Gradesa

És quan soc aquí dalt que crec que ha valgut la pena el llarg viatge.
Al inspirar i sentir l’aire fred com s’escola per les narius i s’endinsa faringe avall fins contrastar amb l’escalfor de les meves entranyes.
És llavors quan sento que soc una petita peça dins d’aquest trencaclosques perfecte.
Qui seria capaç de crear aquest boira espessa que m’impedeix veure mes enllà dels rocs?Qui?
La grandesa envaeix l’esser al trobar-se al cim d’una muntanya.
La mateixa immensitat de formar part del tot.
Si res i tot és el mateix llavors no soc res més que tota la part de la matèria.

Agafar-se ben fort al bastó, que m’ajuda a caminar, i reflexionar i pensar i deixar volar la ment. La coixesa mai m’ha impedit tirar endavant o potser soc jo qui no li he deixat a ella interposar-se al meu camí.
Començar a no notar els ditets dels peus i gaudir de la panoràmica que ens ofereix aquest paradís. Imaginar-se volant entre l’escarpada serra amunt i avall sense tenir consciencia del cos.

Mai ningú va saber res més de Fox, ningú va poder imaginar que el cos va quedar congelat mentre somiava a ser l’amo del mon i el mes petit dels nans alhora.

Un nova proposta de Relats Conjunts