dimarts, de setembre 16, 2008

Hi ha animes que mai s'obliden

IMG_0544
Hi ha animes que mai s’obliden.
Vas arribar a casa dins d’una caixeta de cartró en una època on et necessitàvem nosaltres a tu més que tu a nosaltres.
La petita de la casa de seguida es va abalançar sobre el teu cos poruc i minúscul. Jo sempre més prudent et mirava des de la seguretat d’un pam més enllà. La mare mirava les reaccions de les nenes i no va caler dir que el nouvingut seria el rei de la casa a partir d’aquell minut.
A mi sempre em vas escatimar esgarrapades.
Teníem un pacte tu i jo. Tu venies i jo t’estimava i quan te’n cansaves marxaves sense compliments i jo mai t’ho retrauria.
Altres més valents no li donaven importància a unes ungles juganeres i unes dents com agulles que deixaven el seu rastre.
Sigil•losament entraves a l’habitació obscura quan totes dormíem i feies la teva ronda habitual. Passaves a donar les bones nits i t’aclofaves unes hores a cada llit, com un pare dona un bes als seus infants. Innombrables cops et recordo als meus peus, hivern o estiu això era el que menys importava.
En moments de malaltia i desesperança sé que vas ser tu qui em va donar les forces. Calmat em miraves i m’acompanyaves sempre. Em cuidaves dissimulat, sense fer-te notar però present a tothora. A voltes ni acaronar-te podia però no desisties i seguies al meu costat
Ara, imagino el teu caminar elegant,marxant pausadament, com en els últims dies cap el mon dels gats i des de allà ens vigilaràs com sempre has fet, Peter.
I nosaltres des d’aquí no oblidarem mai l’ànima del millor gat del món, com sempre et deia, el meu gat preferit perquè una part de nosaltres marxa amb tu.

16 comentaris:

Jo Mateixa ha dit...

Sembla mentida com es poden arribar a estimar els animals, tot i ser això, animals, de vegades dusos de pelar, entremeliats, malparits a voltes....bonica, em sap molt de greu que en Peter hagi marxat... :-(

Una abraçada ben dolça.

Clint ha dit...

Un petó!

Eli ha dit...

Un trist adeu...
Així es la vida diuen....
Jo sé cóm s'arriben a estimar els nostres animals... Ells que estimen i no demanen res a canvi....
Doncs, noieta molts anims...
;-)

Sergi ha dit...

Fins fa poc jo no entenia com es pot estimar tant a aquestes besties. Ara ho sé, i tot i que de vegades els escanyaries, es fan estimar i no paren de sorprendre't. Una abraçada molt forta, i un record pel Peter.

Núr ha dit...

Bunika, em sap molt de greu! Quan t'estimes molt el teu animaló —encara que sigui un puta que mossega...— sempre et queda un foradet a dins...
Petonets i m'ha encantat com ens l'has presentat! :)

Dani R. ha dit...

Vaja, després de temps sense passar per aquí ... ens retrobem amb un post una mica trist.

Petons

Striper ha dit...

Una forta i sincera abraçada el peter al mon dels gats segur que sera molt feliç.

kena ha dit...

em sap greu, bonica.
un petonet.

el calaix ha dit...

adeu per partida doble.

un plè de tristor i un plè d'esperança.

per sort, el d'esperança és el teu.

adeu peter. 3 petons: 1 per tu i 2 per ell.( un per cada ullet que ha tancat per sempre)


amnesia

corola ha dit...

Quan un esser estimat s'en va, algo de nosaltres es fa miques.
Ningú pot reemplaçar ningú i el Peter s'ha emportat trossets de la nostra pell amb ell.
El millor gatet del mòn sempre estará amb nosaltres i nosaltres amb ell.
Un petonàs.

robelfu ha dit...

No saps com ho sento!! Sol dir-te que pensis res més en els bons moments que us va donar i en la qualitat de vida que li vau donar vosaltres.
Molt ànim

Anònim ha dit...

era el rei de la casa...jo tpoc l'oblidaré mai...al final em deixava tocar-lo i tot...aaii...

anims neneta!

spazzolino blu

Puji ha dit...

:_-(

Una abraçada gatuna

zel ha dit...

Pobrissó...però pensa en tants nens que si s'obliden...

08181 ha dit...

els meus gats, entre tots, m'han tret 15 anys de vida amb les seves aparicions sobtados al llit a mitja nit...

tot i així son taaaan monos.. jejeje

Nymnia ha dit...

Creu-me si et dic que les teves paraules m'han arribat al cor... M'has fet recordar a la meva gateta, que també se'n va anar ara potser ja farà un any... I en cada paraula m'he pogut enrecordar d'ella! Molts petons i segur que en Peter t'estarà vigilant des d'algun racó!