Guapa

El coll alt negre, una samarreta ample,
T’enfundes aquells texans massa alts que tens a l’armari,
Palestí al coll i surts al carrer.

Ahir va ser un dia estrany.

Vas venir a casa amb l’excusa d’un cafè,
excusa compartida silenciant que volíem passar una estona junts.

Des del primer moment ens vam mirar desitjosos,
però el preludi durà ben bé deu minuts.
I soc jo, aquest cop, sense més d’il•lació qui et besa als llavis;
un petó infinit que no em vas deixar posar fi.
Els nostres abrics ja disposats a fer el fals cafè
triguen uns instants a ser llençats a terra.
Sabem que tenim poca estona;
en una hora has de ser a la feina, uniformat a punt de servir i amb un somriure als llavis.

No t’amoïnis, el tindràs!

No hi ha una carícia de més, ni un petó de menys.
Ni poc, ni massa. Ni massa dolç, ni massa salat.
Au point, com diuen els francesos.

El rostre de flames i passió esbossa més somriures que mai,
demostra la nostra complicitat.

S’intercalen entre els llençols
El rock dur i la bossa nova.
La tendresa de la teva mirada
I l’ardor de la teva sang quan m’empenys contra l’escala
Buscant sota el vestit les meves natges.

El poeta de nits estrellades
Tan sols és capaç de dedicar-me
Un “guapa”. Barbarisme, de fet.

Tornen les guitarres elèctriques
I els cantants estridents
Que ens portaran a la fi del concert.

Deixa’m una mica de bossa nova, per a mi, li dic a cau d’orella.