dilluns, de setembre 28, 2009

Com costa obrir la paradeta!!



Realment no em trobo despres d'un temps prudencia d'adaptació, dins la meva vida.
No tinc temps per fer tot el que voldria, o potser tot el que voldria son massa coses.
El rellotge em renya cada vegada que el miro perque no hi ha cap cita que no faci tart.
Les aglomeracions m'estressen de manera desorbitada (potser no nomes son les aglomeracions).
Abans de que s'acabi el dia ja estic morta.
I necessito el café de bon matí.
Com costa obrir la paradeta, de fet nose si ho aconseguire.
De moment em concedire encara uns dies més per adaptarme a aquesta ciutat que sempre m'ha agradat i ara em torna boja. Als meus amics que no paren ni un instant i on esta quiet deu ser pecat. O a la universitat on no tenir res a fer pel dia següent nomes pot ser un acudit, ben bé com a escola.
No voldria que els meus post es convertissin en un seguit de critiques a una adaptació forçada aixi que espero poc a poc trobar el meu lloc. Sino tancarem la paradeta.

18 comentaris:

XeXu ha dit...

Pren-te tot el temps del món, quina pressa hi ha? Suposo que és difícil d'entendre, per algú que no està en les teves sabates, com és de difícil la readaptació. Jo no t'entenc, però sí que entenc que et guardes coses que són les importants i que eviten que estiguis tocant de peus a terra. Mica en mica, però no ens privis de tu. Segur que podràs tornar a escriure sovint. Que no et sents com a casa, aquí?

Alegria De La Huerta ha dit...

Hi ha èpoques i èpoques... de totes maneres també hi ha èpoques en les pots ser una mica invisible i així anar adaptant-te. Potser has de trobar-te de nou, no pots tornar al ritme d'abans, perquè mai més seràs com ho eres abans, per tant has de tornar a trobar el teu equilibri. Molta sort ;) i seguiré passant per aquí per veure com van les coses.

Striper ha dit...

De vegades costa pero no ho dubtis trobaras el teu lloc.

Cris ha dit...

I tant que el trobaràs.... ànims, força i una bona tassa de cafè, jo aniré passant, les paradetes, ni que siguin amb la finestra a mig "obrir-tancar" també m'agraden.... Un peto fort, i no et vinguis avall :)

Duschgel ha dit...

Pren-te tant de temps com calgui. Jo em vaig prendre un any sencer. He tornat quan m'ha estat possible i he trobat de nou l'impuls per seguir escrivint al blog.

No t'amoïnis gaire. Tots som cíclics. Ara passes per una fase que et resulta difícil. Tingues tanta paciència com sigui posible. Trobaràs el teu caminet.

Una abraçada ben forta!!

instints ha dit...

No sé re de re, però poc a poc i al teu ritme. Nosaltres estarem aquí esperant notícies teves, esperem no agobiar-te per tal que no tanquis aquesta paradeta que és molt xula. Muack!!

Jordi Casanovas ha dit...

com deia el poeta "dadle tiempo al tiempo que para que el vaso rebose hay que llenarlo primero"

Déjà vie ha dit...

Jo...sou la canya. Kina monada!!! D vegades, és tonteria eh, pro si no escric sento com si decepciones a qui sigui q sta al altre costat (vosaltres). Sembla mentida la d exigencies que ens impossem, oi?

Xexu, potser la clau és aksta. No hi ha pressa? xo tot ho volem fer be i rapid. No t'entenc ben bé quan dius q em guardo coses. Et refereixes a la hora d'explikar-vos?
Intentare posarte en posició a veure si m'entens una mica mes. Imagina un any on la cosa mes important q havies d fer a la setmana era omplir la nevera com a molt. Els rellotges no existien i les obligacions menys. Imagina tonar en una ciutat on Barcelona on els segons passen massa rapids, i el teu voltant tot a canviat d revolucions. On la vida s semblant a fa un any i tu ja no. nose si s'enten una mica mes...dificil d'explicar.

Alegria, preciosa m'encanta el que m'has dit, precisament estic buscant el meu equilibri. I ara stic sgeura q el trobare. ;)

Striper, gracies maco. :) Kin encant tenir amics bloggers q et donguin una empenteta.

Cris, d vegades les portes entreobertes tenen certa gracia, oi? ;)

Dusch, tens raó! tu tb vas star un temps fora. Poc a poc posare pedretes x akst caminet.

Instints, no m'agobieu pas. Soc jo que he d'aprendre a organitzar el meu temps i trobar petits moments per a tot.

Jordi, doncs dit aixó, ja no cal dir res més.

ferran ha dit...

Segur que t'adaptes de seguida. O a poc a poc, sense adonar-te'n. Qualsevol de les dues opcions té la seua gràcia.

XeXu ha dit...

Em sembla que t'havia entès bé, tot i que agraeixo l'explicació. Recentment he descobert que tinc una bona capacitat d'adaptació, i em sembla que per mi no seria complicat fer aquest canvi. Però potser m'equivoco, eh? Per això ho deia que no t'entenia, perquè no em semblava que hagués de ser tan difícil. Però tampoc tenia en compte que la diferència era tan gran.

El que deia que et guardaves no era perquè expliquessis res en concret. Penso que a Itàlia has viscut unes experiències molt fortes, de tant en tant ens en donaves pinzellades, i creia que era més aviat per això que et costava tant el cavi, perquè havies deixat enrere coses que s'havien tornat molt importants per tu.

Sigui com sigui, és difícil posar-se a la pell d'un altre, sobretot quan no has viscut res similar al que ha viscut aquesta persona, així que no em facis massa cas. Jo m'alegro de que hagis tornat, o de que vagis tornant, i tant de bo puguem llegir-te més sovint. Però al teu ritme, eh?

Deric ha dit...

amb el temps tot es posa a lloc i ens habituem i trobem estones per a tot, ja ho veuràs!

Núr ha dit...

T'entenc perfectament, bunika... Costa molt tornar a adaptar-te al lloc que se suposa que és casa teva, però que no ho ha estat durant un període tan llarg de temps. Casa teva, la teva ciutat, els amics, la família... Tot és diferent de com ho vas deixar, però ells no han canviat.

Jo vaig trigar tres mesos a començar a despertar, però vaig trigar més a «readaptar-me». A poc a poc, Déjà. Encara que el món vagi massa ràpid, si creus que no li has de seguir el ritme, no ho facis... Adonar-te que tornes a nedar seguint el corrent de tothom és molt frustrant... ;)

Joana ha dit...

NO dona, segur que és qüestió de fer l'horari d'hivern! Això és el que costa. Jo encara no l'he fet i mira que ja hi som de cap! :)
Les portes encara que no ens ho sembli sempre les deixem un xic obertes...
T'esperarem! Cuida't molt!

òscar ha dit...

sempre cal un procés d'adaptació. jo encara m'estic adaptant a la feina després de les vacances ...

Déjà vie ha dit...

ferran, XD qualsevol d les dues em va b. ;)

xexu, jo tanbe hauria dit q soc una persona d facil adaptació, eh! Xo pensa q la majoria dels erasmus triguen minim un any a adaptar-se. Sembla una bogeria, oi? a mi tb em sembla molt d temps xo crec q ja stic posant fil a la agulla. De les mil experiencies pasades a italia, m'agrada q ho mencionis pq son akelles coses q tens ganes d'explikar i no saps ben com ni ben bé q xo un dia d'aksts mhi poso!!

Deric, aixo espero!!! :)

Núr, bé, sempre hi ha alguns q hem d nedar x aigues mes tranquiles. ;)

Joana, bonica! aixo tb, aixo tb. Entre q el canvi d'estació pica a la porta i el canvi d vida ja s'ha plantat a casa meu...

òscar, menys mal q m'ho dius. D vegades em penso q soc extraterrestre, xo x sort ni han mes com jo. :P

Rita ha dit...

Paciència, mica en mica tot tornarà al seu lloc. :-)

Déjà, vaig perdre tots els enllaços i mica en mica els vaig anar posant. Però em vaig oblidar d'alguns i ara t'he vist comentar a casa del Jordi Casanovas i m'he volgut fondre! :P

Dispensa'm, ja et tinc enllaçada de nou!

Núr ha dit...

Aigües més tranquil·les... i molt menys transitades!!! :)

Déjà vie ha dit...

Rita, bonica xo no veus kin desastre d blog q tinc ara mateix!! no tinc ni enllaços i jo tb he perdut. Pro ara tot a poc a poket. ;) no t'amoinis presiosa.

Núr, i k makes son les aigues tranquiles un diumenge mati, d tardor, quan el sol et pica a la cara i respires.