dijous, de novembre 01, 2007

Marques de vida

Remnant_by_BlackDove87
Marques de vida o marques de guerra.
Cicatrius, arrugues, taques a la pell i fins i tot pigues. Aquell clotet en mig de la barbeta o el foradet que se’t fa quan somrius.
Qui decideix quines son maques i quines no si totes son signes de vida?

Ens aporten una personalitat extraordinària, una bellesa real y no falses mentires d’un ideal de plàstic. Nina de fira.

M’agrada, com sabeu, prestar atenció als detalls, i aquest son alguns del que hi tinc especial atenció.

No son les nostres marques signes de la nostra vida, del pas del temps, de la lluita contra les adversitats, de la supervivència arribant a un extrem?

I doncs, perquè volem fer-les desaparèixer, com si no tinguéssim passat, experiències o ens manqués la pròpia edat, el saber qui som i on estem?

19 comentaris:

Robertinhos ha dit...

perquè costa molt acceptar que no som com els cànons diuen que hem de ser?

perquè no volem que el nostre cos ens recordi el nostre passat?

perquè costa ser qui som en un món que valora ser qui aparentes ser?

a vegades resulta difícil conviure amb aquestes marques, com per exemple la panxeta que m'ha sortit de certs soparets que m'he pegat últimament...aix

una abraçada déjà

Terra ha dit...

Com seriem si no..com si ens haguessin fabricat en sèrie. La meva parella té una petita cicatriu a la barbeta que m'agrada molt.

A vegades no vols que la pell et recordi que el temps passa molt depressa, sense obsessionar-se és clar, em sembla bé que també ens la cuidem.

Striper ha dit...

A mim'agraden molt las pigues sempre em fixo amb las dones que tenan moltes a la cara per mi els hi dona un angel especial.

MaRiNa ha dit...

d pigues n'estic plena
d cicatrius poques
de vergonya, de voler-les amagar
cap

triLLina ha dit...

Jo ho trobo super atractiu. Em desperta la curiositat! A més com bé dius, són els detalls que ens permeten ser una mica diferent als altres. Malament si no hi fóssin!

J. Coltrane ha dit...

Crec que és una manera de enganyar-nos a nosaltres mateixos... el temps passa i deixa la seva empremta, i el millor es gaudir-lo tal cual... sense trucs i enganyos..


Petons

Déjà vie ha dit...

robertinhos, si ho mirem pel costat positiu una panxeta voldrà dir q no et manca per menjar.

terra, i tant! una cosa és cuidar-se i l'altre esborrar el passat i fins i tot futur.

striper, jo tb ho penso q les fa potser més candides.

marina, fora vengonyes!!

trillina, benvinguda ca meu aki sempre tens la porta oberta tant si tens piques, taques, cicatrius, arrugues, clotet o el q sigui. ;)

j.coltrane, tal qual no ho se, sempre pots cuidar-te i respertar el cos pro mai anar en contra del cos, crec jo...

Waipu Carolina ha dit...

Hola !
Tienes toda la razón! la autenticidad de todas esas marcas son parte de nosotros!
Y son tan divertidas.
Qué bueno saber aceptarlas!

un besote

mossèn ha dit...

els de corporacion dermoestetica ... què en diuen ??? ... salut

Clint ha dit...

i aquella lleganyeta que és, marca de vida o simplement que no t'has rentat la cara al llevar-te? tot són opinios oi?

Petons de pont! (i estudia que he vist porahi que tens un examen!)

Nando ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Vier ha dit...

Bon punt, sí senyora!

Totes les marques de guerra (m'encanta com sona :-D) porten una història al darrere, i això forma part de nosaltres. Cal lluir-les amb orgull!

Anònim ha dit...

les sicatrius de guerra son aquelles que ens deixen persones importants a la nostra vida, que estan mes o menys lluny, pero sempre dintre nostre, sicatrius...diria que tu en tens només una, perque l'altra es meva... de fet, la que m'has deixat tu a mi no es veu, pero s'intueix, i jo la noto...

t'estimo

spazzolino blu

Déjà vie ha dit...

carolina, acceptarlas y hacerlas nuestras es tan necesario...

mossèn, m'és ben igual!

clint, una cosa es anar net home! que no té res aveure amb tot aixó!!
No em parlis d l'estudi q el porto fatal. :S

vier, a lluir-les amb orgull doncs!!

spazzolino blu,em mates amb cada paraula, amb cada lletra una marca invisible, tal vegada la marca d l'amor?

lmewmon ha dit...

Qui ha dit que volguéssim esborrar el nostre passat?? :o

Boira ha dit...

M'encanta el teu post Déjà, és un tema que tinc present molts cops, perquè tinc cicatrius i he de viure amb elles, i d'alguna manera ja les he fet meves. M'has fet somriure, perquè a mi s'hem fa el foradet quan somric, i tinc una cicatriu al llavi, i marques de quan vaig tenir la baricel.la, la mes grossa a la cara, però formen part de mi, i m'agraden.

Joana ha dit...

Diuen que el pas del temps es reflexa a la cara i a la mirada.
I després hi ha aquests senyals de cadascú, que ens fan diferents i atractius.
Perquè no ens enganyem l'estètica serveix per a fer rostres semblants, nassos iguals,...tothom sembla tret del mateix motlle i què vols que et digui...
Un petó wapa i bon pont!

Putas y Princesas ha dit...

Quina reflexió més maca.. m'encanteb les marques.. só simbols de la diferencia. Petons !!!!

Déjà vie ha dit...

Inewmon, suposo q es decició d cadascú...

boira, a mi m'encanta el teu comentari. ;) i sobretot fer-te somriure!

joana, no volem motllos iguals, que dic, no volem motllos!!

puta y princesas, a mi em sembla atractiu el teu nick. :P