diumenge, de febrer 04, 2007

Sabado por la mañana. El telefono me despierta. Una corta conversación y ella.
Entre sollozos me dice me quiero marchar de casa. Me parte el alma. Todavia no ha acabado segundo curso de primaria. La tremenda lloriquera termina tajantemente cuando oye " esta tarde la pasas conmigo". Vale fue la respuesta. Hasta pude imaginar una sonrisa en su cara.
Una de las personas por la que daria la vida pide ayuda ahogada; pero no soy ninguna heroïna. No puedo salvarla del dragón porque no existen los dragones ni mostrarle que su razonamiento, en realidad, era jodidamente bueno: no me gusta, me quiero ir. Pues claro, pequeña cabecita pensante, cuanta razón tienes...
Vas en su busqueda recordando que un dia fuiste ella. Entre la pizza y los profiteroles preguntas:
- ¿que pasó esta mañana?
Ella mientras colorea, levanta la mirada y te dice:
-No, es que queria cambiar de padres, a ver si adivinas esta canción y empieza a cantar un hit del momento.
No puedo reaccionar solo intento adivinar la canción.

31 comentaris:

^eMMa^ ha dit...

ei!!

Em de pensar que moltes vegades els nenes distorcionen les coses, s'ofeguen en un got d'aigua... o s'alegren d'una minúcia.. en fi... oh vas fer mol bé segur ;)

Chasky ha dit...

Todos hemos pensado alguna vez que sería mejor tener otros padres pero con el tiempo te das cuenta de lo mucho que les quieres y lo que los debes.

Duschgel ha dit...

Yo también he pasado esos momentos, de niña, en que quisieras cambiar de padres. Es un sentimiento abrumador. Tal vez no seas una heroïna, pero el apoyo que le das es lo más valioso y útil para ella.

Muchos besos.

Déjà vie ha dit...

^emma^, gracies maca d vegades pot ser q sigui com dius tu, de vegades no...

chasky, muy cierto querernos seguro q nos quieren.

duschgel, Gracias pero no se me ocurren demasiadas cosas q hacer.

Duschgel ha dit...

Simplemente estar ahí. Estas luchas, por desgracia, las debe superar uno mismo y ahí no puedes hacer nada. Pero tú estás ahí.

Besos, guapa.

Grass Shopper ha dit...

Des de petits, la lluita entre pares i fills es fa evident.
Es un estira i arronsa, "papa compra'm això" "mama em vull quedar una estona més al parc" "papa em fas mal no m'agafis tan fort del canell" "no m'agrada el broquil, mama!"
I el papa i la mama, que no, que no i que no i que mengi's, fill! I és que ells estan allà per cuidar-nos. I per dir que no. I que si. I al cap a la fi, la rebel·lió es queda en una pataleta i crits, i a la nit, amb les llàgrimes encara vessant, la son s'aprofita de naltros i a l'endemà, ni ens enrecordem.

***pantalons curts i els genolls pelats***

grass-shopper

MaRiNa ha dit...

qui no ha volgut canviar de pares algun cop??
els nens petits son molt seus i se'ls ha d saber parar els peus

carmncitta ha dit...

Yo he tenido esa sensación muchas veces de pequeña, y ahora en el presente he querido huir en otras tantas...
si vale, son tus padres, sí, te quieren mucho...pero hay ammores que matan :S

Déjà vie ha dit...

duschgel, muy cierto wapa.

grass shopper, potser no m'he explicat be, tampoc volia entrar en detal ni ser explicitat pro no va d'un tira i arronsa...
Pantalons curts i els genolls pelats, i els genolls pelaaaaaaaaaaaaaats!!

marina, si potser tothom ho ha desitjat algun cop.

carmncitta, creo que esa es la frase: HAY AMORES QUE MATAN.

Candela ha dit...

Yo lloraba a mares cuando me imaginaba que me iba de casa y encima me ponía a Serrat "que va a ser de ti lejos de casa, nena que va a ser de ti..."

Era una niña un poco masoca.

sergisonic ha dit...

De petit, molt perquè encara no hi era la meva germana, em vaig empipar amb els meus pares.

Un bon dia, no sé el motiu, els vaig dir: "Me'n vaig". Vaig fer la maleta, una de petita, que tenien ells. Encara la recordo, vermella, ben quadradeta. Recolzada contra la paret, a sota del rellotge de paret, de pèndol, el so del qual m'ha acompanyat tants i tants anys feliços de la meva vida (tot i que no em deixés dormir, en ocasions). Doncs agenollat a terra, mig plorós, mentrela meva mare em mirava asseguda a una cadira i el meu pare em mirava des del seu lloc al sofà (encara ara és el seu lloc), vaig anar posant coses: recordo sobretot el meu (un) conte, el meu ninot ("Demoniete") i, sobretot, el meu coixí amb animalons. Vaig tancar la maleta: "Adéu". Vaig avançar el passadís de casa, mai -ni quan jugava amb els cotxes i bicis amb el meu veí- ha esdevingut tan llarg com llavors. Vaig obrir la porta de sortida i el replà m'esperava. Amb un cop de porta, vaig tancar, em vaig arribar fins a l'escala, i vaig pujar amunt els primers esglaons, per seure allà, i esperar. La meva mare m'espiava des del petit mirador de la porta, aquell vidre esfèric petitet, una petita finestreta indiscreta.
Assegut a aquell esglaó, vaig començar a plorar. La meva mare va obrir la porta, em va venir a buscar, i em va preguntar: "Passes a casa?" Vaig agafar la maleta i vaig entrar a casa, mig plorós. El meu pare continuava esperant al sofà, i en entrar al menjador em va dir: "Hola, ja has tornat?". I vaig desfer la maleta: ninot, conte i coixí. Tots havíem tornat a casa. Amb els meus pares, els millors del món.

Déjà vie ha dit...

candela, la verdad es q todos somos un poco masocas...

sergisonic, Oh q maca la historia. D fet crec q a mes d'un li ha passat exactament el mateix. Encara tens la maleta cuadrada vermella?

Robertinhos ha dit...

si fugim sempre davant del que no ens agrada o dels problemes...no parariem mai de còrrer.

Millor enfrontar la vida, no?

Robertinhos ha dit...

si fugim sempre davant del que no ens agrada o dels problemes...no parariem mai de còrrer.

Millor enfrontar la vida, no?

Robertinhos ha dit...

si fugim sempre davant del que no ens agrada o dels problemes...no parariem mai de còrrer.

Millor enfrontar la vida, no?

Robertinhos ha dit...

si fugim sempre davant del que no ens agrada o dels problemes...no parariem mai de còrrer.

Millor enfrontar la vida, no?

Robertinhos ha dit...

si fugim sempre davant del que no ens agrada o dels problemes...no parariem mai de còrrer.

Millor enfrontar la vida, no?

rinxolets... ha dit...

Déjà vie, t'he enviat un mail.

En quant al tòpic. Si voleu que us digui la veritat, a mi sempre he trobat a faltar l'amor i el carinyo del meu pare. Potser jo l'he rebut i no ho he sabut veure. El cas és que mai he tingut una bona relació amb ell, i sempre que ens veiem passem el temps dinant o mirant la tele sense dir-nos de res. El cas contrari passa amb la meva mare i el seu xicot. Mai havia estat formidable la meva relació amb ma mare, i no ho canviaria per res del món. M'estimo massa la meva mare! En fi... deixo d'escriure per avui, ja n'he tingut prou per avui...

rinxolets... ha dit...

Me n'oblidava... No deixeu de mimar els vostres pares, nois. Us ho passeu malament quan hi ha mal rotllo! I sobretot estimeu-vos molt...

Nando ha dit...

La veritat es que en aquest cas seràs la seva gran gran gran heroina, a tu no et costa res, pero si quan ets petit tens algú que en els moments xungos t'ajuda te'n recordes tota la vida...crec que si, que et pots considerar heroïna. M'agradaria dir que en aquest cas igual soc el raro del blog, pero mai he viscut la situació de voler marxar. Ara, que soc fora i mig indepe(estudiant) cada cap de setmana tinc ganes de tornar a ser aqui (ara estic a casa meva, excepcionalment en diumenge pq tic d'examens).
Res, aquest post m'ha semblat super tendre, ufff estas plena d'histories per explicar! espero que no paris mai!!.

Petons, Nando.

Déjà vie ha dit...

uepa Robertinhos, q ha passat aki!! si la vida s'ha d'afrontar, estic d'accord ara digali tu q ha d tonrar a casa, q els pares no es canvien i q li ha tocat el q li ha tocat.

Rinxolets, suposo q tots tenim algun tipus d relació mes o menys bona amb els nostres pares. Sé lo dl pare pro potser compensa amb lo d la tva mare.
Mimem als pares!!

Nando, gracies maco! nose si creura q soc una heroïna pro jo estic allà. En un pinta i colorea li he escrit el meu telefon i vaig acabar al cinema veient akella peli q m'havia jurat q no veuria nomes veient l'anunci. Aixo es aixi quan estas fora vols star dins i quan ets dins, fora.
Vols dir q no es la vida q esta plena d'histories?

Clint ha dit...

Bon dia noia, fas molt bé de ser allà, però pizza i profiteroles? Quin mal de panxa! jejeje

De veritat els pares no son tant dolents, el que passa es que no saben com fer-ho millor, és mooolt difícil!

Miel ha dit...

Es eso, los problemas personales los debe solucionar uno por si mismo, ahora bien es fundamental no estar solo tener gente a la que contar las cosas y que te escuchen. Yo que soy bastante mas mayor sigo teniendo los mismos problemas con mis padres que cuando tenia 8 años pero se que darían todo por mi y si les pasara algo me dolería mogollon

Miel ha dit...

Es eso, los problemas personales los debe solucionar uno por si mismo, ahora bien es fundamental no estar solo tener gente a la que contar las cosas y que te escuchen. Yo que soy bastante mas mayor sigo teniendo los mismos problemas con mis padres que cuando tenia 8 años pero se que darían todo por mi y si les pasara algo me dolería mogollon

Miel ha dit...

Es eso, los problemas personales los debe solucionar uno por si mismo, ahora bien es fundamental no estar solo tener gente a la que contar las cosas y que te escuchen. Yo que soy bastante mas mayor sigo teniendo los mismos problemas con mis padres que cuando tenia 8 años pero se que darían todo por mi y si les pasara algo me dolería mogollon

Déjà vie ha dit...

clint, potser si q es dificil pro ser fill tampoc es facil...
no hi ha res com dinar una bona marranada i fer una peli al cine per arrencar un somriure a un infant.

miel, ai los padres...!!

Nando ha dit...

Tens raó, tots estem plens d'històries...i si, potser no som nosaltres sinó que es la vida que ho està. I el tema dels herois, esta molt ben triat a partir d'aquesta petita historieta...segueix aixi! Pizza + Profiteroles, a veure si tot el blog en massa tindrem problemes amb els pares pq ens convidis a un sopar blogaire! jajaja,

Petons!Nando.

Kena xe ha dit...

nena, ja fa com no-sé-què comentar al teu blog, tan multitudinari com s'ha tornat.
és la peque o què??
ens veiem aviat?
el santi diu de relatejar.. podriem fer unes birretes (jo no, sclar) o tecitos o algos a casa mentre relateamos, q fa segles q no ho fem... q men dius?

petonets...

Déjà vie ha dit...

nando, pro q voleu dir?!! q no mola una pizza i uns profiterols?!!! tant contenta q estava ella per un dia...

kena xe, ei!! pensa q a alguns se'ls hi enganxa al dit i tinc 3 o 4 coments repetits :P
ok, relategem. kuan?

Nando ha dit...

Aii nono a això em refereixo que m'encanten la pizza i les profiteroles!!!! MMMMM ara mateix profiteroles em venen moooolt de gust!Nanits!

nando

Déjà vie ha dit...

jajjajajajaja profiteroles, profiteroles!!!!