó.
invisible, no son fans son amigos. Y tu invisible. :P
A ver si lo he entendido bien tu participaste el año pasado, eres un chico y no me conoces d nada. Has conseguido el premio del blog solidario y tienes menos comntarios que yo, asi q... de la larga lista me quedan menos. una mini preguntita pones pistitas en tu blog?
carmncitta, que mirada eh.
anònim, amor...no somreia. Jo allà nomes soc una blanca mes.
Ep! Passa per casa que hi tens un premi!
enhorabona per la foto ... salut
Bé, imagino que no has marxat a l'Índia de nou sense dir-nos res.. que una cama recuperada deu fer venir ganes de "trotar mundos", però avisaries, oi? que jo hi vull venir, a la propera!
No sé on ni quan deus haver fet aqueta foto, però és preciosa. Aquesta hauries d'enviar allà on te vaig dir..
Un petonàs!
Me gustaron esas palabras... y la foto es brutal...
Besos
uuaaauuuu, quina força als ulls. No m'extranya que quedessis prendada.
spazzolino, conto els dies enrere.
cafeambllet, impacta impacta.
nausica, ondia un altre premi!! moltissimes gracies.
mossèn, t'agradat?
kena, jo smpre aviso!! :P pro no es una serie...(la foto)
j.clane, gracias, me alegro q te gustaran.
oriol, els ulls son una passada!!
po zí !!! ... heu captat el moment just !! ... salut
Aquestes mirades no es poden oblidar mai.
quina foto...i quin escrit!!!m'ha encantat!!!
entenc molt bé com et sents, jo fa mig any que vaig anar a gambia i encara sento les seves veus, i encara veig les seves mirades...no és fàcil tornar d'un país així i girar l'esquena com si no hagués passat res...total, hem decidit tornar-hi d'aquí a quinze dies!!!
*espero llegir-te més sovint...fins aviat*
joooo!!!! tens escudera, caballero andante, invisible i blogger...
el meu invisible m'ha donat sol una pista. Tinc 4 candidats però no sé qui és. I em queden 3 dies per saber-ho.
En canvi el meu blocaire, si llegeix les pistes que li deixo (aquest any no he passat pel seu blog, que l'any passat enseguida em van veure el llautó) no em diu res
Tienes razón amiga, hay miradas que nunca se olvidan, que son imposibles de borrar y más cuando son tan reales ver en ellas la tristeza, el olvido, la desesperanza.
Yo viví muy de cerca en mi Caracas estas miradas de los niños de la calle, que duermen en las calle solitos entre cartones y me sorprendía que se sacaban los zapaticos y los ponían preparados para levantarse a la mañana siguiente y seguir su recorrido sin futuro!
Un abrazo y ya de vuelta por estos lados!
ei!!! que no tinc gaire temps. intento contestar-te aviat... viatge??
Increíble! Serà possible? BERLIN???
la ciutat que em té robat el cor.
Vés al meu blog i busca...
I també és increíble que estic llicenciat/ada en... psicologia!!!
caSUalitATS de la vida! ;))
preciós i dur! Quina barreja tant estranya, no?
petons!
a mi tb se m'ha caigut el mon a terra en veure la foto
mossén, gracies mil.
striper, mai mai mai.
may, ben diferent gambia d l'india pro el q explikes es exactament igual. ! vagi molt be el viatge i a la tornada explia tot fil per randa!
robertinhos, quina gracia!! "tens escudera, caballero andante, invisible i blogger..." jejeje no em puc queixar, no.
nose si son tan fcails com dius ls teves pistes, eh.
carolina, ese detalle destroza verdad? ver sus zapatitos preparados...m gusta verte d vuelta or aki.
my blogger, ai les casualitats, casualitats... :P
antoni, hi ha barreges tant extranyes q sembla q no puguin anr juntes.
marina, he hagut d'escriure un altre post per no veure-la cada cop q obro el blog. Una miqueta et fa recordar, molt destroça.
Ep! fa molt i molt de temps vas publicar un post amb el mateix títol! ...i jo vaig contestar: -pues yo no.
:P
Publica un comentari a l'entrada