Després de temps, de molt temps sense escriure. Aqui el teniu. Un relat despres d'un any de silenci literari. Aixó de fer un curset d'estiu fa picar el cuquet més del que esperava i ara em quedo tranquil·la pensant que no he perdut les idees o les ganes d'escriure. A veure qué us sembla...DiscoAl entrar al
Niko’s el volum de la musica estrident va fer que la Noelia sentis com les ones sonores col•lisionaven contra el seu pit.
Mai li havia agradat la musica gaire alta. Va anar a la barra per demanar qualsevol combinat fort. Necessitava gresca desprès de la selectivitat.
Tant d’esforç havia merescut la pena; si al final resultaria que el seu tutor tenia raó i que si no treia més bones notes seria perquè ella no ho volia.
Ara ja podria fer una de les tres mil carreres que sa mare escollis perquè el que era ella no tenia ni la menor idea de què fer l’any vinent.
Va tornar a la rotllana del seu grup d’amics que ballaven, amb molta energia les noies i més timidesa els nois, excepte en Raúl que feia riure intencionadament amb els seus passos de ball espontanis.
La idea de festa boja tal com ella l’esperava, no va començar a sorgir fins la tercera copa, on la rigidesa i la tensió es van evaporar en aquell petit local de calor penetrant.
Poc a poc la inseguretat i la por a no voler fer cap ridícula carrera que ella no escolliria es va anar esvaint. El ritme va anar apoderant-se dels seus companys de classe i la esperada diversió va semblar que arribava.
Noelia va aferrar-se a la mà de la Núria i la va fer pujar amb ella al podi.
Des de dalt, tot es veia molt millor, se sentia molt millor. Estava farta de ser a baix amb la resta. De no aconseguir mai arribar als objectius que es proposava o el que era pitjor, no tenir objectius als quals no poder assolir.
Ella, aquella nit ballava frenèticament, agafant-se els cabells rinxolats i intentant seduir a qualsevol, que se la volgués mirar. Ella era allà, demanant a crits que la desitgessin.
Núria va fer baixar la seva amiga del petit podi rectangular en veure el seu estat etílic; i es que l’últim tequila se li havien pujat al cap, li va confessar.
Observant cada un dels membres de la seva colla, ella no desentonava gens, de fet com mes avançaven les hores dins del
Niko’s menys joves sobris s’hi trobaven i el nombre de noies que ballaven soles s’anava reduint.
Quan es disposava a tornar a la barra va ensopegar amb un graó donant un cop de cap contra la cara d’un noi morè. Tots dos anaven ben cecs d’alcohol i no va caler ni la disculpa de la noia perquè s’emboliquessin sense miraments. Ni un hola, ni un com et dius, cap paraula; simplement l’apropament d’ella, agosarat si no fos per les circumstancies, va fer que s’apoderessin d’aquella cantonada fosca on es trobaven.
El local ple d’adolescents va tancar les portes a la mitja hora del sotrac afortunat.
La colla segurament hauria marxat cap a casa, la majoria tenien hora de tornada.
Noelia no va dubtar en marxar al pis d’aquell moreno d’ulls verds que li oferia el seu llit a 10 minuts d’allí.
L’endemà al obrir als ulls es va trobar en una habitació que no li era estranya. Ella havia estat allí. Malgrat les punxades incessants que sentia com un martelleig dins el cap, va llevar-se. Es va acostar al bany i va sentir el soroll de la dutxa, va córrer la cortina de bombolles de sabó i va ser llavors quan tot va cobrar sentit. Era ell.
- Bon dia amor!
Tant de temps intentant oblidar en Xavi perquè en un instant l’esforç s’enderroqués com una casa mal construïda. Dos anys de relació infructuosos que va aconseguir segar amb suor i llàgrimes. No respondre les seves trucades insistents, fins i tot a altes hores de la matinada. Aquella barrera construïda amb maons d’acer se l’havia esfondrat en una nit d’embriagament. El temple de la distancia desapareixia com un oasis en mig del desert, el pont que havia creuat per anar a parar a l’altre riba perdia alçada per segons.
Noelia se’l va mirar asseguda des de la tassa del wàter i li va dir:
- Ara, ja sé el que vull, seré arquitecte.
Mar de Borja
PD: ajudeu-me a buscar titol, no m'acaba d'encaixar.
Y que seria de los veranos sin esas quedadas delante del portatil con los amigos. Una guia de viaje para cada uno e intentando cuadrar los posibles itinerarios, del pais con el que soñamos. Sin la emoción de conocer lugares nuevos que esperan nuestra llegada. Que seria de estos dias sin el imaginar de las calles del imminente destino, el hablar de sus gente, el color de su cultura, el olor de su mar y el arte de su patrimonio?
