dimarts, de novembre 17, 2009

Quan es trenca l'encanteri


Una nit de dolces caricies, petons embogits i sexe gairebe tántric. Una conexió impossible d'explicar. Mirades, desig, espurnes.
Marxes. La feina fora del pais et crida. 2 anys de contracte min. I a la tornada no hi ha ni paraules, ni petons embogits. queda el record del desig que un dia hi va haver. I amb un intent desesperat per aferra-nos-hi entre llençols -Cling!- sents el soroll. El soroll de copa trencada que indica que s'ha trencat l'encanteri més dolç que mai hagues pogut existir.
Es va perdre en algun lloc entre Londres i Barcelona.

23 comentaris:

Toni ha dit...

La maleïda distància que moltes vegades pot consolidar una relació, o en canvi, condemnar-la a trencar-se. Bueno, diuen que l'amor està per tots els llocs, així que supose que algun dia ens trobarem amb ell...

estrip ha dit...

potser un dia l'encanteri serà prou fort per no trencar-se.

Ramon ha dit...

Quina força que té aquesta imatge! El vidre trencar-se i el vi jove, de color rubí que ho taca tot, com si fos sang...

Es va perdre o algú el va oblidar... el temps ens canvia i quan madurem en llocs diferents potser que madurem d'una manera distinta...

Duschgel ha dit...

Són coses que no es poden preveure. És trist sentir aquest soroll. Però bé, si una vegada va haver-hi encanteri i es va viure amb intensitat, això no t'ho treurà mai ningú.

Un petó, Déjà!

Emily ha dit...

Si hi va haver sexe tàntric, pots donar gràcies...;)

òscar ha dit...

La distància sempre he pensat que és la pitjor espectadora de la màgia.

Núr ha dit...

Cada cop que sento una història així em sorprenc de com la meva millor amiga se'n va sortir amb una relació en què van estar dos anys separats (amb dues visites durant aquests dos anys de prop de dos mesos), ella a Barcelona, ell a Nigèria. Se n'han sortit. Ara estan junts i han marxat a un tercer país per emprendre un nou camí plegats. :D

Però jo estic convençuda que la distància ho fa malbé tot...

XeXu ha dit...

Potser només era això, el desig, la compenetració d'aquell moment, la situació favorable pels dos. Aquestes coses de vegades semblen màgiques, però després no hi ha més que això, i no es pot viure de records, això sobretot.

Suposo que aquest era el teu pla sota les mantes. Em sap greu que hagi anat així.

Cesc ha dit...

La distància no és pas la causa de l'oblit... així que alguna altra cosa hi deu haver. Quina pèrdua!!!

Cris ha dit...

M'has fet posar tristona amb aquest escrit, Déjà.... "Dicen que la distancia es el olvido".... On hi va haver fóc, sempre queda la brasa.... ànims, si? petons grans!

Rita ha dit...

Aquestes coses poden passar amb distància o sense... Sap greu, sobretot perquè moltes vegades un s'ha refredat i l'altre no, però si es forcés ja no seria el mateix...

La imatge és preciosa, m'ha encantat!
Petons, bonica!

Joana ha dit...

Si algun dia hi ha un retrobament serà ple d'emocions compartides...el desig es perd però l'escalfor...queda.

Robertinhos ha dit...

coi, sento haver ensopegat amb la taula!!!!

Déjà vie ha dit...

Toni, vigila no tropessis amb ell i no te'n adonis. ;)

estrip, segur!!!

Ramon, la veritat es q buscava pel google una foto d'una copa trencada pq em va smblar super grafic al pensar en el post i vaig veure aksta i vaig dirme, es la meva foto, la q buscava.
Bé, d vegades hi ha conexió i d vegades desapareig com si no fossim les mateixes persones. En un mes i mig, nigú ha oblidat res, t'ho asseguro. (al contrari hi havien records ben vius)

Dusch, i tant m'agradaria netejar el record q s'ha embrutit i conservarlo aixi. Va ser tant maco q no val la pena "mancillarlo".

Emily, va ser la canya. :P

òscar, tota la raó.

Núr, jo tb conec gent q ho ha superat com la tva amiga. Bravo per ells. La mva és ben bé una altra historia. Ens coneixiem realment poquissim quan va marxar.

Xexu, no t'amoinis maco, a vegades passa. Sé q no era nomes quimica, però.

Cesc, ningú ha parlat d'oblit!

Cris, ai, no ho volia pas aixo maca! don't worry preciosa, tic be.

Rita, si jo tb crec q aixo passa amb o sns distancia. I si sap greu! La imatge a mi tb m'ha encantat.

Joana, qui lo sa!

Alegria De La Huerta ha dit...

Temps, és l'ingredient de la vida que massa sovint menyspreem.

Cris ha dit...

Doncs mira, respiro.... Tens el puntet de traspassar lletres a l'emotivitat.... Això és magnífic Dusch :) Petons contents!

instints ha dit...

Jo em quedaria amb el record d'aquell dia, sense peròs ni contres.
Putada, però potser no val la pena anar sentint el clinc contínuament. Un petonàs i ànims!!

Déjà vie ha dit...

Robertinhos, dolent!!

Alegria, completament d'accord amb tu!!

Cris, gracies :)

instints, ja recordare dies anteriors molt millors. El cling se sent una vegada i prou.

XeXu ha dit...

Segur que hi havia una mica de física també.

Troballes de l'home ocell ha dit...

què deu ser el que encén una flama?

i què deu ser el que l'apaga ¿?. La distància no crec.

Déjà vie ha dit...

Xexu, qu'ets bandarra!!!

Troballes, es podia haver perdut entre Londres i Barcelona o entre Joanic i Catalunya. Amb aixo crec q stem d'accord.

Núr ha dit...

Amb aquestes coses hi ha un fórmula clara: temps de relació < temps de separació = crack!!!

Moni ha dit...

Es això, és això...quina dança més màgica