dissabte, de setembre 23, 2006

Pizza 4 estacions

- Jo, pizza quatre estacions i…espaguetis carbonara per la Júlia.
- Molt bé, una 4 estacions i uns espaguetis, repeteix el cambrer, correcte?
Avui es divendres, comença el cap de setmana. La veritat es que estic força cansada. Aquesta setmana a la feina hi ha hagut molta moguda per que a la sucursal francesa un virus desconegut ha deixat inútils els ordenadors.
- Mama
- Què?
- Quin diari compres tu normalment?
- L’Avui, perquè?
- No, per que si compres el Periòdico, demà, et regalen els DVDs d’en Garfield. El podríem comprar...no?
- D’acord. Demà recorda-m’ho.
Porten el plat d’espaguetis carbonara per la Júlia y una pizza molt fineta per a mi.
Sento la taula del costat que discuteix des de fa estona.
A ell, quasi ni el sento, ella cada cop alça mes la veu.
- Estan bons els espaguetis?
- Sí, nyami, son els meus prefes.
- Son tan bons com els meus? Li pregunto picant-li l’ullet.
- Quasi, però com els de la mama no n’hi ha cap!

- Yo me voy.
- Maria, haz el favor. Xiuxiueja l’home gros de la taula veïna.
La noia s’aixeca de la taula arrossegant sorollosament la cadira de fusta.
- Maria, te lo advierto...

- Mama, mama! M’ho he acabat tot, mira.
- Molt be! Que gran es farà la meva nena.
- Mamà, que ja no soc una nena.

Somric per sota el nas i de reüll miro la taula del costat.
La noia que s’havia assegut, s’aixeca de sobte i corre cap a la porta. Ell és mes ràpid, l’agafa pel braç i no sé que li diu a la orella però veient la cara de la Maria, m’agafa un fàstic que no m’atreveixo a empassar-me el tros de pizza que tinc a la boca.
- Què passa mama?
- Res, reina, res.
- Com que res? Que mires tant? Diu girant-se cap a la parella dreta al mig del restaurant.

- Déjame, me haces daño! Crida la Maria. O me sueltas o llamo a la policía ahora mismo.

Tot el restaurant queda en silenci i es creuen mirades de sospita i cares interrogants.
Aquest clima dura un segon i mig; desprès tothom torna a parlar restablint les seves banals converses com si res.
La gent ja no veu la parella en conflicte al bell mig de la pizzeria, ja no senten la Maria quan parla, però jo els segueixo observant.

Ell aprofita el moment de rebombori per estrènyer massa fort els braços de la seva dona. Ella esta completament aterrada i no para de mirar a diferents punts del local.
Demana ajuda, ningú s’hi fixa o, pitjor, ningú s’hi vol fixar. No es el meu problema, deuen pensar, ja en tinc prous.
- mama
- què Júlia?
- Li esta fent mal aquest senyor a la seva dona?
La Júlia ho ha vist tant bé com jo. L’he pujat tota sola però no li ha faltat pas amor i sap molt bé que la violència no es senyal de normalitat.
Intento pensar una explicació adient per la seva edat sobre la situació, quan ve el cambrer.
- Volen postres?
- Ens porta la carta, si us plau? Demano sense pensar.
Em trobo mirant la taula dels crits. Esta buida. La Maria i l’ogre han marxat. Ningú els ha vist, han passat desapercebuts.

L’endemà al mati compro el Periòdico per la Júlia, demano el DVD d’en Garfield.
Al titular està escrit: Maria Lopez mor apunyalada en una discussió domestica; Amb ella son 33 les dones mortes per violència de gènere, aquest any.


Escrit per: Mar de Borja.

7 comentaris:

Kena xe ha dit...

jo vaig tenir l'impuls d'aixecar-me i partir-li la cara al tio, però es clar, no era gaire viable. Després vaig pensar d'acostar-m'hi i preguntar a la noia si estava bé (que era obvi que no, però segons la resposta un podria deduir si volia ajuda o no).. però de la manera que va demanar el compte, em va fer por que em fotés un "moc"... i com la resta de gent del restaurant, vaig continuar parlant, sense fer cas a la mirada de súplica que ens llençava des de l'altra banda del restaurant...
no he pogut dormir. I sorties tu al malson.. ja te l'explicaré :S

petons... plujosos

Déjà vie ha dit...

nooo! malsons no prefereixo sortir a somnis divertits.

ptons assolejats

carmncitta ha dit...

a vegades et trobes en una situació així i no saps que fer, perquè a vegades de la por que tenen no et diuen: si, necessito ajuda...

ais.Malparits.

Rinxolets ha dit...

Saps, déjà? Desde fa un temps m'he dedicat a compilar-ne la música de Noir Désir. No sé si els coneixes, però, el cantant, Bernard Cantat al seu moment també va apallisar la que era la seva xicota fins a deixar-la en estat de coma (més tard va morir), però ara tot déu la gent em pregunta que perquè escolto la seva música sabent que el seu cantant va matar algú... segons ells creuen que és immoral, però jo contesto que no barrejo la música i la vida personal dels altres... A vegades el que escriuen o composen no és reflexe de la seva vida... De totes maneres, com tothom, jo també censuro tot tipus de violència, sigui la que sigui... Tot això només fa que destrossar les vides dels altres....

Déjà vie ha dit...

carmncitta, tens tota la rao amb lo d malparits. Deixo un troçet d canço d la bebe q trobo molt significativa: cada vez que me dices puta
se hace tu cerebro más pequeño...Una vez más no mi amor por favor,
no grites que los niños duermen.
Voy a volverme como el fuego
voy a quemar tus puño de acero
y del morao de mis mejillas saldrá el valor para cobrarme las heridas.

Rinxolets, no conec en Noir Desir però aixo q dius tu q separes la vida personal d la professional esta molt be pero som persones i com a tals, no es tan facil fer aixo. No sempre hi ha una barrera tant clara.

Rinxolets ha dit...

No és fàcil, però tothom considera que la música és el reflexe de l'artista. Però bé, jo valoro més el contingut compositori que la seva vida...

Déjà vie ha dit...

rinxolets, no es fàcil però potser hi ha gent q no vol diferenciar tant clarament una cosa d l'altre. Es el mateix el q composa i el q pega fns la mort a la seva dona.