qualcosa stranna

A vegades penso que soc com una olivera. Les meves arrels costen a creixer, a formar-se pero tant bon punt el sol, l'aigua i l'aire fan la combinació perfecte tot canvia. Quan arrela, arrela de debó endinsant-se dins la terra. Mediterranea tant de forma com de sentiment.
Nose pas pq escric aixó, ni quin sentit té donar explicació als de l'altre banda que fa temps que reben noticies. Només escric sense pensar perqué de vegades no es pot viure i pensar al mateix temps aixi q ara em concentro i segur que mes endavant escriure tot el q aquest any no he pogut.

Ptons a tots ( sembla una carta aixo, merda! ja nose fer ni posts!!!)

Mirant el cel

Ara, que parlo el català pel carrer, recordo aquell cel on massa sovint els nuvols es reunien i la pluja feia creixer el riu que creuava dos dies.
Sobre el pont, m'aturava sempre al bell mig mirava l'aigua, el ponte vecchio, suspirava i seguia el meu camí.

La pizza aqui no té el mateix sabor i el capuccino no porta ni l'escuma ni els meus dos cambrers preferits amb un somriure a la boca i un comliment preparat al mateix temps que el café. Nicola i Francesco, sempre vaig pensar que era la nineta dels seus ulls, una joveneta extrangera amb accent força marcat pero amb una premisa, prendre un capuccino cada dia. Ells sabien que jo estava encantada amb el nostre joc.

Avui he rebut un missatge bonic i senzill, com m'agraden a mi les coses. "Ti voglio bene" deia. Ni ell ni jo parlavem la nostra llengua materna, un esforç per entendre'ns, massa cops no ens compreniem pero a vegades un somriure o una abraçada era tot el que sabiem dir. Una mirada tenia moltes mes lletres que qualsevol de les nostres precaries converses.

Anyoro? Crec que sí, anyoro.

Els companys de pis que tantes nits brindaven amb mi o ens rescatavem els uns als altres per no ser pescats(/des) quan l'acohol no ens deixava veure clar. Resopóns hipercalórics quan tot just surtia el sol i riures.

Vaja, potser si que anyoro...

Converses a l'endemà

Una nit d'aquelles entre riures, mossegades i llençols remoguts, ara que ja no erem tant valents, sense la copa com a escut, et vaig preguntar qué estudiaves.
La resposta encara em fa rumiar, setmanes més tart.
-Farmacia...però no m'agrada.
La meva reacció va ser massa previsible.
-I perqué ho estudies si no t'agrada?
Només podia escollir entre medicina, farmacia o dret.
Vaig pensar un instant i vaig tornar a preguntar:
-Com? Perque?
-Ja t'ho he dit.- em va respondre. A la meva familia tots son metges, farmaceutics o advocats.
No vaig dir res més.
Per dins, però, em preguntava si el fet de ser d'un petit poble de la Campania, regió entre Calabria i la Puglia, al sud d'Italia tindria alguna cosa a veure.

Cosetes per a la vista.

Endivina, endivinalla. On s'ha fet cada foto?




">

cap 2: El temps

Aqui la concepció de temps és molt diferent. Un dia poden semblar setmanes o una nit un instant. Molts Erasmus no es regeixen pel sol o la llum del dia. Molts dormen de dia i viuen la nit. No fan diversos apats als dia, sino que mengen quan tenen gana pero amb l'horari trasgiversat ...
Les setmanes es creen i es destrueixen a un ritme impresionant sense saber ben bé qué has fet dins de totes aquelles hores, aquells minuts viscuts.

Dins de casa el problema, però és més greu. Pots ser la persona mes activa del mon, que si t'endinses al meu saló i t'asseus en una butaca, l'atmosfera t'absorbeix i no et deixa anar. El minim indispensable de cul al sofà son dues bones hores pero el maxim encara no l'hem descobert. Cada nit algú hi dorm. És ben cert que tothom que arriba a casa ralenteix el seu ritme de vida i deixa les hores passar, el temps no té importancia. Extranyament, el temps no té importancia.

Mi piso capitulo 1: Fauna

El numero de ocupantes de la casa o mejor dicho de "posto di letto" ( vulgarmente: camas) son 6 pero en realidad puede oscilar hasta 10, dependiendo de las visitas o amigos.

La casa se compone de dos habitaciones dobles y dos individuales.
En las individuales tenemos al hombretón de apariencia cavernicola pero corazón de mantequilla. Solo sus ojos verdes le delatan y cuando le pillas desprevenido. Suele agredir con las palabras y hacer chistes ingeniosos. No se valora como deberia.

En la otra "singola" encontramos al chico de gafas gruesas y mirada perdida. Suele empezar y terminar él la conversaciones que se acaban haciendo infinitamente largas. Nunca come en casa, va al comedor univeristario cada dia y en cada comida. Es cierto que primero, segundo y postre 2.80 euros es economico pero... Domingos baja al chino a por algo de arroz.

Las dos dobles ahora mismo son mixtas pero anteriormente hubo una de chicas. La mia.

La habitación de al lado contiene a dos amigos de adolescencia que cuando dejaron de parecer pareja empezaron a adoptar una relacion de hermanos con todos sus ventajas e incovenientes.
Ella es la chica de faldas y escotes que le gusta mantener la atención. No le gusta hacer las cosas sola y siempre se escuda con un hombre bonachón.

Él, el chico de pantalones bajados, calzoncillos a rallas y piercing en la lengua. Suelta tacos soeces por la boca sin ton ni son para dejar de ser un mimosin que despierta ternura. Provoca una ganas irrefrenables de abrazarle modo osito de peluche.

En la mia vivía hasta hace tres semanas una chica de pelo corto y sudaderas a cuadros. Su paso por la casa solía ser efimero, su (mi) habitación era su cobijo, le gustaba estar en ella. Pasaba largas horas en el ordenador viendo peliculas, hablando con Barcelona, mirando la vida de allá... El roce hace al cariño y las noche de "platea" con vino en la mano y platito de queso, no tiene precio.

Ahora convivo con el chico sigiloso. Es un caballero andante, no molesta, no ensucia, no desordena pero justamente esas con las poquillas cosas que puedo decir de él.

Los que no tienen habitación pero sí un sitio donde dormir son muchos y van rotando, asi que solo describiré la chica de pijama rosa que ve documentales sin parar. Es de las pocas que sigue fumando cigarrillos y no tabaco de liar. Cada centimo es de valor incalculable aqui en casa de los erasmus.

Y estos son mis coinquilinos, compañeros de piso, de erasmus y de vida, ahora mismo.

PD: En breve dejaré la doppia para ir a una singola!

un nuevo dia

Abrió la puerta del balcón,
el viento hizo que el pañuelo que rodeaba su cuello
ondeara levemente y el sol provocó un guiño inesperado.
Miró hacia la calle, sonrió al vacio y pensó que hoy sería un nuevo dia.