Relats Conjunts: Carta

Sé que tu no en tens la culpa; ni ell tampoc.
Les coses van anar com havien d’anar, com tothom esperava. Tothom.
Tothom menys jo.
Durant la meva infància no us veu adonar dels trilions de dubtes que corrien esquizofrènics pel meu cap, de la meva passió pel color de l’esperança, ni la meva dieta estrictament vegetariana. Més endavant va començar la meva rebel•lia contra el mon. Pensàveu que era el que tocava. Esta en la edat, creieu. Però no. Jo tenia motius mes que suficients per estar enfadat amb tots; amb la terra, amb les forces supremes o el que era el mateix, amb vosaltres.
Imagino que arribat a aquest punt de la carta ni tan sols enteneu de que us estic parlant.
Bé, no es fàcil d’explicar però serè clar i concís.
Ara que ja no depenc dels que em van fer com soc, que ja no visc sota el mateix sostre que vosaltres, resignat a ser el que era. D’intentar separar anima i cos, aspecte i ment, sentiment i físic. Ara,que ja no vull acceptar el que he sigut fins el dia d'avui. Ho he de confessar.
I és que, mama, jo volia ser una poma.