examenes

necessito fer una cosa:

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH!

Gradesa

És quan soc aquí dalt que crec que ha valgut la pena el llarg viatge.
Al inspirar i sentir l’aire fred com s’escola per les narius i s’endinsa faringe avall fins contrastar amb l’escalfor de les meves entranyes.
És llavors quan sento que soc una petita peça dins d’aquest trencaclosques perfecte.
Qui seria capaç de crear aquest boira espessa que m’impedeix veure mes enllà dels rocs?Qui?
La grandesa envaeix l’esser al trobar-se al cim d’una muntanya.
La mateixa immensitat de formar part del tot.
Si res i tot és el mateix llavors no soc res més que tota la part de la matèria.

Agafar-se ben fort al bastó, que m’ajuda a caminar, i reflexionar i pensar i deixar volar la ment. La coixesa mai m’ha impedit tirar endavant o potser soc jo qui no li he deixat a ella interposar-se al meu camí.
Començar a no notar els ditets dels peus i gaudir de la panoràmica que ens ofereix aquest paradís. Imaginar-se volant entre l’escarpada serra amunt i avall sense tenir consciencia del cos.

Mai ningú va saber res més de Fox, ningú va poder imaginar que el cos va quedar congelat mentre somiava a ser l’amo del mon i el mes petit dels nans alhora.

Un nova proposta de Relats Conjunts

Qué me'n dius?

iaia

I si quan sigui gran soc una d'aquestes iaies que es pinten els morros rosa fuccia,
els ulls de color verd, em poso roba de colors llampants i que no combinint i un munt de joies? I si soc una iaia-lloro?...i ben felices i guapes que es veuen elles. Potser jo...

I vosaltres com creieu que sereu quan sigueu avis? O com voleu ser?

tres germanes

Tot i un cartell d'aparença hllywoodense 100% esteu davant d'una obra de Txekhov.
Tan actual ara com d'aqui deu anys o fa deu. En el nucli d'una familia es desenvolupa l'historia que es posa en escena. Comença com una comedieta de diumenge i a mesura que avancen els minuts la qualitat aumenta espectacularment in creixendo amb un final brillant.
Et fas teu cada personantge i no n'hi cap de preferit.Tots al seu punt, ni massa ni poc, tots amb el seu puntet. No hi han bons ni dolents com a la vida, tots ens equivoquem, fracasem i triunfem.
Jo em vas identificar clarament amb un personantge; som tres germanes a casa, un fet inevitable, docs.
Moments de musical, preformance, flashback i dinamisme.
Fa riure i fa plorar i desde fora es molt mes facil entendre els punts de vista de cada un dels familiar d'una familia, al cap i a la fi habitual...

Una obra mestra. Molt recomanada! preciosa.

Pedres

Mai les pedres del camí m'havien semblat tant boniques



Com son les vostres pedres?

puente

Adivina adivinanza:
¿Donde he estado soñando estos días? o (que no es lo mismo)
¿Donde he pasado un puente de enueño?

Son

Somni d’una nit d’estiu
Relaxament total
Fatiga màxima
Somnis sense sentit
Persones desconegudes diuen frases extranyes
Dormir a gust
El nostre llit
El nostre coixí
La funda nòrdica
L’olor a llençols nets
Dormir acompanyats.

La son.
Son de nadó
Son de migdiada
Son de quan sona el despertador
De dormir davant la tele.

Son, soneta vine aquí.




PD: marxo a somiar

2 anyets i 16 dies

Un tal dia com avui, o millor dit un tal dia 10 d'abril del 2006 un bloc anomenat Déjà vie s'obria amb poca experiencia en la cibernautica (nose ni si es diu aixi) i cap en el mon dels blocs.

Molta aigua ha plogut desde llavors com diria el meu avi. Les circunstancies en les va començar eren més que dificils, res a veure amb les de ara. Fins i tot el nom de la pagina feia referencia a coses ja viscudes i explico el que viuré.

Ja no sol fotografies meves facilment reconeixibles.

Ultimament no escric en altres llengues que no siguin el català, tot i que sempre tinc algun remalazo. ;)
Ja no publico pausadament, incansablement cada 2 dies, sino que vaig més aviat a trompicons. Abans responia cada comentari abans que us poguessiu adonar, ara responc quan vosalres ja porteu uns quans post publicats. Escric quan tinc un moment sense interrupcions, que costa de trobar.

Però tot i aixi algú em va dir (Núr) que els blocs canvien pq les persones que l'escriuen canvien també. I qué és aixó si no la vida?

No podia acabar el mes sense fer un petit post com aquest.

Ara aprofito per entregar alguns regalets, dic, premis que han arribat per correu certificat als que he fet força cas omis fins ara: Per voltros.




Li otorgo a la núr pq m'encanta la seva senzilla, frescor i vitalitat.





Aquest és per en Xexu perqué m'agrada com explica les coses, pq té una juventud interior (i exterior) facilment aconseguible i pq m'encanta que corris per aqui.









Aquest per la Jo mateixa pq és incansable pq té un cor d'argent i pq s'ho mereix.

Feliç Sant Jordi

-Ya veras tengo una sorpresita para ti, va dir en Gustavo mentre l’Anna li començava a desbotonar la camisa.
-¿Una sorpresa? Li va xiuxiuejar sensualment a l'orella.
Potser s’ha enrecordat de la llegenda que li vaig explicar ara fa un any per telèfon quan en Gustavo preparava una convenció a Zurich. Potser em regalarà una rosa o potser millor, em regalarà un llibre!!
-Mi niña, va dir mirant-la als ulls, ¿Crees que no me acuerdo de cada palabra que sale por tu boquita linda?

L’Anna s’ha preguntat una mil vegades com es pot haver enamorat d’algú amb tant poques similituds al seu ideal imaginari però sempre s’ha donat per vençuda. L’amor és així, es responia, i aprofitava cada moment amb ell com si fos el darrer perquè tot i que en Gustavo volava desenes de vegades a l’any mai eren suficients avions per dormir cada nit al seu costat.

-A ver si lo adivino…tiene que ver con Sant Jordi.
-Anda que rápido me has pillao. Pues por ser tan lista ahora vas a flipar.
Agafa la seva corbata estesa per terra i li envena els ulls a la noia expectant de plaer.
-¿Has venido juguetón de Corea, no?
-No cielo, yo juguetón soy siempre, pero no podia permitir que me sacaras ventaja. Estabas a puntito de descubrir mi sorpresa y eso no puede ser. Abans d’acabar la frase li lleva el vestit de primavera per poder-la contemplar nua.
Ella ho sap i no dubta en estirar-se ben còmode al llit mentre s’acaricia per tot el cos imaginant la cara del seu xicot.

-Y puedo desabrocharte el pantalón o ¿eso también se me está vetado? Diu ella passant-se la llengua lentament per sobre els llavis.
-Hasta con los ojos vendados me sacas ventaja niña, que tremenda eres!
-Un botón, dos botones y…tres botones para mi.
Gustavo no pot evitar una erecció prominent. Aquesta noia sempre l’ha tornat boig.
Ella més picarona que mai es descorda els sostens delicadament escollits per la ocasió i deixa que ell els hi enretiri.

-¿En igualdad de condiciones?
Gustavo no dubta ni instant en treure’s ràpidament la camisa oberta que duia per poder respondre un Sí i llançar-se sobre l’Anna, preciosa només amb unes calcetes roig transparent.
Se li apropa dolçament, retenint els impulsos de menjar-se-la a mossegades per mostrar-li la esperada sorpresa.
Li descorda a poc a poc la corbata grisa que rellisca pel seu rostre i veu un somriure llaminer.

-Ven aquí que te vea bien ahora.
En Gustavo a quatre potes movent el cul amb el seu caminar sobre el llit mostra la seva robusta figura sense complexes i amb molt d’encant.

-¿Que es esto? Exclama l’Anna senyalant la seva espatlla dreta del noi.
Gustavo la mira divertit.
-¿Oye nene que qué es este tatuaje que te has hecho? Quina figura més lletja, nono horrorosa, sense cap sentit i tant gran, a més, a sobre, aixó és per tota la vida. No pot ser, no pot ser que hagi fet aixó.

-Amorcito esta es tu sorpresa, el dragón de tu leyenda, el San Jordi que me decías. Tu dia preferido del año! ¿No es hoy su día? ¿ No te alegras mi amor?

-Ay mi niño! cuanto te quiero- li diu l’Anna abraçant-lo mentre pensa que el seu drac no era així, però, ben mirat ho podria arribar a ser. Tampoc és tant lleig.

Una nova proposta de: relats conjunts.

Déjà estudiant erasmus

La Déjà marxa d'Erasmus, aixó ja us ho vaig anunciar fa uns dies pero d'aqui se'n deriven mooooooooooltes coses:

* Vaig a viure a un pais diferent on no tinc familiars ni amics (de moment)

* La Déjà s'independitza! Deixo el niu de sempre per anar a parar a un pis compratit.

* Discernir quina part de la casa endurme i quina no cal.

* No paro de buscar beques per poder tenir un petit coixinet i fotre'm la més petita patacada economica de tot erasmus.

* Mirar asignatures d'una universitat en que, obviament, tot està en italià i comprovar si tenen el mateix pla d'estudis que les d'aqui i escollir les que més m'agradin.

* Prepararme mentalment de que l'any que vé no caminaré per la meva ciutat, ni em llevaré amb els crits de ma germana, ni la mama em farà el dinar, ni el papa (ais el papa)...

* Fer-li saber al meu senyor papa que no veurà la nena tant sovint com voldria.

* ni veure la petarrufa com et llegeix les redaccions, estupendes per la seva edat ( i q ningú digui q s amor d germana pq ja ho sé!)

* Coneixer un munt de gent nova d'aqui, d'allà i de mes enllà.

*Aprendre una nova llengua i aconseguir seguir una classe.

*I com no tenir una condició especial, ser un especimen diferent dins els estudiants. Ser una eramus.

Vosaltres heu sigut erasmus? Heu estudiat o treballat fora alguna vegada?



PD: ah! i no pregunteu com pero la Déjà de sempre ha tornat.

planta

Cada dia estic més segura de ser una planta,
potser un lliri, blanc inmaculat,
una tulipa de primavera,
una olivera, preciosa fortalesa
o una rosa amb vestit de nit.

Soc una flor, un arbre o una fulla verda
que necessita la pluja per respirar
el sol per creixer
i el vent per bellugarse.

Necessito mullarme sencera
quan decideixes regar les terres
banyarme en els raig de sol
quan l'estació permet una escalfor agradable
perdre'm per la boira juganera de la tardor
o corre com el vent fent zigazagues.

Una planta tant lligada al cel com a la terra, així soc jo.

Ulls de foc i ulls de bosc

T’hipnotitzarem amb ulls de foc i ulls de bosc
i alhora sé que ens hipnotitzaràs
que sabràs massa bé com és el nostre rostre.
Per descomptat conec les teves intencions
però un mocador no és suficient per enredar-te
a ella li afegeixes temps i a mi me’n restes.
Per això la meva mirada es mes severa, mes directa, penetrant
ulls de bosc ho farà amb el pas dels dies seguint exactament
aquelles passes gravades a la sorra sense que les ones s’enduguessin
els records.
I ara m’envies un seguit d’idees fugisseres que fan que no tingui temps
per tu, per ella ni per ningú.
El compte enrere comença per una aventura en italià, nois,
l’any que ve busqueu-me a Firenze.

pensaments

... i avui que el dia és gris i els nuvols cubreixen el cel
me'n adono que torno a veure els dies dels colors de les flors
de que les guspires segueixen a l'aire fent pampallugues
i que mai van desaparaixer.

Vaig ser jo qui les va oblidar amb problemes d'adults.
Nous projectes piquen a la porta i deixo que passin amb una condició:
que ballin la dansa dels benvinguts, jo els convidaré a una taça de bona sort.
Seuen al sofá i s'encaren amb dies passats de textures diluides i colors esmorteits.

Potser és moment de deixar de mirar per l'objectiu, aixecar el cap
i veure que ell t'oberva, embadalit.
Un somriure, dos somriures.

Penses en tancar el blog.
Penses en obrir-ne un altre, poter, o potser no. Amb altres aires, altres rumbs.

Als temps passats se'ls hi ha fet tart i marxen per on han vingut
mentre els nous projectes tenen ganes de gresca.

Rêves

Veig el paisatge dels orígens.
El del principi dels començaments;
Aquell on el verd és abundant, exuberants i quotidià.
Veig flors que mai he sabut distingir
i a mi a punt de devorar un cos carnós.
Vaig néixer lleó i lleó moriré.
Depredador d’instint, la flauta em guia pels camins de la natura.
La misteriosa melodia que s’amaga sota les fulles
m’incita a la captura.
Ulls oberts de bat a bat, postura immòbil.
Soc capaç de sentir l’elefant a deu kilòmetres
i el colibrí sobre el meu cap.
Fins i tot el cantar del meu proper àpat ajagut sobre l’herba,
m’indica que m’espera.

Mais rapelle toi...les rêves toujours sont rêves.


Darrera proposta de relats conjunts

tres germans

Crido a la calma

Crido a la calma
busco la quietat
demano la pau.

Poc a poc las aguas vuelven a su cauce,
la normalitat torna a entrar a casa meva.

La revolució interna deixa de ser latent
i es va escolant entre els dits de la mà.

Organitzes el caos d'emocions i novetats.

Al senirte perduda en mig del mar
vas acabar deixan-te guiar per l'estrella polar
perque potser es la que sempre t'ha estat acaronant.

Me marché sin previo aviso

J'ai regardé l'ebouillition de la medine
avec les yeux que tu as gardé dans ta tête.

J'ai rigolé dans tes ruelles
avec le sourire que tu as tellement aimé.

Je n'ai pas caché mes cheveux frisés
avec les mouchoir de couleurs.

J'ai prononcé ton prénom une et mil fois
et toujours à l'envers.

Mais tu n'as pas trouvé de raisons pour ne
pas tombé amoureux de moi le Marroc.

Mexico a sorbos II

Post dedicat a la Kena, intentant satisfer les seves peticions (no tingueu enveja que ningú més ha fet cap petició decent, oi anonymous?)

Potser quan demanaves alguna cosa més urbana et referies a una visió, romantica en aquest cas, d'una megapolis de 20 milions d'habitants, la màxima contaminació concentrada en un punt del planeta anomenat DF.

Extranyament quan mires pel balcó a les 6h del mati amb el teu jet lag latent veus aquesta imatge.

Tot i aixó potser buscaves el retrat del destroçat, del lleig o del pobre. És una exepció trobar un cotxe com aquest peró a mi em va robar el cor.



Segurament no demanaves pas casetes de colors, pintades amb cura, combinant grocs roses, amb verds i blaus, però a les ciutats d provincia i als pobles més petits de ben segur que és el que trobarem.



Qui s'apunta al teleferic per veure la panoramica del poble de Taxco? Ei, ei ei de dos en dos no vagi a ser que caiguem en aquesta serra escarpada.



Evidentment no podia marxar del pais sense fer algún retrat, la meva debilitat.
Te'n poso un parell q sino em quedo sense material inhedit :P.

aquesta és la imatge del moviment, la espontaneïtat i l'aroma que es respira al carrer. Llibertat...



Aquesta foto va ser negociada amb molta picardia per part de la noia que va resutar ser de més bona fé que una amiga seva, que corria per allà, més doletentota que el pebre. No vaig gosar abusar de les fotos, tenen la creença que les fotografies els hi capturen l'anima, potser per aixó s'explica la seva carona.

Mexico a sorbos l

El viaje una gozada, la experiencia para repetir, la companía siempre grata, los paisajes exhuberantes, la ciudad bulliciosa, el carnaval animado, la gente amable...
Podria rellenar lineas y lineas de substantivos y adjetivos que describirian mi aventura pero igual que los sentimientos, las sensaciones no pueden percibirse con las letras, ni los olores, ni el caluroso pueblo; las emociones no podran ser transmitidas con la efusividad del momento, como el sentir de amistades que dejo alli para volver en algunos años.
Aqui las primera fotos. (se admiten peticiones a conciencia)

Un pais de colores, de niños y de risas.


Pais de movimiento, de revolución, de calor y de movimiento.


Lugar de la cultura, de las civilizaciones, de las piramides y de los ritos.


Pais del Sol y de su dios, del viento en la quebrada, del mar bajo los pies.


Del agua cristalina, de las cascadas de cristal, de la selva humeda y puentes colgantes.


El sitio del relajo, de la flojera, del "ya me cansé" y de la siesta en hamaca.