Déjà vie

Moments per a mi

2011-01-12T19:50:00.002+01:00

1. El café cremós pel mati (mentre miro el què ha passat al mon 3/24)
2. Una migdiada al sofá.
3. Meditar.
4. Fer-me un menjar suculent.
5. Fer-me un bany (no recordo la ultima vegada que ho vaig fer).
6. Anar a veure el mar perque sí (o perque el cos m'ho demana).
7. Anar a la montanya i caminar, i respirar el sol, i prendre l'aire i contar núvols.
8. Estar amb qui realment vull estar.
9. Buscar la lluna quan surto al carrer i ja és fosc, veure-la i somriure-li. (sé que ella me'l torna).
10. Regar les plantes i estar per elles.
11. Decorar la caseta.
12. Pintar-me les ungles, posar-me cremetes (hidratans eh!!)i sentir-me guapa.
13. Escoltar que m'estimes i dir que estimo als qui estimo.
14. Plorar.
15. Riure.

I tu? quins moments et dediques tu? me'n xives algún?

¿Qué es ser adulto?

2010-11-22T15:58:00.006+01:00

A esta pregunta tan "senzilla" alguien podría responder: cuando cumples 18. Cuando cumples 18, ¿qué? eres igual que el día anterior aunque te permitan votar, conducir o ir a la cárcel.

Adulto para mi se és un día.
Un día en el que te encuentras haciendo el café a las 7 de la mañana.
Un día en el que trabajas (con bata blanca o no)y respetas y te respetan.
Un día en el que hierves brócoli mientras regas las plantas de tu terraza,
y salteas las gambitas mientras organizas la tarde.
Adulto te sientes cuando cuadras facturas.
Adulto eres cuando la pequeña de las hermanas te pregunta cuantos novios tuviste y tu con cara de ADULTO te peleas internamente entre decirle unos pocos o demostrarle lo que te pide a gritos; un vinculo más fuerte todavía del que existía, compartir, aprender del mayor, admirar y escuchar.
Adulto te ves cuando los demás reconocen tus meritos, incluso una sabiduría no reconocida (tal vez) por uno mismo.
Adulto te sientes cuando tu guias tu vida, y te dejan y te dejas y eres tú.
Un día en que eres feliz con lo tienes y con lo eres.

Tal vez todo esto no tenga nada que ver con la adultez y ,seguro, que mas de uno seguirá pensando en clave de años de vida, experiencias y caidas,
pero ¿qué és la vida sino lo que uno se siente?¿ lo que uno es?

2010-11-14T21:28:00.002+01:00

L'amor sura entre l'aire amb olor a castanyes,
un novembre calorós,
un amor fervorós,
manigues curtes, sopes de carbassa
i fulles que cauen o no cauen
i tu i jo i l'amor.
Ai l'amor.

Relats conjunts

2010-11-05T15:29:00.002+01:00

Una vegada més, no va poder aguantar l’ansietat dels pensaments nocturns.
Quan la llum ja esclaria l’habitació, ja l’havien banyada amb aigua bullent, li havien empolainat la cara i pentinada una i una altre vegada fins que els rinxols fossin cabellera fàcil de manegar i recollir, va escórrer la cortina. Va pujar sobre la taula de mantell vermell i va agafar el bol de fruita sobre l’estant. Va abaixar-lo provant de no ensopegar amb les faldilles i sota-faldilles. Va remenar dins el bol i va tornar a obrir per enèsima vegada el sobre d’aquella carta que va rebre feia dos anys.
La va tornar a llegir des de la primera fins la última lletra, aquest cop pronunciant cada paraula, mirant per la finestra, provant que el vent li portés la inspiració.
I una vegada més al arribar a la fi, es pregunta quin seria aquell idioma tant estrany, qui el parlaria, qui li enviaria aquella carta i què li voldria comunicar.
Al seu cap,però, seguiria recordant el que resava la ultima línia de la carta sense sentit: je t’aime.

Compartir pis

2010-11-01T21:26:00.003+01:00

La nit era fosca i l'alcohol abundant. No hi havia persona sense disfressa a la festa, fins hi tot ni havia alguna que feia por. La va estirar fort de la mà fins la cuina, allà la besà. Ella va intenta fer veure que res no passava, amb la jaqueta a mig posar va marxar amb uns quants no(s) de per mig. La resta erem fora, al pati ple d'espelmes, entre rialles i musica de fons es movia la conversa. L'ambient de fora era més agradable al meu parer, dins la festa anava forta. Ell va seure al costat d'una altre ella, a l'escala que baixa a la terrassa. A l'estona tots dos van desapareixer, ningú estava pendent d'ells. Més tart ELLA va entrar dins de casa, me la vaig creuar i li vaig dir si ELL ja no era a casa. Ni a l'habitació?, em va preguntar, no ho sé li vaig respondre i vaig mirar cap a la porta tancada de color blanc.
A l'estona es van sentir plors, corredisses i ell sense samarreta.

Una quant comparteix pis...mai s'aborreix.

DESconecting People

2010-07-25T16:29:00.002+02:00

Entre trços de pared que cauen, pintura verda fins els tornells, aquaplas a dojo i procurant regar les plantetes que els antics inquilins van deixar de la mà d deu. Una se'n va de desconecció aqui a la voreta aquest any. Ja diuen que el forn ja no té ni bollus (o blollycaus), tu!
Aixi que xinu-xano dema marxo a terres nordenyes a fer un cop d'ull a l'Atlantic i plantar la tenda amb les xiruques a coll.

A la tornada segur que cauran festes del barri i treballar, que de tant en tant toca fins la propera escapadeta. Sense oblidar amoblar la casona que impacient m'espera ( o és a l'inrevés).

Petonets.

PD: com és que aixó ara sempre m'acaba surtint tipus carta!¡!¡

Comentari-resposta post anterior

2010-06-13T15:22:00.002+02:00

mare meva que tinc un blog!!!

he estat tant ocupada q ni me'n he enrecordat! (be...algun moment si).
Kina ilu veure mes comentaris, pobrets meus us starieu florint si m'estiguessiu esperant. Es q sabeu? dimecres acabo (esperem) el meu ultim examen de la carrera!!! iujuju!!
I sclaru estic en un cumul de coses bones, bones i bones pro que no em deixen respirar. A més no tinc internet a casa. Va, q us faig 5 centims dls meus canvis vitals (els vull compartir amb vosaltres).

- Acabo la carrera (menys les practiques), seré psicologa!!
- Començo una col·laboració amb la UB en un hospital.
- M'INDEPENDITZO!!! Tinc unes ganes boges d posarme a pintar parets, tu! i colar-ho tot al meu gust i comprar cosetes, i posar plantetes i fer coctels a la meva terrasseta.

A partir de setembre:
- Fare les practiques, per fi veure pacients/cliente, gente, humans i no llibres!!!
- Fare un postgrau.

:) soc molt feliç ara mateix, aprofitaré el moment pq mai se sap q hay a la vuelta de la esquina. Espero tornar aviat i seguir els vostres blogs.

Petonassos, us estima. Déjà vie

Primavera

2010-03-22T23:38:00.002+01:00

La primera sonrisa
la primera mirada con intención
la primera cena
el primer vino
el primer beso
la primera sensación al enlazar las manos
la premiére caresse
la primera noche
el primer despertar
el primer, primer
la primera llamada,
el primer roce
la prima reconciliazione

ais la primavera...

La nit estelada

2010-03-09T18:06:00.004+01:00

Ahir tenia una reunió força lluny de casa.
Va nevar, va neva molt. Va nevant tant que el meu cotxe em va xiuxiuejar que no seguís.
No li vaig fer cas, li vaig respondre "una miqueta mes" i aquesta miqueta va fer que em trobes dins un garbuix de cotxes, de neu, de caos i de maremevaiaraquefaig.
Tots, els del garbuix, vam haver de deixar el cotxe mal col·locat allà on era.
Vaig obrir la porta del vehicle i ell, va venir, estava davant meu.

- No ets d'aqui, oi?

No, no ho era. Em va oferir una tassa de caldo i mirar per la finestra la nevada, preciosa, des del caliu d'una casa.
El vent era fort, es veien els arbres trontollar, i se sentía com xiulava.
Potser va ser el fred que ens va empenyer a trobar un lloc encara més arrasarat. Sí, segur. Va ser el fred.
L'endemà ell endormiscat em mirava com, en calcetes i la seva camisa, mirava el pasiatge nevat a traves d'aquella finestra de fusta.

-Quan ens tornarem a veure.-em va dir amb aquella veu serena i pausada que tant m'havia agradat sentir aquella freda nit de març.
-A la propera nevada.

Epoca de calçots

2010-03-05T09:33:00.003+01:00

Calçots
Fruit de la terra desitjat durant tot l'any
Sempre centre d'atenció en una taula gran i seguit de carn a la brasa.
Festa, xerinola i romesco fidels acompanyants
d'aquest apat humil i gustós.
Tot català fa al menys una calçotada a l'any
i els de camp demostren habilitats i saviesa
en ambits desconeguts pels de carrers d'asfalt.
L'endemà excursions a pobles abandonats i el vent
senderisme intrépit-o aixo ens pensavem-
i tornar amb els pulmons a rrebossar d'aire fresc,
la panxa plena i riures entre montanyes.

Les primeres cites

2010-02-23T14:07:00.003+01:00

Ultimament nose que passa pro estic tenint algunes cites, potser estic mes receptiva o potser pq tinc ganes de coneixer gent nova sense que aixo implica res mes.
La cosa es que cada primera cita es tot un mon.
Desde fer un café coma primer "toma de contcto",com el que vol fer una passejada, el de les birretes o el de sopar (mayday!!).

Trobo que es un moment super curiós quan et trobes davant d'algú que coneixes molt poc i com si tinguessis una motxilla gegant intentes guardar dins tot el que aquella persona et transmet. Com parla, com es mou, com et mira (o si no et mira), si es posa nervios, si esta molt segur, si et fa riure, si es preocupa per tu, si parla pel movil, si xerra molt, si es molt callat...

Crec que estic en una fase que una mica em fascina tot (no tant eh) pero ara trobo interessant aixo i allo i tot i m'ha semblat gracios comentar-vos-ho. Per cert, vosaltres qué en penseu de les primeres cites?? pq hi ha moltiiiiiiiiiiiiiiiiisssimes coses a dir, aixo nomes era un petit tastet. :P

M'he enamorat (Euforia post-viatge)

2010-02-06T20:32:00.006+01:00

El primer dia que et vaig veure no ho vaig entendre,
no eren els teus ulls blaus cristal·lins els que m'hipnotitzaven,
ni era el teu cabell ros que mai m'ha agradat
No vaig entendre quin extrany magnetisme hi havia entre nosaltres
fins que vaig veure com ens miravem.
No era la teva mirada, ni la meva, sino la nostra.
El meu somriure no tenia sentit fins que em miraves pausadament
i em tornaves obertament el somriure.
Res no va passar perque res havia de passar. Era senzillament tan maco com un somriure i una mirada corresposta el que ens mantenia en aquella espiral energetica.

Em vaig enamorar, de seure vora el forn de llenya en el que constantment hi havia una olla escalfant aigua per fer té mentre nevava fora, i el fred feia que tinguessim el nas vermell.

Vaig banyar-me en aigües termals, mentre a fora la meva prima toballola es congelava quedant-se garrativada esperant la meva sortida.

Mai he agraït tant un vi calent que escalfa mans i gola, peus i cos fins arribar a la punteta dels dits tornant-los la vida.

Comunicar-se amb senyes i entendre's. Veure diferents maneres de ser i totes possibles i valides.

Parlar quatre llengues diferents en un viatge i pensar -collons sort que les parlo!- i tornar i somiar en anglés.

Budapest pel Danubi, Bratislava pel castell, Vienna per ells.

Podria dir infinitats de coses d'uns 10 dies genials dels quals part he viatjat sola pero mai ho he estat. Aquesta, però, es la meva humil crónica d'un viatge excepcional.
Els viatges els fan les persones no les coses. La vida la fan les persones. I ara com una bomolla en la que que desfet amb l'escalfor la recordo una dies més com aquells ulls i aquell somriure. Només uns dies més i deixare que la bombolla marxi...fins el proper viatge.

Fenomens de biblioteca

2010-01-22T18:45:00.005+01:00

Ara que ja he acabat els examens (iuju) m'agradaria comentar-vos alguns "fenomens biblioteca".

1. A la biblio quan es epoca d'examens i a més a més es diumenge es el dia en que es lluita. Es lluita per entrar abans de que obrin ja hi ha cua (com a les rebaixes pero en aquest cas els que estan de rebaixes son els que no son dins la biblioteca, que hauran de anar a les 2ones, de rebaixes, dic). Abans de creuar el marc de la porta, ja pensant que tindras lloc assegurat, et demanen el carnet universatari d'alguna uni en concret (no totes ho fan) per deixar-te entrar o no.
Entres dels primers i a la hora ja no hi ha lloc per ningú, és el que diriem aforament complert. T'hi fixes i en realitat el que hi ha a cada taula son la meitad de seients ocupats i la meitad ocupada per papers sense nom que reserven als colegues de.
El que mes fort em sembla d'aquest primer fenomen és que hi han veritables baralles pel lloc i per poder entrar.

2. El tipic fenomen cafe, cigaretes i altres substancies. Es ben sabut que en aquesta epoca falten hores per arribar a una fita (aprovar l'examen, treure nota, o buscar la matricula). Mai es començara a estudiar abans (nooooo!) i quan t'enganxa el toro mai hi ha prou dies. La solució? sembla ser qualsevol cosa que t'ajudi a mantenir-te en ple rendiment el maxim de temps. La cafeïna sol ser la fidel aliada. Jo com a maxim arribo a 3 diaris però molts dirien que aixó no es res. Com que ara ja se que la trimetilxantina ( o café) genera tolerancia, és a dir que cada cop en necessites mes perque faci el mateix efecte i amés amb quadres dificilmente reversibles, no m'agrada abusar-ne més del estrictament necessari. En epoques normals en prenc un (cafe amb llet matinet) i pot caure algun talladet despres de dinar. A l'estiu procuro prescindir-ne.
Tot i aixi un café ben fet és un plaer indescriptible.
El piti, la paraula que fa que tots els companys de taula s'aixequin i entinguin que es fa un descans de 10 minutets. En aquest temps que hauria de servir d'esbarjo, en realitat, serveix per aclarir dubtes, dir lo dificil o com odies l'assignatura en qüestió i remugar que ja no en pots més, d'estudiar. El dscans piti pot ser acompanyat d'un café ranci de maquina, ja que no hi ha temps per anar al bar a fer un café decent.
A part de lo més tipic, el redbull ja es famos també per aguantar tant de dia com de nit a part de la dolçor i aquella olor repugnant. He vist bosses senceres de bolleria industrial fins al cap damunt amb la teoria que és glucosa pel cervell. M'agradaria preguntar que es per l'estomag pero no ho acostumo a fer. La resta de substancies les desconec.

3. La nit abans. Hi ha qui no dorm. El que fa que el dia de l'examn potser aguanti mentre el fa, pero al sortir ha d'anar corrents a dormir i comença el cicle dels horaris invertits. Hi ha qui dorm 2 horetes perque és incapaç d'aguantar la nit sencera pero solen ser els que a partir de la 1h de la nit el cervell ja no treballa i es declara en vaga general. Hi ha qui dorm tota la nit o, com jo, un minim de 5-6 horetes per rendir l'endema. Prefereixo llevar-me d'hora, dec ser més matinera.

El post s'esta fent llargot i encara ni haurien molts de fenomens biblioteca pero ho deixarem per avui.

Estudiant

2010-01-13T21:34:00.000+01:00

Blocaire Invisible

2010-01-05T23:48:00.011+01:00

Pensant, pensant, jo pensava "que li regalaras a la teva blocaire invisible?". Qué li pot fer gracia? que li pot agradar?
Recapitulem:

1. No la tinc linkada a la meva barra lateral.
2. Escriu molt sovint. (molt mes que jo!!)
3. Es molt més jove com a blocaire que jo, perque el seu bloc es del novembre del 2008.

I es que el meu blocaire invisible eeeeeeeeeeeeeeeeeeeees:

La

Kika's log

Pero el meu regal ha de ser ben personal vaig pensar, una cosa per al seu bloc em deia. Per donarli color, per fer-li companyia-tot i que te moooooooolts seguidors-, per cuidar-la, per jugar, per distreure's, pero sobretot una cosa meva.
I per aixo li regalo la meva mascota!! la turtu. :)

adopt your own virtual pet!

La turtu va estar un temps fora, ella també va fer un erasmus, li hauras d'ensenyar moltes cosetes. Siusplau cuidala molt be que me l'estimo molt. Jo vindre a visitar-la sempre que pugui.

BON DIA DE REIS KIKA (i a la resta tambeeeeeeeee!!)

2009

2009-12-31T21:05:00.002+01:00

In somma un buon anno il 2009:
- Un any on he compartit pis.
- On he pagat factures.
- He rebut beques (perque les havia demanades l'any anterior).
- He aprés una nova llengua.
- He conegut infinitat de gent que sé que mai mes veuré, altres seran sempre amb mi.
- Un any on he entes el que significa anhelar independitzar-se.
- Any de encaminar el meu futur profesional.
- Any de solteria (fent-ne ús).
_ Any del meu desitjar viatge a Cuba.
- Trobar els amics i sentir-los aprop.
- Un any de dificil readaptació.
- Aprendre a conviure altre cop amb la familia.
- D'aprendre, aprendre i aprendre.

I aquest 2010 qué? qué vé ara? BON ANY PER TOTS AMICS (marxo de farra :P)

Ja'l tenim aqui.

2009-12-26T21:50:00.007+01:00

En Mon s'ha currat un pessebre espectacular on tots els participants posavem una figureta.

Us agrada a meva pastoreta i la cistelleta q porta? Crec q li quedarien bé les sabates vermelles que rulen pels blogs ultimement. ;)

Pista pel meu blocaire invisible: Es molt més jove com a blocaire que jo.

Cada ovella al seu corral

2009-12-24T09:09:00.010+01:00

Un xic d'humor entre dies ferragosos.
Mai m'ha agradat el Nadal.
Envejo la gent que sí perque vol dir moltes coses a nivell familiar.
El fet es que per Nadal cada ovella al seu corral tant si t'agrada com si no.
Per mi encara no pot arribar el Nadal. Segueixo fent feina tot i tenir vacances, no he comprat regals, em llevo massa d'hora per ser festiu pero no m'ilusiona res de les festes, d'aqui res serem al 2010 i encara penso en l'any anterior.
Doncs si, tu,tot i aixi es Nadal.
He pensat que ja que no m'agrada, de fer-me un "altre nadal" al blog, penjant boletes de cristall, d'aquelles q et reflexes quan t'hi mires. I la veritat també he intentat fer una mica meu el nadal real perque ja estem tots prou cremats. Espero treure de sota el llit un polsim d'il·lusió i que se'm comportin els quatre que fan pagar el nadal a tots any rera any, espero que la boca de l'estomag no se'm retorci abans del dinar i poder seure vora al foc sentint-me bé.
No sé si tot aixó és possible pero si no ho demanés hauria perdut tota esperança i us asseguro que em keda el temps de contar un estel.

No sé com he acabat escribint aquest post perque només venia a desitjar-vos BON NADAL, que cada família té el seu corral.

Pista pel meu blocaire invisible: Escriu molt sovint.
Demanda pel blocaire que m'ho fa a mi: ON ETS??? NO TENS CAP PISTETA PER A MI???

Altres nadals

2009-12-21T11:05:00.004+01:00

BRATISLAVA CHRISTMAS MARKET, -12ºC

-Recordes quan vam estar a Bratislava?
-Es clar, quin fred que feia. Tu anaves tota abrigadota amb aquell gorro tant graciós.
Em despentina i somric.
-Aquesta foto...la fas fer tu, oi?
-Quina, quina?- deixa el llibre sobre el nordic obert per la pagina 32 i s'apropa a veure sobre el portatil que tinc sobre les cames la foto en questió.
-mmmmm pero aixó on era?
-Si, home!! Aquell mercat de Nadal, sisí estic segura que la vas fer tu perque mentre jo mirava embadalida paradetes tu et vas dedicar a fer fotos sense treure't els guans.
Una rialla compratida.
- Ai si!! com et va costar trobar el regal del teu amic invisible. Si fins i tot ens va començar a ploure i vam haver de correr fins aquella cafeteria que per sempre més serà la nostra preferida.
Deixo el portatil a terra i m'arropo prop seu.
-gairebé tinc fred només de pensar-ho.
-Vine cap a qui que s'està molt calentet i porta els peus que sé, que com sempre, els tens gelats.

Pista del meu amic invisible: No el tinc linkat a la meva barra lateral

La tardor va fer l'amor amb l'hivern

2009-12-17T13:16:00.003+01:00

La tardor vestida amb la seva elegant túnica marronósa, arrossegava com una núvia la cua per terra, tota plena de fulles caduques.
Les va voler totes per ella per les cites que tenia amb l’estiu. Un dia i un altre la tardor no va sortir de casa sinó que feia que l’estiu envaís els carrers i li cantés cançons d’amor sota el balcó. Ella volia lluir el seu vestit llarg com els dies que l’estiu li prometia vora el mar.

Ella, però, mai eixia de la seva cova, només treia el cap pel balcó i enviava algun beset a l’aire calent que l’estiu emetia , provocat per ella. Pels seus ulls de color mel, la seva cabellera pèl-roja i aquell somriure tan seductor.
Tan va tontejar la Tardor amb l’estiu que ell un dia, va marxar. Potser algú altre trobaria bones les seves maduixes que amb la tardor es pansirien.

Sense dies de dol, l’hivern va entrar ca la tardor. Ella va restar perplexa asseguda en el seu gronxador de fusta. La seva blancor la fascinava i li feia por al mateix temps. L’hivern s’apropà i li acaricià la seva cara tíbia, un escalfred fa recorre l’esquena de la tardor. Els seus dits glaçats van fer que de les galtes naixés un nervi, que recorregués totes les vertebres de la columna de la tardor i morís al centre del cós. Va sentir punxada al seu sexe. No va saber distingir entre plaer i dolor; massa curt. L’esglai va fer que de seva boca sortís un -Ah! I d’aquí el baf que indicava que ella s’havia rendit, ja no caurien més fulles.

L’endemà la ciutat era freda-gelada-congelada.

nova proposta: DÉJÀ TÉ LA MÀ TOO MUCH STRONG, DONA!

2009-12-15T12:12:00.005+01:00

Nois,
es época de nadal, de vacances, de menjar molt i de noves propostes.
En Robertinhos m'ha fet complice directa d'una: Un concrurs de fotografia.
En qué consisteix?

hi ha 4 categories:

* Flora i Fauna. (animalillus i floretes)

* Menjar i begudes. (genial per apats nadalencs)

* Paisatges o ciutats (per akells q us pegueu viatges q fan enveja)

* Retocs fotografics. (pels amants del fotoxó)

Hi ha 4 blogaires implicats per complicr el tema i posar-li més emoció: Llum de Dona, Té la mà Maria, Robertinhos i jo.

Voleu saber més cosetes? clickeu a la barra lateral on el Djembé del meu amic Tourek i tindreu les bases completes.

Va, no em digueu que no tindreu oportunitat de treure la camàra, ni que no faig bones fotos pq tots, TOTS acabem fent alguna q altra foto. Para muestra un botón:

2009-12-10T12:42:00.003+01:00

Espolvoreado de mar

Post escrit a mà

2009-12-03T15:39:00.007+01:00

PD: com podeu veure l'he liat amb la plantilla, quan pugui i trobi els guants d boxa ja em seguire barallant amb el pc.

Les mystères de l'amour

2009-12-01T20:37:00.005+01:00

Hace un par de semanas tuve un pequeño encuentro organizado con gente que hacia tiempo que no veía. Hablo de mis compañeros de mi primera carrera, a los que ahora la vida les depara un futuro tan lejano al mio que ni en lleguas podria expresar.
La verdad, antes de ir me daba PALO, un palo tremendo. De 7 chicas, TODAS(menos una) traían pareja y una estaba felizmente casada. Temas de conversación del tipo: hipotecas, el proximo bodorrio, niños, quien de la pareja coje el coche, trabajo, plaza fija, oposiciones...

Bien, al llegar a un cierto punto de la noche, me pasé al lado profesional del asunto (mas q nada por no sentir que tenia 10 años menos que ellas, cuando todas rondamos el cuarto de siglo este apartado lo hablamos otro dia). Me propuse analizar cada una de las parejas alli presentes, o por lo menos a las mas cercanas.
Finalizada la cena me di cuenta que muchas de las alli presentes no se habian formado por aficiones comunes, ni maneras de ver la vida similar. Muchas era la unión entre una persona con deseos de amar y una persona con deseos de ser amada (y viceversa).
Y yo me pregunto, ¿tal vez busque lo que no existe? Tal vez no deba buscar a nadie que tenga valores similaresa los mios, o tal vez, no deba mirar por un futuro en la misma dirección, tal vez ni siquiera deberia tener puntos en común con quien quiera que sea mi pareja.
Tal vez pida demasiado y todo sea mucho mas sencillo. Tal vez solo deba querer a alguien que quiera ser querido.

La Fourmi

2009-11-25T14:42:00.003+01:00

La Cigale, ayant chanté
Tout l'été,
Se trouva fort dépourvue
Quand la bise fut venue:
Pas un seul petit morceau
De mouche ou de vermisseau.
Elle alla crier famine
Chez la Fourmi sa voisine,
La priant de lui prêter
Quelque grain pour subsister
Jusqu’à la saison nouvelle.
« Je vous paierai, lui dit-elle,
Avant l’Août, foi d’animal,
Intérêt et principal. »
La Fourmi n’est pas prêteuse:
C’est là son moindre défaut.
« Que faisiez-vous au temps chaud ?
Dit-elle à cette emprunteuse.
— Nuit et jour à tout venant
Je chantais, ne vous déplaise.
— Vous chantiez ? J’en suis fort aise.
Eh bien ! Dansez maintenant. »

Em veig amb 8 anys davant de la Mme Juanos recitant una de les Fables de la fontaine.
L'any passat vaig ser una cigala com deu mana, no existien ni les obligacions, ni les preocpacions, ni el temps (gran obstacle del dia a dia) i procurava potenciar les habititats o atributs d'una bona...de la cigala (vaja). Estava convençuda que em costava deixarme anar, que teniem masses prejudicis, masses normes posades al cap, s'havia de desaprendre certes imposicions incrustades de base per poder-ne aprendre de noves.
Aqui torno poc a poc a ser la furmigueta que era (o pitjor). Em centro amb els estudis, estic pels amics que no vaig poder estar l'any passat, la familia- Ay! la familia- i estic intentant donar una empenteta al blog.
Per aixó a part de reendreçar armaris (ja sta semifet)estic reendreçant el blog. Al canviar la plantilla se'm va esborrar tots els links que tenia i ara de tant en tant torno a posts d'anys enrere per no perdre blogs que valien molt la pena.
Me'n he adonat que:
- Molts dels blogaires que formaven la meva blogosfera ja no hi son.
- Abans escribia i m'agrada llegirme i pensar que encara ho puc fer.
- Ho vull fer.
- Hi ha fotos que no estan mal.
- Vull tornar a agafar la camara.
- Abans escribia també en castellà.
- Quiero volver a hacerlo.
- És genial aixo que t'avisi quan algú publica.
- Pero perd l'encant d'anar buscant un per un el blog que ja va publicar fa uns quants dies.
- Em van otorgar varios premis (quan encara no existia cats).
- Els vull recuperar, si algu se'n recorda haverme'n donat digueu m'ho, sino ja investigare.

Vull donarli mes carisme al blog pro hi ha una cosa que se'n diu "ser pates". Vale, pos jo soc molt pates amb l'ordinador. Consells per mi???
Dush, com consegueixes aquests fons tant xulos.
Nur, com tens un gosset por ahi q es mou?
Déjà vie esta massa estatic.

ecoutelamer@gmail.com

L'encant dels "culmadus"

2009-11-23T14:24:00.003+01:00

Trobo que els "culmadus" (que no, culs madurs) tenen un encant especial.
Arribar en una botigueta de pocs metres quadrats on hi ha absolutament de tot (el q pots i el que no hauries pogut imaginar)té gracia.
Pots trobar fruita, vi, aigua, potser llegums a granel, patates de bossa, detergent...Vaja una infinitat de coses colocades en un ordre que tothom posa en dubte però que sembla seguir la lògica d'un bon colmado.

A Florencia rere casa meu, en un carrer on només hi passaven bicicletes i quan hi passava algun cotxe, els vianant rondinavem per sota el nas per haver de pujar sobre la minça vorera, hi havia un colmado entranyable.
Dés de fora ja veies tot d'artilugis penjats en una mena de ganxo prop del cartell de la tenda. Quan hi entraves a l'esquerra trobaves un apartat dedicat a l'alimentaria.
En sacs enormes de color blanc, que naixien del terra fins gairebé la meva cintura, s'hi trobava una varietat de mongetes seques de tots colors: vermelles, negres, blanques...
En els estants de darrera sempre intentava endivinar quines herbes deurien ser aquelles tancades en un pot de vidre, per a infusions sempre m'acabava decidint; tot mentre el dependen d'uns 50 anys em mirava i somrient em deia:
-Qualcuna cosa in piu, bella?
Llavors jo mirava a la dreta i veia tot d'estants metalics amb estris i electrodomestics petits. Ja podies trobar-hi martells o radios (de ben segur segona mà)i no parlem de bicicletetes amb rodetes.
I jo, finalment, responia.
-Si, mi puoi...fare le chiavi?- amb l'italià precari i amb errors de principiant. Ell somreia i mentre cantava em feia unes copies de casa.

Festeta d'anniversari

2009-11-18T21:01:00.006+01:00

-Oi que fa una calor insuportable?
-Sí, fa caaloreta, ningú diria que estem al Novembre.
-Coneixes a algú tu?
-Jo...la veritat es que tots em sonen però... Però Déjà qué fas?!
-Noia jo no soc de vestits cars, tinc calor, em vull banyar i com que veig que ja ni ha un q s'ha posat a la piscina nuet, nuet. Doncs no seré menys.
La noia de preciosa melena pelroja va somriure.
I mentre la Déjà anava a buscar l'escaleta per summergir els peus en aigua tibia, la Joana va dir-se "jo sé qui és...".

Feliç anniversari Relats conjunts!!!!

Quan es trenca l'encanteri

2009-11-17T10:08:00.002+01:00

Una nit de dolces caricies, petons embogits i sexe gairebe tántric. Una conexió impossible d'explicar. Mirades, desig, espurnes.
Marxes. La feina fora del pais et crida. 2 anys de contracte min. I a la tornada no hi ha ni paraules, ni petons embogits. queda el record del desig que un dia hi va haver. I amb un intent desesperat per aferra-nos-hi entre llençols -Cling!- sents el soroll. El soroll de copa trencada que indica que s'ha trencat l'encanteri més dolç que mai hagues pogut existir.
Es va perdre en algun lloc entre Londres i Barcelona.

Els ulls

2009-11-15T11:36:00.004+01:00

que veieu?

Diuen que els ulls son el reflex de l'anima

Un dia

2009-11-11T13:54:00.005+01:00

Un dia a la vida de la Déjà:
- Algun somriure.
- Un bon café.
- Un piropillo gratuit (aparentment).
- Alguna borderia o mala resposta involuntaria.
- Una mica de musica (mentres camina, a casa, cantant entreclasses aquella cançó que no es pots treure del cap, mentre cuina...).
- Aprendre alguna cosa nova.
- Abaixar la mirada o apartar-la timidament.
- Dir alguna paraula en una altre llengua que no sigui en la que parla en aquell moment.
- Una rialla.
- Veure als seus.
- Un petó.
- Mirar als ulls.
- Llegir quelcom.
- Escriure encara que només siguin apunts.
- Enviar algun missatge.
- Rebre algun missatge.
- Menjar alguna verdureta.
- Pensar en algú.

Color Otoño

2009-11-07T15:30:00.006+01:00

Viento.
frio, guantes y bufanda
Olor a humedo
humeante chimenea.
Otoño.
Soledad, silencio y frio.
Calma, mucha calma.
El calmar de las cerezas rojo-vivo
El descansar del espumoso mar de verano
El reposar del gazpacho, salmorejo.
El sentir la sopita de caldo para el alma en cada dedito de tus pies.
Marrón castaña
Manta afelpada
Sofá en casa y,
Otoño, todo se tiñe color otoño.

Remenar

2009-10-31T13:57:00.001+01:00

Qué extrany és quan remenes...
Després d'alguns mesos de correr per terres catalanes encara tinc caixes per endreçar de la curta vida italiana. ( digueu-me desastre...alguns som aixi.)
Avui amb musica popoplare del sud em poso a fusionar part del contigut de les caixes + endreçar l'armari que fa anys que m'ho demana a crits + posar roba d'hivern i treure la d'estiu.
El resultat és trobar en bolsos abandonats en un racó perdut flyers de discoteques de adolescents, que te'n adones, no cau pas tant lluny on sortir significava llarga vida a les tardes. Tots i cada un dels bolsos trobats té per descomptat un pintallavis (ara entenc pq em desapareixen tant), trobes roba que ja no et posaras mai més i tickets de compra escrits en italià. Mitges de colors i et demanes si algun dia encara les aprofitaras. Escalfadors mig destrossats, sabates de taló que no uses. Deses la genollera expectant i una ferula que esperes no haver de fer servir mai més. Amb una presió a l'estomag deixes ben lluny la bossa de la càmara que algun any havia tret fum.
Trobes milers notes amagades escrites amb amor pel teu ex, que ara no té sentit descobrir. Trobes troçets de tu en un altre moment del temps.
Respires profundament i vas asumint a ritme de Zebda, ara, la gran mescla que acaba sent el nostre armari i com cada calaix, prestatge i raconet oblidat ens diu alguna coseta sobre naltros.

Mundos paralelos

2009-10-24T19:34:00.004+02:00

Des de que tenia quinze anys, havia hagut de patir aquella feixuga condemna.
Als catorze i tres dies li van diagnosticar aquella odiosa malaltia. “T’aniràs fent menuda menuda”, li va dir el metge. Ella va riure, no entenia pas res. Què significava allò? Ni ella ni la seva família li van donar més importància que la visita a un Doctor ben estrafolari, tal com les escultures que tenia a la saleta d’espera de colors estridents i poc avinguts.
A les dues setmanes es va trobar a la mare plorant al gronxador on li solia llegir contes de petita asseguda a la falda. La roba es va anar fent gran. I ella a l’any va ser recluida en aquella casa de parets de paper. Ara que la mare ja no hi era, ja es coneixia cada mil•límetre d’ imperfecció d’aquella casa. Cada passa havia sigut trepitjada infinitat de vegades abans. Els detalls havien sigut recorreguts per la mirada, pel tacte i fins i tot per l’olfacte una i una altre vegada fins que passaven desapercebuts. Dia rere dia igual que l’anterior, sense conèixer gent nova, sense veure llocs nous, sense vida...
Feia dos mesos que havia gosat saltar-se una de les normes més inculcades desde la pubertat. Va obrir la finestra! Va procurar protegir-se be: barret pel sol i samarreta de màniga llarga i. La sensació de brisa que topava la seva cara juntament amb la llum del sol, gairebé la fa caure rodona. Desprès del mareig del primer moment, l’emoció va recórrer des del dit petit del peu fins al cap damunt del barret blau de palla tintada. Un pessigolleig que omplia de vida les venes transportant oxigen al cervell.
Els batecs del seu cor eren tant ràpids que va pensar que en qualsevol moment petaria. La seva respiració, primer, massa curta i rapida, contribuïa a la sensació de mareig, d’estar en una altra realitat, de viure en un mon paral•lel. Una sensació de no tocar amb els peus a terra, de ser lleugera, de volar. Desprès s’estabilitzà i inspirava assaborint el sabor de la llibertat.
Aquesta va ser doncs la manera de sobreviure als llargs dies. Entre les 13h i la 14h tenia una cita amb l’exterior, una injecció d’adrenalina, veure els arbres que sense voler dibuixava a les seves parets en somnis. En estripar el paper que cobria un mon paral•lel que mai trepitjarà però ja havia pogut veure. I trencar les normes si no la deixen viure com el gerro buit que s’esquerda per si sol. I en aquelles hores mortes mirar la planteta de vora la finestra closa i recordar aquella hora de plenitud amb un verd intens com mai les plantes d’interior aconseguiran tenir.

És una proposta de relats Conjunts (el link el poso quan tingui un ptit peu plus d temps)

Calma i solitud

2009-10-19T14:11:00.008+02:00

De vegades despres de dies molt intensos un necessita calma. Aquella calma que transmet el mar a l'hivern i tu tot sol sense adornar t'endinses en tu mateix mentre deixes que el só de les ones fluixi. Mentres toques la sorra amb la punteta dels dits o fas figures sense sentit a la sorra.
Hi ha dies que tens ganes d'estar sol, no perque estas malament, no perque rebutgis els altres, sino perque el cap i el cos tambe és saturen d'emocions i la tranquilitat ens ajuda a posar les coses a lloc, a digerir, a absorbir a pair...
Com quan mirem el foc, hipnotitzats per la seva gama de colors, quan els sorolls d'una conversa son alients a nosaltres i només som capaços de sentir l'escalfor que despren. L'olor a brases i sentir les galtes de mes en mes vermelles.
Hi ha moments en que seure al cim d'una montanya i viure un paisatge determinat durants segons, minuts o fins i tot hores ens aporta pau interior i perdriem el temps com a referencia.
Hi ha dies per tot.

Més gran

2009-10-12T14:10:00.002+02:00

La Déjà es fa gran. Sí senyors si, ja se que molts us posareu les mans al cap al sentir aixo pero jo tambe em faig gran. Dintre d'una setmaneta compelixo un quart de segle ben bó amb la famosa frase, ara estaras mes aprop dels 30 que dels 20 que sol fer una gracia...
Una de les coses que et va desmostrant que et vas fent es son:

- Els teus amics quan arriba el divendres estan cansats i no volen sortir, com a molt massa una birreta i pel barri.

- El dia que aconsegueixes sortir vas al local on solies anar abans d marxar a viure fora i te'n adones que la majoria son més joves que tu. Intentes no fixarti gaire i colocarte entre gent que tingui com a minim un 2 al primer nombre de la seva edat.

-Quan canvies resignat pensant, que tot i aixi, no ets tant gran, te'n adones que ets la mes jove i que de sobte no et trobes amb nois, sino que son homes els que et miren.

- Els sopars amb els amics no solen ser porcions de pizzes sino a casa dels independitzats o en algun restaurant fashion-japonés.

-La gent ja no s'envia sms, sino que TRUCA.

-Uns 20 euros no es que no durin mes de mitja setmana com abans sino que abans de ser conscient de tenir-los a la cartera, ja han volat.

-Beure unes xibeques en una plaça, ja deu tenir cap gracia, ara si no son mojitos amb musica tropical de fons, la cosa no rutlla.

-La majoria dels teus amics, ja no estudien, fa anys que treballen. Algun de la carrera (primera) s'ha casat i d'altres s'han fet pares.

- se us acudeix alguna mes de les 3.500 coses q fan sentirte gran?

Gordos

2009-10-06T20:44:00.002+02:00

Esta vez, ecribo para recomendaros una pelicula que me ha sorprendido muy gratamente.
Al ver el anuncio por primera vez en el metro pensé que era la tipico film del estilo "mi novia gorda" o "el amor es ciego" o algo parecid,o sin contenido mas alla de unas cascajadas para mi absurdas, humillantes y 0 a nivel intelectual.
Obviamente no habia oido hablar de Gordos .

Si bien es cierto que azul oscuro casi negro, me gusto mucho no deberia ser extraño que el mismo director, David Sánche Arebalo, creara otro pequeño mundo detras de la pantalla al que darle vueltas al salir.
Para nada se habla de obesidad, o mas bien dicho, no de la obesidad por si sola. Con una fuerte carga psicologica, el fim gira entorno a fracasos personales del que no se salva ni un solo de los perfectamente bien escogidos perfiles de los personajes.

Vale la pena ir a verla.

Aigua o foc?

2009-10-02T15:09:00.006+02:00

Ara que vaig agafant, el ritmillo poc a poc (o aixo crec), i em dono petites concessions, voldria fer-vos alguna pregunteta.

Valoro molt coses que abans em passaven més per alt com:
-L'equilibri.
-L'energia.
-La calma.
-L'harmonia.
-Descubrir el mon dels chakras.

Aixó, però, no vol dir que oblidi coses com:
-El vigor.
-La passió.
-La força.
-o fins i tot l'agresivitat.

Estic mirant de fer Tai-chi i/o Yoga, n'heu fet? que us sembla?

Soc una persona força visceral, intintiva i espontanea, tot i que amb el temps vas pulint i matitzant una mica més cap on vols anar. Vosaltres com us deifnirieu? aigua alma o foc embogit?

Com costa obrir la paradeta!!

2009-09-28T00:11:00.002+02:00

Realment no em trobo despres d'un temps prudencia d'adaptació, dins la meva vida.
No tinc temps per fer tot el que voldria, o potser tot el que voldria son massa coses.
El rellotge em renya cada vegada que el miro perque no hi ha cap cita que no faci tart.
Les aglomeracions m'estressen de manera desorbitada (potser no nomes son les aglomeracions).
Abans de que s'acabi el dia ja estic morta.
I necessito el café de bon matí.
Com costa obrir la paradeta, de fet nose si ho aconseguire.
De moment em concedire encara uns dies més per adaptarme a aquesta ciutat que sempre m'ha agradat i ara em torna boja. Als meus amics que no paren ni un instant i on esta quiet deu ser pecat. O a la universitat on no tenir res a fer pel dia següent nomes pot ser un acudit, ben bé com a escola.
No voldria que els meus post es convertissin en un seguit de critiques a una adaptació forçada aixi que espero poc a poc trobar el meu lloc. Sino tancarem la paradeta.

Sal i pebre

2009-08-28T11:22:00.005+02:00

Sovint, la vida ens dona sorpreses i generalment amb el ritme frenétic que portem en la occidentalitat del dia a dia, de les presses per anar enlloc, les passem per alt.

Ahir mentre observava dues de les persones que més estimo en aquest món pensava en aquella extranya mescla, una abraçada entre sal i pebre.
Jo havia creat aquell deliciós gust agredolç i és que, quan els amics passen a ser familia i la familia segueix sent familia els lligams es dilueixen per tornar-se més fort creant una teranyina inmensa.
És ben cert que els amics son la familia que nosaltres escollim, i també es dificil fer aquesta selecció perque tots sabem que d'amics de debó ni ha que es conten amb els dits d'una mà.
Dès que soc aqui les meves responsabilitats s'han duplicat, però tot i aixi les faig de bon grat(és el que toca). Ejerceixo com a germana gran amb tots els ets i els uts que pot tenir una germana gran quan veu la seva nena feta una flor pansida despres d'un trencament (el primer seriós)de parella.
Ejerceixo d'amiga, per l'altra banda, quan la parella marxa molt més lluny, massa per a poder-la visitar. I dia rere dia intento ser amb elles creant un nou futur, cada una pel seu costat, fins que ahir, la sal i el pebre s'unien sense mi, mentre jo m'embadalia mirant-les desde darrera i creient fermament que tot anirà bé.

Qué en penseu dels amics i la familia? Els junteu? son coses diferents¿ son ben bé el mateix???

PD: per error i un click on no tocava vaig esborrar tots els links que tenia, si en voleu un aqui, diguem'ho ja estare encantada d posar-vos-el.

Solo necesitamos una noche

2009-08-23T22:11:00.007+02:00

Solamente necesitamos una noche,
todavia tengo tus ojos negros clavados en mi
y la imagen de tu piel oscura danzando al son de musicas caribeñas,
Me enseñaste algunos pasos y jamas reconociste lo mal que lo hacia.
Al finalizar cada canción un pequeño abrazo y tus palabras siempre intactas:
" és un placer, bailar contigo. gracias"
No se en que punto el baile dejo de ser senzillamente baile y la quimica se introdujo en cada poro de nuestra piel.
Fuí tu manguito esa noche,
ya me auguraste al entrar que yo seria tu pareja de baile.
El calor no importó, ni siquiera mis torpes ganas de aprender salsa.

Me hiciste pasar las manos por tu pelo demasiado tupido para poder introducir mis dedos entre tus cabellos, un sinfin de caracoles se escondia bajo la oscuridad.
Tu no dejabas de tocar el mio, de acariciarme el rostro.
Como un niño cuando descubre un extraño agradable.
Tu blanca sonrisa se me repite una y otra vez al mismo tiempo que tus dulces palabras
Inevitable borrar millones de pequeños detalles,
tu marca en mi cuello me obliga a pensarte.
Azucarada tortura.

Te hubiera preguntado 230 ideas que recorren mi cabeza pero solo me di cuenta al dia siguiente cuando ya todo se habia esfumado.
Me pregutaste si me volverias a ver, te dije que te quedaras con el recuerdo.
Y el consejo me lo aplico una y otra y infinitas veces porque nunca pense que algo tan fugaz podria ser tan especial.

Ja soc aqui

2009-07-30T17:28:00.003+02:00

Ja soc qui.
Soc a la meva ciutat, amb la meva familia i els meus amics, parlo la meva llengua i surto pels carrers que tant estimo, però no és com hom podria esperar.
He estat visquent un any fora de casa, parlant una llengua extrangera a diari i ara que porto una setmana aqui ja em manca el parlarla.

Un any convivint amb persones que desconeixia i ara seria capaç de llegir els seus pensaments amb la mirada. Gent amb qui m'he barallat, amb qui he rigut, amb qui he compartit menjars, dels bons i quan s'havien de llençar els podrits.
Gent que no s'assembla gens a mi, que mai haurien sigut de la meva colla d'amics senzillament per manca d'afinitats i tot i aixi el darrer dia no ni havia ni un que no es conmogués amb la idea d'un adeu.
Sis persones en un pis, no es feina facil pero si que et garenteix una vida Erasmus amb els seus ets i uts.

Al sortit al carrer, ara, de bon matí no son ni en Francesco ni en Nicola qui em pregunten com estic i em donen el bon dia amb una capuccino a la ma i un somriure d'orella a orella.
Acostumada a fer horaris ben extranys: menjar quan hi ha gana, dormir quan hi ha son, sense importar normes socials. Aquell pis de 4 habitacions era el nostre petit regne i ningú ens deia que haviem de fer. Una mica com Juan Palomo...
La vida allà era relaxada, res tenia massa importancia, arribar tart era la norma i les responsabilitats inexistens.
Amics d'arreu, amb carreres oposades a la teva, donant un punt de vista completament oposati com a llengua vehicular l'italià.

Ara me'n adono del sorollam de la gran ciutat que sempre he benerat, del soroll infernat del meu telefon fix quan sona i sona sens parar; de la gran desgracia al no ser de cap companyia de mobil que tingui trucades gratuites a la gent dl mateix operador.
Me'n adono que m'estresso per un no res i que aqui la gent corre, esbofega i segueix corrent. I el pitjor, a tothom li sembla normal, és més, si tu no ho fas pots arribar a estar assanyalat amb el dit i que et diguin que no fas res.

Veig moltes coses que abans semblaven no ser-hi. Tinc moltissimes ganes de fer moltes coses, tinc nous projectes i guardo molts records.

L'Erasmus es una experiencia en molt sentits, que m'ha absorbit completament durant molts mesos, ha sigut un trasbals en alguns moments i milers de coses positives en altres. El balanç, però, no l'he pogut fer fins el dia del seu final. Tinc moltes, moltissimes histories a explicar pero poc a poc s'aniran ordenant dincs del caos que tinc actualment a sobre. No soc la mateixa Déjà que va marxar, no em reconec ni a la foto del perfil, ni als colors del bloc, ni tan sols se molt be com encaminar el meu futur però ara nomes escribia per saludar-vos i per dir-vos que torno a ser entre vosaltres, ben aviat tornare a escriure.

qualcosa stranna

2009-06-03T12:10:00.002+02:00

A vegades penso que soc com una olivera. Les meves arrels costen a creixer, a formar-se pero tant bon punt el sol, l'aigua i l'aire fan la combinació perfecte tot canvia. Quan arrela, arrela de debó endinsant-se dins la terra. Mediterranea tant de forma com de sentiment.
Nose pas pq escric aixó, ni quin sentit té donar explicació als de l'altre banda que fa temps que reben noticies. Només escric sense pensar perqué de vegades no es pot viure i pensar al mateix temps aixi q ara em concentro i segur que mes endavant escriure tot el q aquest any no he pogut.

Ptons a tots ( sembla una carta aixo, merda! ja nose fer ni posts!!!)

Mirant el cel

2009-04-17T14:57:00.007+02:00

Ara, que parlo el català pel carrer, recordo aquell cel on massa sovint els nuvols es reunien i la pluja feia creixer el riu que creuava dos dies.
Sobre el pont, m'aturava sempre al bell mig mirava l'aigua, el ponte vecchio, suspirava i seguia el meu camí.

La pizza aqui no té el mateix sabor i el capuccino no porta ni l'escuma ni els meus dos cambrers preferits amb un somriure a la boca i un comliment preparat al mateix temps que el café. Nicola i Francesco, sempre vaig pensar que era la nineta dels seus ulls, una joveneta extrangera amb accent força marcat pero amb una premisa, prendre un capuccino cada dia. Ells sabien que jo estava encantada amb el nostre joc.

Avui he rebut un missatge bonic i senzill, com m'agraden a mi les coses. "Ti voglio bene" deia. Ni ell ni jo parlavem la nostra llengua materna, un esforç per entendre'ns, massa cops no ens compreniem pero a vegades un somriure o una abraçada era tot el que sabiem dir. Una mirada tenia moltes mes lletres que qualsevol de les nostres precaries converses.

Anyoro? Crec que sí, anyoro.

Els companys de pis que tantes nits brindaven amb mi o ens rescatavem els uns als altres per no ser pescats(/des) quan l'acohol no ens deixava veure clar. Resopóns hipercalórics quan tot just surtia el sol i riures.

Vaja, potser si que anyoro...

Converses a l'endemà

2009-03-04T15:23:00.002+01:00

Una nit d'aquelles entre riures, mossegades i llençols remoguts, ara que ja no erem tant valents, sense la copa com a escut, et vaig preguntar qué estudiaves.
La resposta encara em fa rumiar, setmanes més tart.
-Farmacia...però no m'agrada.
La meva reacció va ser massa previsible.
-I perqué ho estudies si no t'agrada?
Només podia escollir entre medicina, farmacia o dret.
Vaig pensar un instant i vaig tornar a preguntar:
-Com? Perque?
-Ja t'ho he dit.- em va respondre. A la meva familia tots son metges, farmaceutics o advocats.
No vaig dir res més.
Per dins, però, em preguntava si el fet de ser d'un petit poble de la Campania, regió entre Calabria i la Puglia, al sud d'Italia tindria alguna cosa a veure.

Cosetes per a la vista.

2009-02-28T10:51:00.002+01:00

Endivina, endivinalla. On s'ha fet cada foto?

">

cap 2: El temps

2009-02-15T17:51:00.004+01:00

Aqui la concepció de temps és molt diferent. Un dia poden semblar setmanes o una nit un instant. Molts Erasmus no es regeixen pel sol o la llum del dia. Molts dormen de dia i viuen la nit. No fan diversos apats als dia, sino que mengen quan tenen gana pero amb l'horari trasgiversat ...
Les setmanes es creen i es destrueixen a un ritme impresionant sense saber ben bé qué has fet dins de totes aquelles hores, aquells minuts viscuts.

Dins de casa el problema, però és més greu. Pots ser la persona mes activa del mon, que si t'endinses al meu saló i t'asseus en una butaca, l'atmosfera t'absorbeix i no et deixa anar. El minim indispensable de cul al sofà son dues bones hores pero el maxim encara no l'hem descobert. Cada nit algú hi dorm. És ben cert que tothom que arriba a casa ralenteix el seu ritme de vida i deixa les hores passar, el temps no té importancia. Extranyament, el temps no té importancia.

Mi piso capitulo 1: Fauna

2009-02-01T15:30:00.003+01:00

El numero de ocupantes de la casa o mejor dicho de "posto di letto" ( vulgarmente: camas) son 6 pero en realidad puede oscilar hasta 10, dependiendo de las visitas o amigos.

La casa se compone de dos habitaciones dobles y dos individuales.
En las individuales tenemos al hombretón de apariencia cavernicola pero corazón de mantequilla. Solo sus ojos verdes le delatan y cuando le pillas desprevenido. Suele agredir con las palabras y hacer chistes ingeniosos. No se valora como deberia.

En la otra "singola" encontramos al chico de gafas gruesas y mirada perdida. Suele empezar y terminar él la conversaciones que se acaban haciendo infinitamente largas. Nunca come en casa, va al comedor univeristario cada dia y en cada comida. Es cierto que primero, segundo y postre 2.80 euros es economico pero... Domingos baja al chino a por algo de arroz.

Las dos dobles ahora mismo son mixtas pero anteriormente hubo una de chicas. La mia.

La habitación de al lado contiene a dos amigos de adolescencia que cuando dejaron de parecer pareja empezaron a adoptar una relacion de hermanos con todos sus ventajas e incovenientes.
Ella es la chica de faldas y escotes que le gusta mantener la atención. No le gusta hacer las cosas sola y siempre se escuda con un hombre bonachón.

Él, el chico de pantalones bajados, calzoncillos a rallas y piercing en la lengua. Suelta tacos soeces por la boca sin ton ni son para dejar de ser un mimosin que despierta ternura. Provoca una ganas irrefrenables de abrazarle modo osito de peluche.

En la mia vivía hasta hace tres semanas una chica de pelo corto y sudaderas a cuadros. Su paso por la casa solía ser efimero, su (mi) habitación era su cobijo, le gustaba estar en ella. Pasaba largas horas en el ordenador viendo peliculas, hablando con Barcelona, mirando la vida de allá... El roce hace al cariño y las noche de "platea" con vino en la mano y platito de queso, no tiene precio.

Ahora convivo con el chico sigiloso. Es un caballero andante, no molesta, no ensucia, no desordena pero justamente esas con las poquillas cosas que puedo decir de él.

Los que no tienen habitación pero sí un sitio donde dormir son muchos y van rotando, asi que solo describiré la chica de pijama rosa que ve documentales sin parar. Es de las pocas que sigue fumando cigarrillos y no tabaco de liar. Cada centimo es de valor incalculable aqui en casa de los erasmus.

Y estos son mis coinquilinos, compañeros de piso, de erasmus y de vida, ahora mismo.

PD: En breve dejaré la doppia para ir a una singola!

un nuevo dia

2009-01-25T23:35:00.003+01:00

Abrió la puerta del balcón,
el viento hizo que el pañuelo que rodeaba su cuello
ondeara levemente y el sol provocó un guiño inesperado.
Miró hacia la calle, sonrió al vacio y pensó que hoy sería un nuevo dia.

¿ Y si me estubiera equivocando?

2009-01-21T16:13:00.006+01:00

¿Y si me estuviera equivocando?
¿Y si no encuentro nadie como yo porque este no es mi sitio?
¿Y si me costara años acomodarme a la vida de aqui? Y me refiero realmente a una vida, no el sucedaneo que hacemos creer, sino a una vida con los puntos sobre las ies.
Soy como soy porque me costo conseguirlo en su momento acaso ¿habia pensado que seria tan facil conseguirlo de nuevo?
Tal vez me no me satisfacen amigos de pega, una sonrisa falsa, una copa detras de una cabeza que pierde serrin.
Entonces ¿que? ¿que hago? ¿donde estoy? ¿Por que calle deberia perderme?

tal vez no pueda encontrar lo busco porque tal vez aqui no exista.

Torno a ser aqui

2009-01-14T20:31:00.000+01:00

Studiando

2009-01-11T15:50:00.002+01:00

Sono studiando e studiando e ancora studiando un po piu.
Domani ho il primo esami in Italia.
Non voglio andare al secondo appello.
Voglio rincontrarmi con i miei amici perche adesso tutti sono studiando troppo per fare un capuccino a mezzo giorno!
UF! amb aksta dialectica dema em suspenen.

Complicitat a dues bandes

2009-01-02T15:56:00.002+01:00

Poques vegades es dona una complicitat gairebé perfecte.
Una mirada amb la que no cal ni una sola paraula.
Un gest que et fa entendre el discurs que hauriem
de repetir en veu alta per a d'altres.
Poques vegades un somriure expresa mes que alegria i és captat pel teu igual.
Somnis i progectes compartits.
Maneres de veure la vida, tot i que amb certs matissos, i ganes de menjar-se el mon.
Poques vegades, però quan passa no es pot perdre la oportunitat.
La vida son sorpreses a agafar al vol, moments de regal, cops de vent.

PD: i no, no hi ha fotos, hi ha paraules.

Nieve

2008-12-29T15:19:00.004+01:00

Cuando no esperas nada mas allà de lo habitual
es cuando encuentras que el mundo no gira como tu pensabas
que la vida es una sorpresa y que no podemos desperdiciar
ni un solo segundo de respiración.
Como podia yo pensar cuando tres jovenes se montaban
en un coche gris, la de cosas que podrian suceder en un dia y medio.
Nieve, mucha nieve, algun que otro resbalon,
un intento de baño en las termas en plena noche y a la intemperie.
Una cerveza, otra cerveza, preguntas sobre la nada,
respuestas con mas nada y mas cerveza.
subir seis en un coche, reir, botar, reir, llegar.
Beber, bailar, cantar, preguntas indiscretas
respuestas muy discretas, bailar mas
y mas juntos y todos juntos.
Escuchar en una noche un "¿me llamaras?" y
un "¿te puedo llamar?" de bocas distitas y no entender nada.
Y seguir bailando y seguir cantando y seguir sonriendo.
Comer una crepe chocolateada y dormir en una cama de cuatro
levantarse a las pocas horas y pisar nieve
y buscar, buscar, buscar y no encontrar.
Explicar batallitas y reir hasta que nos duela la barriga
y al octavo Cd llegar a casa y pensar en todo lo ocurrido.
Y con imagenes borrosas y memoria de pez, sonreir antes de dormir.

Bon nadal

2008-12-25T00:10:00.003+01:00

BON NADAL A TOTS

He tornat a casa

2008-12-21T15:00:00.002+01:00

Una altre proposta de Relats conjunts

2008-12-16T15:53:00.004+01:00

Despedidas descafeinadas
en plena piazza san Lorenzo, entre vendedores de bolsos de colores
y tursitas de todas nacionalidades surge un "hasta luego, creo que ya no nos vemos"
y un abrazo a medias con sabor a ruido.
Sin acabar de entender las palabras que pronunciabamos
nos distanciamos y aparentemente todo ocurre de igual forma que cada dia,
nos veremos en dos horas; solo que esta vez oleran a enero.

Els dies d'abans

2008-12-10T15:22:00.001+01:00

Decepcions

2008-12-06T19:27:00.003+01:00

Les esperances son necessaries per viure, per tirar endavant
pero tal vegada ens traeixen i al recolzarnos en els somnis
ens decepcionen.
Aquelles persones a les que dones l'anima, el cor i el cos
i de sobte sembla que tot s'escola per l'aiguera,
no mereixen el que els hi havies ofert.
Això, però, nomes ho descobreixes dies mes tart i amb una esqueda dins del pit.
Aquelles persones a les que posaries la ma al foc i de ben cert que et cremaries.
Aquelles direm un no t'apropis gaire que el foc crema i les persones fan mal.

Ciutats

2008-12-01T16:09:00.004+01:00

Les ciutats totes tenen un color que les diferencia de les altres
tenen una olor especial
i un moviment caracteristic.
Les ciutat semblen solides, inmobils
però trapelles ens enganyen i quan ens descuidem
es tornen mogudes, rapides, vives.
En realitat son elles les que ens miren quan apareixem per primer cop
ens acullen fredes, a vegades, amigables d'altres
i deixen que poc a poc ens fem pas dins del seu esquelet de pedra.
Saben que tenen parts mes estimades, part mes amagades i parts per descubrir.

Quina és la teva ciutat preferida? ( jo acabo de ser a Roma, sense paraules...)

A vegades

2008-11-24T01:39:00.003+01:00

A vegades necessites una empenta
una espurneta d'amor
una abraçada
una mirada dolça,
a vegades nomes necessitem petits gestos
per seguir endavant.

Agafar aire i mira amunt
i pensar que cim encara és lluny
i el camí planer.

A vegades necessitem ser necessitats
recordar el que erem, el que som i seguirem sent.
Només a vegades...

Cuando

2008-11-20T16:29:00.003+01:00

Cuando en tiempos en que una niña, solo lo es, si lleva falda, tacones, se pinta los ojos y lleva el pelo largo.
Cuando ser guapa es la obligación aunque camuflada con falsas palabras.
Cuando ser hombre parece ir de la mano a intentar ligar todo lo que sus ojos sean capaces de ver, babear, tocar, besar.

La noche, entonces, no me gusta.

Me monto en mi bici vieja, pintada a trozos, oxidada a otros y pedaleo lo mas fuerte que puedo.
El viento golpea mi cara tapada en parte por una bufanda roja, dejando que las lagrimas fluyan librement al son de unos pedales ruidosos.
Llego a la plaza de siempre, sigo a la segunda donde hago las dos vueltas de rigor, llego al puente y mirando al rio, lloro.
Lloro por todo y por nada, por no saber si soy o ni siquiera he llegado a ser.
Por los queridos y por los quedan por querer. Por los desaparecidos, por los que quieren desaparecer, por los que estan y los que apareceran.
Lloro por llorar, descansar, para agotar, para sentir.
Y luego los pedales cantan la nana que lleva a casa, una noche mas.

Reflexionant

2008-11-14T16:48:00.001+01:00

Des de una distancia prudencial Crim, l’àngel en discòrdia, ja feia ben bé 16 minuts que observava l’escena. Mut i Res tenien un aire de reflexionar lo irreflexionable. Ulls en blanc mirant al cel, més amunt del cel, aixecant una cella, l’altre, girant el cap. Sense mirar-se ni una sola vegada. Crim seguia intentant desxifrar els seus pensaments lleugers com els núvols als que estaven recolzats. Ja tenia una llista mental del que podia ser important però què equivocat estava…

Mut: m’estima? O no m’estima? Sembla sempre molt amable amb mi però...i si no m’estima? Potser esta pensant el mateix que jo i això voldrà dir que m’estima! Sí, sí segur que m’estima. Està aquí al meu costat, oi? Això és que m’estima!! Però…si m’estima perquè no m’ho diu? Esta clar que si no m’ho diu és que no m’estima i no m’estima gens! Gens ni mica, fins i tot m’odia! Ui espera un moment...de l’amor a l’odi només hi ha un pas. Decidit, M’estima.

Res: Ara em menjaria una xocolata desfeta d’aquella fosca, fosca, feta a foc lent. Tota espessa, cremosa, dolceta. Ja la noto als llavis. L’aniria remenant poc a poc veient com agafa cós, consistència i quan estigués al punt just muntaria la nata. Ai la nata per sobre, només de pensar-ho les ales se’m estarrufen. Seria el millor berenar de la meva vida.

Crim: Una idea, nois! Desperteu! A la de tres diem en veu alta el que estem pensant.
Unaaaa, doooos i treeees.

Mut: Res m’estima!

Res: Vull una xocolata amb nata!

Crim: Què coi és el que val la pena pensar tanta estona?

Una altre proposta de Relats conjunts.

Problemas de convivencia

2008-11-11T20:40:00.004+01:00

Problemas de la convivencia:

- ¿de quien son esos platos de la pila?
- hace frio, ¿ponemos la calefacción de una P vez?
- si invitas a 20 personas a cenar, me podrias avisar, tambien es mi casa.
- la basura se tiene que tirar cuando este llena.
- No poner la musica a tope a las 6 de la mañana. Hay gente que duerme.
- No se ponen lavadoras para una chaqueta solo.
- Yo no tengo que hacerme responsable de tooooooodas las cosas externas por hablar el idioma y tu no.
- ¿Piensas airear el submarino en el que se esta convirtiendo el salon?
- ¿Puedes saludar cuando te levantas?
-etc, etc, etc, etc, etc, etc, etc, etc

El plaer de les petites coses

2008-11-05T15:26:00.004+01:00

De vegades és el plaer a les petites coses el que fa
que un somriure se't dibuixi als llavis,
que un dia sigui satisfactori
o senzillament gaudir d'un dia mes.
Caminar en un dia de pluja i descobrir,
sota el mateix paraigües que el teu milor amic,
part de la ciutat amagada entre els carrerons.
Fer panellets entre cares amables, torrar castanyes, i cantar cançons amb la guitarra més barata que s'ha trobat mai.
Fer un café amb la Joana i descubrir que realment tenim coses en comú, pensar en estar poca estona i adonarse'n que les agulles del rellotge han fet de les seves i el café tenia gust a tarda de novembre.
Buscar la cupula del duomo en un dia de boira espessa, trobarla i caminar fins el riu sense més intenció que la de observar el paisatge d'aquell instant.

Quin ha sigut el teu petit moment d'avui?

Lleis

2008-10-30T00:48:00.003+01:00

Lleis que descontenten, lleis que privatitzen una educació publica, lleis que simplifiquen, menys problemes, menys professors, menys presupostos, menys estudiants?

Firenze

2008-10-24T19:55:00.002+02:00

Despres d'un mes les coses s'endrecen soles
comences a tornar a trobar el teu camí
tens el teu grupet d'amics, amics com els de sempre,
ells seran aqui la teva familia.
tens casa teva i la sents teva. Et tires al sofa com sempre ho has fet, et prepares els menjarets que vols, portes a la gent que et ve d gust que vingui.
I et posen internet a casa.
Llavors si que pots dir que has començat en condicions, una nova época a la teva vida.

Ara si!

2008-09-27T19:31:00.003+02:00

Ara si!
ja puc dir que tinc casa. Ja puc dir que he passat per la uni. Que dormo al meu llit, que obro l'armari i estan les meves coses.
Ja puc dir que passejo per la meva ciutat. Diria que parlo italia si fos veritat. Hem anat a l'Ikea i hem pagat milions de monetes de fiança.
I vaja que encara no estic adaptada pero suposo q poc a poc.
Xurrimangant wifi als veint pero esperant poder actualitzar sovint i sentir-os mes a prop ara que soc lluny. Us enyoro.

Hi ha animes que mai s'obliden

2008-09-16T13:57:00.002+02:00

Hi ha animes que mai s’obliden.
Vas arribar a casa dins d’una caixeta de cartró en una època on et necessitàvem nosaltres a tu més que tu a nosaltres.
La petita de la casa de seguida es va abalançar sobre el teu cos poruc i minúscul. Jo sempre més prudent et mirava des de la seguretat d’un pam més enllà. La mare mirava les reaccions de les nenes i no va caler dir que el nouvingut seria el rei de la casa a partir d’aquell minut.
A mi sempre em vas escatimar esgarrapades.
Teníem un pacte tu i jo. Tu venies i jo t’estimava i quan te’n cansaves marxaves sense compliments i jo mai t’ho retrauria.
Altres més valents no li donaven importància a unes ungles juganeres i unes dents com agulles que deixaven el seu rastre.
Sigil•losament entraves a l’habitació obscura quan totes dormíem i feies la teva ronda habitual. Passaves a donar les bones nits i t’aclofaves unes hores a cada llit, com un pare dona un bes als seus infants. Innombrables cops et recordo als meus peus, hivern o estiu això era el que menys importava.
En moments de malaltia i desesperança sé que vas ser tu qui em va donar les forces. Calmat em miraves i m’acompanyaves sempre. Em cuidaves dissimulat, sense fer-te notar però present a tothora. A voltes ni acaronar-te podia però no desisties i seguies al meu costat
Ara, imagino el teu caminar elegant,marxant pausadament, com en els últims dies cap el mon dels gats i des de allà ens vigilaràs com sempre has fet, Peter.
I nosaltres des d’aquí no oblidarem mai l’ànima del millor gat del món, com sempre et deia, el meu gat preferit perquè una part de nosaltres marxa amb tu.

Dies de Revolució

2008-09-08T14:12:00.002+02:00

No és que es estigui eternament capficada,
Ni que m'hagi oblidat de vosaltres,
No es que deixi el bloc penjat,
Ni que no tingui ganes de tornar a postejar,
Simplement venen dies de canvi i de revolució.
La meva vida esta a punt de fer un gir de 180 graus,
encara que nomes sigui per un 1 any.
Aixi q podeu imaginar l'stress, preparatius, despedides, etc.
Tinc ganes d tornar a tenir la meva nova vida en ordre i serà d'aki res.

PD: Ah! i no us escapareu d el repor fotografic de Croacia, a mi akst pais em va deixar amb la boca oberta.

un ptonas i fins aviat.

Ofuscated

2008-08-21T13:15:00.000+02:00

Tres dies

2008-08-14T21:06:00.008+02:00

Tres dies sense tele, sense mobil, sense agobios, sense calor.
Tres dies de sol, de platja, de passar el dia en barca.
D'amistat, de xerrar sense parar, de coneixe'ns una mica mes, de compartir.
De ser, d'estimar, de vetllar per l'altre i passar-ho molt i molt bé, vora el mar.

Pintar

2008-08-08T15:04:00.002+02:00

Arrosegar mobles, posar-se un mocador al cap, empaperar el terra de diaris vells i pintar i pintar i pintar. Renovar, refer, remodelar, reorganitzar i donar esperances...

parte de la diversión

2008-07-31T21:13:00.000+02:00

Y que seria de los veranos sin esas quedadas delante del portatil con los amigos. Una guia de viaje para cada uno e intentando cuadrar los posibles itinerarios, del pais con el que soñamos. Sin la emoción de conocer lugares nuevos que esperan nuestra llegada. Que seria de estos dias sin el imaginar de las calles del imminente destino, el hablar de sus gente, el color de su cultura, el olor de su mar y el arte de su patrimonio?
No es acaso organizar el viaje parte de este? No empieza a ser parte de la diversión?
Pues gozad todos. Porque estoy deseando coger la maleta y largarme. Esta vez Croacia es la elegida. Dubrovnik, Split, Hvar, Korkula y Mostar. Hasta aqui puedo leer...

Puede?

2008-07-27T20:28:00.003+02:00

Puede el amor esfumarse sin que nada ocurra?

Puede finalizar sin mas, como quien termina un libro, una pelicula?

Puede marchitarse como flor de primavera?

Puede? Puede?

et fas gran

2008-07-23T20:39:00.002+02:00

Et dones compte que et fas gran quan:

1. Dels teus amics pocs segueixen estudiant fins i tot els de carreres "llargues" ja van acabant.

2. Els amics de carreres "curtes" ja son semijefes.

3. Els independitzats no arriba al 50% pero saps que d'aqui ha dos anys el supera segur.

4. Els 20 euros que treus del caixer desapareixen abans te'n puguis adonar.

5. Si al cap de setmana surt dos dies seguit fins les tantes el tercer ets un zombi total inutil completament incapaç d'assolir l'estat de vigilia de la resta de mortals.

6. A la Disco hi ha gent mes jove que tu! a vegades molt més jove que tu!!

7. Ja no passes amb el mateix saldo de mobil que abans que nomes feies servir per missatges.

8. Ja no et sap tant de greu agafar algun taxi, si cal.

9. Ja conexes a un parell d'embarassades de la teva edat.

10. Algun ja sta fent el doctorat i algun algun altre ja s'ha tret les opos.

11. Com corre el temps...

PD: ja se que no us ho prendreu gens en serio pq soc d les pekes per aki pro...intenteu posar-vos al meu lloc.

Harley Davidson

2008-07-19T13:31:00.001+02:00

perque tard o d'hora pujarem sobre una d'aquestes, agafarem la carretera i el vent ens farà sentir vius.
Sé que m'agafaré fort a tu i sentiré la teva olor inconfusible.
I al canviar els paper, quan jo condueixi, tu delicadament m'abraçaras i sentiras la nostra unió en un especial vehicle de dues rodes.

porta

2008-07-14T21:44:00.006+02:00

Avui tanco la porta dels malçons del passat.

De les angunies, del revèssos que encares amb serenitat.

De les males passades a les que regales un bon somriure.

Cicatritzo ara, aquest passat, per fi; amb 5 punts i una agulla
que zitzagueja, una vegada mes, dibuixant la meva pell.

Avui tanco la porta de l'ahir.

Despertar

2008-07-08T14:26:00.001+02:00

Sé que habrá un día en que abrir los ojos
y encontrarte a mi lado no será nada extraño,
que tocar tu dulce piel, sin intención,
durante la noche no será nada inusual
El primer beso de la mañana
no dudo que me lo daras con los ojos todavia cerrados.
Pero de mientras ese pequeño momento me llena tanto los pulmones
como para coger aire y empezar un nuevo día.

tornant a escriure

2008-07-02T16:40:00.006+02:00

Després de temps, de molt temps sense escriure. Aqui el teniu. Un relat despres d'un any de silenci literari. Aixó de fer un curset d'estiu fa picar el cuquet més del que esperava i ara em quedo tranquil·la pensant que no he perdut les idees o les ganes d'escriure. A veure qué us sembla...

Disco
Al entrar al Niko’s el volum de la musica estrident va fer que la Noelia sentis com les ones sonores col•lisionaven contra el seu pit.
Mai li havia agradat la musica gaire alta. Va anar a la barra per demanar qualsevol combinat fort. Necessitava gresca desprès de la selectivitat.
Tant d’esforç havia merescut la pena; si al final resultaria que el seu tutor tenia raó i que si no treia més bones notes seria perquè ella no ho volia.

Ara ja podria fer una de les tres mil carreres que sa mare escollis perquè el que era ella no tenia ni la menor idea de què fer l’any vinent.
Va tornar a la rotllana del seu grup d’amics que ballaven, amb molta energia les noies i més timidesa els nois, excepte en Raúl que feia riure intencionadament amb els seus passos de ball espontanis.
La idea de festa boja tal com ella l’esperava, no va començar a sorgir fins la tercera copa, on la rigidesa i la tensió es van evaporar en aquell petit local de calor penetrant.
Poc a poc la inseguretat i la por a no voler fer cap ridícula carrera que ella no escolliria es va anar esvaint. El ritme va anar apoderant-se dels seus companys de classe i la esperada diversió va semblar que arribava.
Noelia va aferrar-se a la mà de la Núria i la va fer pujar amb ella al podi.
Des de dalt, tot es veia molt millor, se sentia molt millor. Estava farta de ser a baix amb la resta. De no aconseguir mai arribar als objectius que es proposava o el que era pitjor, no tenir objectius als quals no poder assolir.

Ella, aquella nit ballava frenèticament, agafant-se els cabells rinxolats i intentant seduir a qualsevol, que se la volgués mirar. Ella era allà, demanant a crits que la desitgessin.
Núria va fer baixar la seva amiga del petit podi rectangular en veure el seu estat etílic; i es que l’últim tequila se li havien pujat al cap, li va confessar.
Observant cada un dels membres de la seva colla, ella no desentonava gens, de fet com mes avançaven les hores dins del Niko’s menys joves sobris s’hi trobaven i el nombre de noies que ballaven soles s’anava reduint.

Quan es disposava a tornar a la barra va ensopegar amb un graó donant un cop de cap contra la cara d’un noi morè. Tots dos anaven ben cecs d’alcohol i no va caler ni la disculpa de la noia perquè s’emboliquessin sense miraments. Ni un hola, ni un com et dius, cap paraula; simplement l’apropament d’ella, agosarat si no fos per les circumstancies, va fer que s’apoderessin d’aquella cantonada fosca on es trobaven.
El local ple d’adolescents va tancar les portes a la mitja hora del sotrac afortunat.
La colla segurament hauria marxat cap a casa, la majoria tenien hora de tornada.
Noelia no va dubtar en marxar al pis d’aquell moreno d’ulls verds que li oferia el seu llit a 10 minuts d’allí.

L’endemà al obrir als ulls es va trobar en una habitació que no li era estranya. Ella havia estat allí. Malgrat les punxades incessants que sentia com un martelleig dins el cap, va llevar-se. Es va acostar al bany i va sentir el soroll de la dutxa, va córrer la cortina de bombolles de sabó i va ser llavors quan tot va cobrar sentit. Era ell.

- Bon dia amor!

Tant de temps intentant oblidar en Xavi perquè en un instant l’esforç s’enderroqués com una casa mal construïda. Dos anys de relació infructuosos que va aconseguir segar amb suor i llàgrimes. No respondre les seves trucades insistents, fins i tot a altes hores de la matinada. Aquella barrera construïda amb maons d’acer se l’havia esfondrat en una nit d’embriagament. El temple de la distancia desapareixia com un oasis en mig del desert, el pont que havia creuat per anar a parar a l’altre riba perdia alçada per segons.
Noelia se’l va mirar asseguda des de la tassa del wàter i li va dir:

- Ara, ja sé el que vull, seré arquitecte.

Mar de Borja

PD: ajudeu-me a buscar titol, no m'acaba d'encaixar.

somiem una mica

2008-06-28T01:21:00.001+02:00

On us agradaria anar aquest estiu?

Benvinguda a l'estiu

2008-06-18T14:28:00.002+02:00

Ara venen dies de sol,
nits de sopar prenent la fresca i anar dormir a les tantes.
Omplirem els caps de setmana d'escapadetes
farem cursets d'estiu i ens broncejarem la pell.
Ara farem gresca i xerinola
nits llargues entre amics i copes buides sobre la taula
i gaudirem, així, de l'estiu. (com cada any)

el primer cop

2008-06-14T00:54:00.000+02:00

teorias de la Felicitat

2008-06-09T17:08:00.011+02:00

Potser pensareu que estic boja pro estudiant, estudiant, m'he dit: aixó els hi preguntaras als bloggaires! Farta de llegir teories sobre la felicitat i el benestar us en posaré algunes a veure quina s'apropa més al que penseu, ok?

* La teoría del Flujo (lleig): de Csiksntmihalyi. La experiencia placentera de flujo se producirá a tráves de la concentración intensa de la tarea que mantiene equilibrados el reto y las habilidades personales. Cuando no se da tal equilibrio, si la actividad es demasiado fácil se produce aburrimiento y si es demasiado dificil, ansiedad.

* Teoria Bottom-up: entiende la felicidad como resultado de la suma de muchos pequeños placeres o colección de momentos felices.

* Teoria Top-Down: Entienden que uno disfruta de placeres porque es feliz y posee una propensión global a experimentar las cosas de manera positiva.

* Teorías finalistas:La felicidad se logra al alcanzar determinados estados objetivos, metas o satisfacción de necessidades.

* Teorías de la actividad: La felicidad no reside en la satisfacción de metas o estados finales sino en la propia actividad humana.

Quina escull tu? tens alguna altre teoria?
Per avui deixem de banda la típica pregunta de qué es la felicitat i ens mullem amb teories.

paissatges plujosos

2008-06-06T19:04:00.002+02:00

Ens vam amagar de la pluja persistent que enrogia el cel
i tenyia la ciutat de rosa palid
i sota aquella jaqueta teva, en una cova improvisada,
em vaig adonar que la meva
propera ciutat seria el cuadre perfecte,
pintat amb acuarel·les d'aigua de pluja.

sabates

2008-06-03T19:48:00.000+02:00

Sol

2008-06-01T18:37:00.004+02:00

¿Amanecer o atardecer?

examenes

2008-05-29T14:41:00.007+02:00

necessito fer una cosa:

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH!

Gradesa

2008-05-25T20:47:00.003+02:00

És quan soc aquí dalt que crec que ha valgut la pena el llarg viatge.
Al inspirar i sentir l’aire fred com s’escola per les narius i s’endinsa faringe avall fins contrastar amb l’escalfor de les meves entranyes.
És llavors quan sento que soc una petita peça dins d’aquest trencaclosques perfecte.
Qui seria capaç de crear aquest boira espessa que m’impedeix veure mes enllà dels rocs?Qui?
La grandesa envaeix l’esser al trobar-se al cim d’una muntanya.
La mateixa immensitat de formar part del tot.
Si res i tot és el mateix llavors no soc res més que tota la part de la matèria.

Agafar-se ben fort al bastó, que m’ajuda a caminar, i reflexionar i pensar i deixar volar la ment. La coixesa mai m’ha impedit tirar endavant o potser soc jo qui no li he deixat a ella interposar-se al meu camí.
Començar a no notar els ditets dels peus i gaudir de la panoràmica que ens ofereix aquest paradís. Imaginar-se volant entre l’escarpada serra amunt i avall sense tenir consciencia del cos.

Mai ningú va saber res més de Fox, ningú va poder imaginar que el cos va quedar congelat mentre somiava a ser l’amo del mon i el mes petit dels nans alhora.

Un nova proposta de Relats Conjunts

Qué me'n dius?

2008-05-21T16:25:00.001+02:00

iaia

2008-05-17T00:50:00.002+02:00

I si quan sigui gran soc una d'aquestes iaies que es pinten els morros rosa fuccia,
els ulls de color verd, em poso roba de colors llampants i que no combinint i un munt de joies? I si soc una iaia-lloro?...i ben felices i guapes que es veuen elles. Potser jo...

I vosaltres com creieu que sereu quan sigueu avis? O com voleu ser?

tres germanes

2008-05-12T14:11:00.000+02:00

Tot i un cartell d'aparença hllywoodense 100% esteu davant d'una obra de Txekhov.
Tan actual ara com d'aqui deu anys o fa deu. En el nucli d'una familia es desenvolupa l'historia que es posa en escena. Comença com una comedieta de diumenge i a mesura que avancen els minuts la qualitat aumenta espectacularment in creixendo amb un final brillant.
Et fas teu cada personantge i no n'hi cap de preferit.Tots al seu punt, ni massa ni poc, tots amb el seu puntet. No hi han bons ni dolents com a la vida, tots ens equivoquem, fracasem i triunfem.
Jo em vas identificar clarament amb un personantge; som tres germanes a casa, un fet inevitable, docs.
Moments de musical, preformance, flashback i dinamisme.
Fa riure i fa plorar i desde fora es molt mes facil entendre els punts de vista de cada un dels familiar d'una familia, al cap i a la fi habitual...

Una obra mestra. Molt recomanada! preciosa.

Pedres

2008-05-08T23:53:00.001+02:00

Mai les pedres del camí m'havien semblat tant boniques

Com son les vostres pedres?

puente

2008-05-06T15:31:00.002+02:00

Adivina adivinanza:
¿Donde he estado soñando estos días? o (que no es lo mismo)
¿Donde he pasado un puente de enueño?

Son

2008-04-30T01:25:00.001+02:00

Somni d’una nit d’estiu
Relaxament total
Fatiga màxima
Somnis sense sentit
Persones desconegudes diuen frases extranyes
Dormir a gust
El nostre llit
El nostre coixí
La funda nòrdica
L’olor a llençols nets
Dormir acompanyats.

La son.
Son de nadó
Son de migdiada
Son de quan sona el despertador
De dormir davant la tele.

Son, soneta vine aquí.

PD: marxo a somiar

2 anyets i 16 dies

2008-04-27T12:01:00.025+02:00

Un tal dia com avui, o millor dit un tal dia 10 d'abril del 2006 un bloc anomenat Déjà vie s'obria amb poca experiencia en la cibernautica (nose ni si es diu aixi) i cap en el mon dels blocs.

Molta aigua ha plogut desde llavors com diria el meu avi. Les circunstancies en les va començar eren més que dificils, res a veure amb les de ara. Fins i tot el nom de la pagina feia referencia a coses ja viscudes i explico el que viuré.

Ja no sol fotografies meves facilment reconeixibles.

Ultimament no escric en altres llengues que no siguin el català, tot i que sempre tinc algun remalazo. ;)
Ja no publico pausadament, incansablement cada 2 dies, sino que vaig més aviat a trompicons. Abans responia cada comentari abans que us poguessiu adonar, ara responc quan vosalres ja porteu uns quans post publicats. Escric quan tinc un moment sense interrupcions, que costa de trobar.

Però tot i aixi algú em va dir (Núr) que els blocs canvien pq les persones que l'escriuen canvien també. I qué és aixó si no la vida?

No podia acabar el mes sense fer un petit post com aquest.

Ara aprofito per entregar alguns regalets, dic, premis que han arribat per correu certificat als que he fet força cas omis fins ara: Per voltros.

Li otorgo a la núr pq m'encanta la seva senzilla, frescor i vitalitat.

Aquest és per en Xexu perqué m'agrada com explica les coses, pq té una juventud interior (i exterior) facilment aconseguible i pq m'encanta que corris per aqui.

Aquest per la Jo mateixa pq és incansable pq té un cor d'argent i pq s'ho mereix.

Feliç Sant Jordi

2008-04-23T14:28:00.003+02:00

-Ya veras tengo una sorpresita para ti, va dir en Gustavo mentre l’Anna li començava a desbotonar la camisa.
-¿Una sorpresa? Li va xiuxiuejar sensualment a l'orella.
Potser s’ha enrecordat de la llegenda que li vaig explicar ara fa un any per telèfon quan en Gustavo preparava una convenció a Zurich. Potser em regalarà una rosa o potser millor, em regalarà un llibre!!
-Mi niña, va dir mirant-la als ulls, ¿Crees que no me acuerdo de cada palabra que sale por tu boquita linda?

L’Anna s’ha preguntat una mil vegades com es pot haver enamorat d’algú amb tant poques similituds al seu ideal imaginari però sempre s’ha donat per vençuda. L’amor és així, es responia, i aprofitava cada moment amb ell com si fos el darrer perquè tot i que en Gustavo volava desenes de vegades a l’any mai eren suficients avions per dormir cada nit al seu costat.

-A ver si lo adivino…tiene que ver con Sant Jordi.
-Anda que rápido me has pillao. Pues por ser tan lista ahora vas a flipar.
Agafa la seva corbata estesa per terra i li envena els ulls a la noia expectant de plaer.
-¿Has venido juguetón de Corea, no?
-No cielo, yo juguetón soy siempre, pero no podia permitir que me sacaras ventaja. Estabas a puntito de descubrir mi sorpresa y eso no puede ser. Abans d’acabar la frase li lleva el vestit de primavera per poder-la contemplar nua.
Ella ho sap i no dubta en estirar-se ben còmode al llit mentre s’acaricia per tot el cos imaginant la cara del seu xicot.

-Y puedo desabrocharte el pantalón o ¿eso también se me está vetado? Diu ella passant-se la llengua lentament per sobre els llavis.
-Hasta con los ojos vendados me sacas ventaja niña, que tremenda eres!
-Un botón, dos botones y…tres botones para mi.
Gustavo no pot evitar una erecció prominent. Aquesta noia sempre l’ha tornat boig.
Ella més picarona que mai es descorda els sostens delicadament escollits per la ocasió i deixa que ell els hi enretiri.

-¿En igualdad de condiciones?
Gustavo no dubta ni instant en treure’s ràpidament la camisa oberta que duia per poder respondre un Sí i llançar-se sobre l’Anna, preciosa només amb unes calcetes roig transparent.
Se li apropa dolçament, retenint els impulsos de menjar-se-la a mossegades per mostrar-li la esperada sorpresa.
Li descorda a poc a poc la corbata grisa que rellisca pel seu rostre i veu un somriure llaminer.

-Ven aquí que te vea bien ahora.
En Gustavo a quatre potes movent el cul amb el seu caminar sobre el llit mostra la seva robusta figura sense complexes i amb molt d’encant.

-¿Que es esto? Exclama l’Anna senyalant la seva espatlla dreta del noi.
Gustavo la mira divertit.
-¿Oye nene que qué es este tatuaje que te has hecho? Quina figura més lletja, nono horrorosa, sense cap sentit i tant gran, a més, a sobre, aixó és per tota la vida. No pot ser, no pot ser que hagi fet aixó.

-Amorcito esta es tu sorpresa, el dragón de tu leyenda, el San Jordi que me decías. Tu dia preferido del año! ¿No es hoy su día? ¿ No te alegras mi amor?

-Ay mi niño! cuanto te quiero- li diu l’Anna abraçant-lo mentre pensa que el seu drac no era així, però, ben mirat ho podria arribar a ser. Tampoc és tant lleig.

Una nova proposta de: relats conjunts.

Déjà estudiant erasmus

2008-04-21T12:48:00.004+02:00

La Déjà marxa d'Erasmus, aixó ja us ho vaig anunciar fa uns dies pero d'aqui se'n deriven mooooooooooltes coses:

* Vaig a viure a un pais diferent on no tinc familiars ni amics (de moment)

* La Déjà s'independitza! Deixo el niu de sempre per anar a parar a un pis compratit.

* Discernir quina part de la casa endurme i quina no cal.

* No paro de buscar beques per poder tenir un petit coixinet i fotre'm la més petita patacada economica de tot erasmus.

* Mirar asignatures d'una universitat en que, obviament, tot està en italià i comprovar si tenen el mateix pla d'estudis que les d'aqui i escollir les que més m'agradin.

* Prepararme mentalment de que l'any que vé no caminaré per la meva ciutat, ni em llevaré amb els crits de ma germana, ni la mama em farà el dinar, ni el papa (ais el papa)...

* Fer-li saber al meu senyor papa que no veurà la nena tant sovint com voldria.

* ni veure la petarrufa com et llegeix les redaccions, estupendes per la seva edat ( i q ningú digui q s amor d germana pq ja ho sé!)

* Coneixer un munt de gent nova d'aqui, d'allà i de mes enllà.

*Aprendre una nova llengua i aconseguir seguir una classe.

*I com no tenir una condició especial, ser un especimen diferent dins els estudiants. Ser una eramus.

Vosaltres heu sigut erasmus? Heu estudiat o treballat fora alguna vegada?

PD: ah! i no pregunteu com pero la Déjà de sempre ha tornat.

planta

2008-04-19T14:23:00.000+02:00

Cada dia estic més segura de ser una planta,
potser un lliri, blanc inmaculat,
una tulipa de primavera,
una olivera, preciosa fortalesa
o una rosa amb vestit de nit.

Soc una flor, un arbre o una fulla verda
que necessita la pluja per respirar
el sol per creixer
i el vent per bellugarse.

Necessito mullarme sencera
quan decideixes regar les terres
banyarme en els raig de sol
quan l'estació permet una escalfor agradable
perdre'm per la boira juganera de la tardor
o corre com el vent fent zigazagues.

Una planta tant lligada al cel com a la terra, així soc jo.

Ulls de foc i ulls de bosc

2008-04-14T12:56:00.003+02:00

T’hipnotitzarem amb ulls de foc i ulls de bosc
i alhora sé que ens hipnotitzaràs
que sabràs massa bé com és el nostre rostre.
Per descomptat conec les teves intencions
però un mocador no és suficient per enredar-te
a ella li afegeixes temps i a mi me’n restes.
Per això la meva mirada es mes severa, mes directa, penetrant
ulls de bosc ho farà amb el pas dels dies seguint exactament
aquelles passes gravades a la sorra sense que les ones s’enduguessin
els records.
I ara m’envies un seguit d’idees fugisseres que fan que no tingui temps
per tu, per ella ni per ningú.
El compte enrere comença per una aventura en italià, nois,
l’any que ve busqueu-me a Firenze.

pensaments

2008-04-07T13:16:00.001+02:00

... i avui que el dia és gris i els nuvols cubreixen el cel
me'n adono que torno a veure els dies dels colors de les flors
de que les guspires segueixen a l'aire fent pampallugues
i que mai van desaparaixer.

Vaig ser jo qui les va oblidar amb problemes d'adults.
Nous projectes piquen a la porta i deixo que passin amb una condició:
que ballin la dansa dels benvinguts, jo els convidaré a una taça de bona sort.
Seuen al sofá i s'encaren amb dies passats de textures diluides i colors esmorteits.

Potser és moment de deixar de mirar per l'objectiu, aixecar el cap
i veure que ell t'oberva, embadalit.
Un somriure, dos somriures.

Penses en tancar el blog.
Penses en obrir-ne un altre, poter, o potser no. Amb altres aires, altres rumbs.

Als temps passats se'ls hi ha fet tart i marxen per on han vingut
mentre els nous projectes tenen ganes de gresca.