Hace un par de semanas tuve un pequeño encuentro organizado con gente que hacia tiempo que no veía. Hablo de mis compañeros de mi primera carrera, a los que ahora la vida les depara un futuro tan lejano al mio que ni en lleguas podria expresar.
La verdad, antes de ir me daba PALO, un palo tremendo. De 7 chicas, TODAS(menos una) traían pareja y una estaba felizmente casada. Temas de conversación del tipo: hipotecas, el proximo bodorrio, niños, quien de la pareja coje el coche, trabajo, plaza fija, oposiciones...
Bien, al llegar a un cierto punto de la noche, me pasé al lado profesional del asunto (mas q nada por no sentir que tenia 10 años menos que ellas, cuando todas rondamos el cuarto de siglo este apartado lo hablamos otro dia). Me propuse analizar cada una de las parejas alli presentes, o por lo menos a las mas cercanas.
Finalizada la cena me di cuenta que muchas de las alli presentes no se habian formado por aficiones comunes, ni maneras de ver la vida similar. Muchas era la unión entre una persona con deseos de amar y una persona con deseos de ser amada (y viceversa).
Y yo me pregunto, ¿tal vez busque lo que no existe? Tal vez no deba buscar a nadie que tenga valores similaresa los mios, o tal vez, no deba mirar por un futuro en la misma dirección, tal vez ni siquiera deberia tener puntos en común con quien quiera que sea mi pareja.
Tal vez pida demasiado y todo sea mucho mas sencillo. Tal vez solo deba querer a alguien que quiera ser querido.
17 comentaris:
Ah, però realment estàs buscant algú amb unes característiques concretes? No pot ser això, home. És possible, pots contactar una agència matrimonial, i quan et presentin el tio ideal per tu, el que més compatible és, veuràs com t'avorreix i et cansarà en tres dies.
La vida està per viure-la, i no ens enganyem, el que volem viure és l'amor. I l'amor no es busca, no es compra, no s'obliga... l'amor es troba i punt. Pots donar-li una empenteta estan amb la mentalitat predisposada a estimar i cuidar a algú, però si busques només fas que menjar-te el cap i no trobar res de bo. És com quan vas a comprar-te una camisa moníssima per sortir. Oi que t'acabes comprant tres pantalons, unes sabates i un bolso magnífic? I si tens sort, potser també trobes una camisa. Doncs és perquè el llistó de les camises el tens massa alt, perquè és el que busques. Però en canvi has baixat la guàrdia amb els pantalons i les altres coses.
M'explico o estic dient tonteries?
xexu, ja sta, ja ho has tornat a fer. D'unes linies escrites sns mes sentit que el de deixar vagejar la ment, has tret conclusions que risquen formarse una bola de neu com el post anterior.
No busco res ni ningú, però el cert és que tots tenim, tots (encara q m'ho neguis) una manera d pensar com creiem q hauria d ser la persona que amb qui compartim el futur. D'acord la vida dona moltes, moltíssimes voltes aixó ho sabem tant tu com jo. I no sabem com starem d'aki 5, 10 o 20 anys, potser sota un pont i amb un gos al costat, qui sap.
La cosa és que normalment (poques vegades m'incloc pro en akst cas si) es cerca compatibilitat. I CERCAR aqui no es en sentit literal.
Dit aixó, per estar en castellà t'has esplaiat, eh. Pq deixar el fuet...nomes per un post o dos...com ho veus mestre?
penso que tota parella té cert desequilibri en estimar-ser estimat, però que al final tothom ha de fluir...
Hola Deja, fa segles que no deixo petjada per aquest micromon, vaig deixar el mon blogger... pero hi torno, amb un nou pseudonim... http://dondenohabitaelolvido.blogspot.com/
Tinc ganes de fer el que mai he fet, i que hi sigueu particeps. Tornare aviat... fins llavors, un petó!
uiiii... l'apassionant món de les parelles perfectes que et miren per sobre "l'hombro" perquè entens la parella de diferent manera.
La persona a la que estimo i m'estima tenim aficions diferents, gustos diferents i mons un pèl diferents (ens portem 13 anys i es nota). Però sentim curiositat per les coses de l'altre i ens descobrim dia a dia. Per a mi és important estimar a algú que vol ser estimat (no et pensis, hi ha qui no ho vol!), que vegi amb optimisme la vida i amb moooolt sentit de l'humor. De despeses i mals de cap n'és plena, la vida, no?
petonasssssssos!
Dona, vols dir? Crec que no deu ser massa bo posar-se tants reptes. Seria més fàcil de deixar que les coses anessin al seu ritme, i si pel camí t'hi trobes algú amb qui compartir-ho tot, perfecte, però si no, pot ser una bona oportunitat per descobrir altres mons, no? Jo, les diferències en la personalitat entre parelles, les trobo com un fet que ens fa enriquir, créixer i aprendre, i m'encanta!
Ànims! (i merci per passar-te per casona) ;)
podria ser, els punts en comú i els que no els van descobrint més endavant. Quan el desig i l'amor a primera vista ja ha quedat endarrere i tothom és mostra en la seva essència. Però al principi potser això que dius: ganes d'estimar i ganes de ser estimat o les dues coses alhora.
Jo crec que no cal buscar... Sinó que la parella que s'escau amb un mateix (la mitja taronja sense ser perfecte, perque ningú ho és! ) sorgeix, quan menys un s'ho espera!
I quan sorgeix i tot comença a anar rodat, et preguntes si és que no hi ha "gato encerrado" o el "truco del almendruco"??? Jo parlo per la meva experiència....
No sé, deixa't portar i quan menys esperis... catapum!!!!
si et serveix,... jo molt sovint tb m'ho pregunto. I encara no he trobat la resposta.
Potser és que no hi ha resposta,...simplement t'enamores, (però tampoc em conveç gaire aquesta resposta).
Al amor no cal buscar ni fugir , be i punt.
Saps.. tot i que no tinc edat per enredar-me en relacions (o potser sí, i és que no vull), crec que.. sobre aquest tema no hi ha opinions que valguin! Pot ser que una relació surti d'unes aficións i maneres de veure la vida molt semblants, d'una compenetració entre les dos persones molt gran... O també pot ser que una relació sigui fruit del desig d'estimar i ser estimada. En tots dos casos, l'important és estimar, tan se val per quina raó o de quina manera.
I per trobar l'altre mitja taronja.. sóc partidària del "no busquis i trobaràs".. temps al temps, sense presses, que lo bo es fa esperar! I, si busques, busca algú a qui només veure'l, diguis: "tu"!
Robertinhos, potser akst seria un altre debat. Ja dns la parella mateixa, tens raó que moltissimes vegades ja es veu qui estima i qui es estimat. Pro es tan maco quan veus akelles q ets incapaç d dir qui estima mes. Aixo s quilibri.
Albert, q be veuret x aki!! molt be, el q mai has fet?? vaja! m'hi passo corrents x ca teu.
Rateta, magrada. Magrada com penses. ;)
Escalivada, crec q no em dec haver expressat b pq pels comentaris smbla q estigui deseperada per troball l'home d la mva vida, i estaria b, xo no el cas. Vull dir q no em poso reptes al dia a dia, senzillament reflexiono sobre el tema. Esta molt be deixar fluir pro pensar, tb s'hi ha d pensar, no?
estrip, molt millor les dues coses alhora.
Eli, catapum. ;)
rits, gracies estava començant a pensar que era una extraterrestre. Pro veig q en som 2. ;)
Striper, si ha d posar llums pq et reconegui? :P
Clara, q vol dir q no tinc edat??? aixó es molt hollywoodiense lo "ets tu", no?
Trobar-lo es gairebé impossible. Sovint ens porten a buscar a algú les ganes d'estimar i ser estimats com molt bé dius.
Realment trobar la persona que s'adapti a tu amb gustos i valors (al 100%) es impossible. Pero pots somiar i potser algun dia el trobes. Tot i que...on quedaria llavors el teu tret diferencial??? A vegades es millor distar amb la parella en algun sentit...començar discutint i acabar perdonant...
Raj(apluma)
vols dir que busquem algú... o de sobte ens trobem? les afinitats surten per si soles per ambient, les diferències surten més tard.
Tinc com a veí a l'Eduard Punset. I és entranyable que a l'ascensor t'expliqui el que li hem sentit a dir un munt de cops a la televisió:
L'amor és pràcticament el mateix que era fa 2000 milions d'anys. Era una vegada la bacteria espantada en un entorn de fog, rodejada de meteorits, i el que fa és buscar un líquid al que li pregunta si hi ha algú més, perquè sola ja no pot més. I així comença, la comunitat en moviment de cèl·lules que som nosaltres. Espiroqueta, espiroqueta, quedat amb mi, que així anirem més ràpid.
I l'hi he llegit: L' atzar, l'adversitat, et fan adonar-te que la felicitat és efímera, finita. I demostra que en el fons, la felicitat depèn de la intensitat amb la que gaudeixis d'una cosa. Si fos eterna, no lo gaudiries de la mateixa manera.
Així que penso que la resta respon al número de neurones que dediquem a complicar-nos !!! ;-)
Jordi, aixo dic, q si trobes les diferences abans pos malo malo.
Troballes, m'he llegit el teu comentari dos vegads i hi ha punts q se m'escapen pro em kdo amb la darrera frase. ;) q complicats q som i si no ho fossim, no seriem. (humans, claro sta)
Quin panorama de sopar, bunika! :S Només de pensar-hi... Jo crec que m'hauria tret alguna excusa d'última hora de la màniga! hehehe
Pel que fa a les impressions que expresses de les parelles que hi havia presents... és molt trist el que en comentes... Jo he conegut alguna parella així i sempre hi ha un dels dos que acaba patint (sovint qui dóna, no qui rep).
En aquests casos cal que t'alegris de ser diferent i de voler/cercar una cosa diferent. :)
Publica un comentari a l'entrada