Ara, que parlo el català pel carrer, recordo aquell cel on massa sovint els nuvols es reunien i la pluja feia creixer el riu que creuava dos dies.
Sobre el pont, m'aturava sempre al bell mig mirava l'aigua, el ponte vecchio, suspirava i seguia el meu camí.
La pizza aqui no té el mateix sabor i el capuccino no porta ni l'escuma ni els meus dos cambrers preferits amb un somriure a la boca i un comliment preparat al mateix temps que el café. Nicola i Francesco, sempre vaig pensar que era la nineta dels seus ulls, una joveneta extrangera amb accent força marcat pero amb una premisa, prendre un capuccino cada dia. Ells sabien que jo estava encantada amb el nostre joc.
Avui he rebut un missatge bonic i senzill, com m'agraden a mi les coses. "Ti voglio bene" deia. Ni ell ni jo parlavem la nostra llengua materna, un esforç per entendre'ns, massa cops no ens compreniem pero a vegades un somriure o una abraçada era tot el que sabiem dir. Una mirada tenia moltes mes lletres que qualsevol de les nostres precaries converses.
Anyoro? Crec que sí, anyoro.
Els companys de pis que tantes nits brindaven amb mi o ens rescatavem els uns als altres per no ser pescats(/des) quan l'acohol no ens deixava veure clar. Resopóns hipercalórics quan tot just surtia el sol i riures.
Vaja, potser si que anyoro...
